Economia feminista i cooperativisme, per Elba Mansilla

Elba Mansilla

L’estiu de 1934, ara fa exactament 90 anys, es va celebrar el Segon Congrés de la Federació de Cooperatives de Catalunya, on es va aprovar el dret de les dones a incorporar-se en els llocs de direcció de les cooperatives. La Flor de Maig, al barri del Poblenou de Barcelona, fou la primera cooperativa catalana a acceptar l’estatut de sòcia, amb els mateixos drets que els homes, 5 anys abans, el 1929.

El reconeixement de les dones com a sòcies de ple dret havia implicat 69 anys de lluita, des de la fundació de les primeres cooperatives catalanes de consum existents a Catalunya. Al respecte, Empar Coloma, filla de Micaela Chalmeta, va escriure:

«Hasta hoy, una parte de compañeros cooperadores consideraba que la intervención de las mujeres en la Cooperación estaba reducida a la simple función de compradoras. Esto era motivado por un concepto erróneo que algunos compañeros tenían, creyendo en la inferioridad de la mujer, lo cual ya sabemos que es producto de los vestigios semifeudales que como lastre del pasado aún hacen mella en la opinión de algunos hombres; pero afortunadamente, poco a poco, todos estos conceptos arcaicos van derrumbándose y el buen sentido y la equidad se imponen».

Les dones hem tingut sempre un paper cabdal dins del cooperativisme i l’obrerisme català. Hem encapçalat moltes de les lluites en l’àmbit laboral i sindical, i especialment a Catalunya, on el sector del tèxtil va ser protagonitzat per mà d’obra femenina i infantil, com passa ara al sud-est Asiàtic i Centreamèrica. Però més enllà de la lluita contra l’explotació, les dones vam ser impulsores de l’autoorganització quotidiana, des de les escoles racionalistes, les mutualitats i institucions de salut, i les cooperatives de consum, com a espais de sociabilitat i emancipació cultural.

"Som hereves d’aquesta genealogia que ens connecta amb les diferents onades del feminisme internacional"

Nosaltres, les cooperativistes feministes del 2024, som hereves d’aquesta genealogia que ens connecta amb les diferents onades del feminisme internacional: la de les obreres i socialistes i les revolucionàries dels anys 30, les antimilitaristes decolonials del període d'entreguerres. I també de les feministes de la igualtat i les de la diferència als anys 70. A totes ens han travessat les contradiccions patriarcals del moviment cooperatiu, però també hem trobat en el cooperativisme una palanca per a la transformació social feminista.

Un dels eixos discursius de la mirada feminista de l’economia consisteix a destacar que l’economia va molt més enllà dels mercats: ja sigui laboral, ja sigui de productes i béns de consum, ja sigui la creació de mercat social. L’economia feminista reconeix el conjunt de treballs, la dimensió material i immaterial, fent valdre del treball domèstic, reproductiu i de cures, per a la resolució de necessitats bàsiques.

Trobem una contraposició entre un cooperativisme que gira entorn de la necessitat, com experiència col·lectiva de l’autoorganització social i laboral; i un altre, el del discurs de l’emprenedoria -encara que sigui social- que busca la realització i la satisfacció personal. El motor d’aquest segon acostuma a ser la voluntat. Les dues pràctiques cooperatives presenten, però, una bretxa d’origen i classe important.

L’any 2022 hi havia 3.414 cooperatives de treball associat a Catalunya distribuïdes pel territori català. Per facilitar la creació d'aquestes iniciatives, els darrers 8 anys s'han impulsat polítiques públiques que s’ha materialitzat en dispositius de reproducció i acompanyament tècnic: la Xarxa d'Ateneus Cooperatius, les Oficines de promoció econòmica locals o els programes específics adreçats a col·lectius amb majors dificultats d’ocupació.

L’observació que proposem gira entorn de la mida: ens trobem davant d’un sector compost cada vegada més per projectes microempresarials (formats per dues o tres sòcies).

En aquest context de polítiques públiques de promoció del cooperativisme, el desenvolupament i la diversificació dels projectes feministes de petita dimensió ha estat notable i ha volgut harmonitzar objectius múltiples. Ha intentat generar alternatives autogestionades al treball assalariat i l’autònom individual, amb voluntat de desplegar una cultura laboral corresponsable amb la cura, i fer incidència feminista des d’una àmplia gamma de sectors d'activitat (comunicació, salut sexual i reproductiva, urbanisme feminista, cultura, educació en el lleure i formació en matèria LTGBIQ+, consultoria…).

Aquestes iniciatives de dimensió microempresarial són protagonitzades fonamentalment per dones catalanes (o d’altres territoris de l’Estat espanyol) amb estudis superiors, i plens drets de ciutadania. I es corresponen, més aviat, al cooperativisme emprenedor.

En contraposició, trobem les cooperatives i associacions de treballadores de la llar i les cures, entre d’altres, que provenen d’entorns col·lectius i altres experiències d’autoorganització i empoderament migrant. Aquestes iniciatives tenen una motivació ideològica important: regularitzar la situació de ciutadania del major nombre de membres del col·lectiu i generar ocupació de qualitat lluny del règim especial d’interinatge.

"L’onada feminista que es va aixecar amb mobilitzacions com la Vaga Feminista del 2018, o la denúncia de les diferents formes de violència masclista, ha tingut la seva repercussió també al món cooperatiu"

L’onada feminista que es va aixecar amb mobilitzacions com la Vaga Feminista del 2018, o la denúncia de les diferents formes de violència masclista, ha tingut la seva repercussió també al món cooperatiu. Directament vinculades a aquesta onada estan l'aparició de xarxes i aliances feministes per fer incidència cap al mateix moviment, com la Comissió d’Economies Feministes de la XES (2014) o la Comissió Feminismes de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (2018).

Els compromisos amb la igualtat s’han centrat i materialitzat en promoure plans i mesures d’igualtat al sector, transformar la baixa presència de les dones als òrgans de govern i prevenir l’assetjament sexual, per raó de sexe, gènere i orientació sexual. També en donar visibilitat a les pràctiques i projectes feministes, feminitzar l’imaginari cooperatiu i promoure noves cultures organitzatives i formes de lideratge feministes.

De manera més recent, han anat apareixent nombroses xarxes sectorials amb la doble funció de practicar el suport mutu entre iguals, fer estratègia de lobby i fer incidència cap a l’administració pública, amb diferents objectius. Cal reconèixer el valor social de les iniciatives autogestionades, de proximitat i sense ànim de lucres, promoure la compra pública responsable, coproduir la provisió de serveis articulant públic, cooperatiu i comunitari i exigir a l’administració pública finançament per fer sostenibles els processos de transició organitzativa feminista.

Indicadors feministes

Necessitem introduir indicadors feministes per amidar l’impacte transformador dels programes d’impuls i acompanyament al model cooperatiu, perquè els que tenim ara presenten diverses bretxes i limitacions.

Quant a la política pública, convé destacar que les característiques i temporalitats dels programes públics (indicadors de creació de cooperatives, nombre d’insercions, etc.) només donen resposta al perfil de cooperativa-emprenedora, més que no pas al de resolució de drets i necessitats de ciutadania.

No s’ajusten gens a les temporalitats lligades a estrangeria (p. ex. les cites) i no tenen en compte la precarietat econòmica de les persones migrants (majors dificultats per reunir el capital social, capitalitzar l’atur, cercar avals mancomunats, etc.). En aquest sentit, calen més programes concebuts per al creixement i consolidació de les iniciatives ja creades; cal acompanyament continuat. També cal resoldre els problemes com l’homologació de titulacions, que són una pràctica generalitzada de racisme institucional.

Per altra banda, els indicadors propis de les entitats primàries i del sector demostren que cal millorar les condicions de vida i del treball de les sòcies-treballadores i de les treballadores, aprofundint en la qualitat de l’experiència cooperativista. S’ha de problematitzar la ràtio sòcies/treballadores, per millorar la democràcia interna de les cooperatives i distribuir els drets, i també les responsabilitats i cal capitalitzar econòmicament i humanament les cooperatives existents, perquè siguin més sòlides, i n’augmenti les sostenibilitats col·lectives i els impactes econòmics i socials.

Les possibilitats de desplegament de pràctiques col·lectivistes en projectes de petita dimensió és molt més limitada: en una cooperativa de tres sòcies, quan una d’elles agafa una baixa, un permís o una excedència, això té un impacte molt elevat.

Altres branques del cooperativisme

La realitat analitzada fins ara és la del cooperativisme de treball. Al món agrari, veiem per les dades que la dinàmica de gènere és molt diferent. La titularitat de la terra i la participació en els òrgans de decisió està molt i molt lluny de la paritat.

"Moltes explotacions agràries són familiars, i la feina que tradicionalment han fet les dones ha estat sovint mediada pels marits, pares o germans"

Moltes explotacions agràries són familiars, i la feina que tradicionalment han fet les dones ha estat sovint mediada pels marits, pares o germans. D’ells és la propietat de la terra, la titularitat del negoci, la capacitat de gestió, decisió i els espais de representació en estructures d’organització política. Les tasques de cura i de sosteniment de les explotacions són assumides per elles: la cura de llavors, el triatge de les parts, la conservació dels aliments…

Una de les batalles guanyades per les lluites pageses i ramaderes és la Llei de Titularitat Compartida, que tot i que data de 2011, el percentatge de dones que s’hi acullen encara és poc, i molts són els obstacles per aconseguir-ho.

Un altre dels àmbits fortament segregat és el sector energètic, en plena efervescència a Catalunya, i amb experiències molt valuoses i en creixement al sector cooperatiu.

La perpetuació de les dinàmiques de segregació de gènere sembla, però, una problemàtica a llarg termini: que va des de la formació professional i universitària, fins al mercat laboral, on només s’està generant ocupació per a les dones amb estudis superiors.

Gràcies a la incidència feminista dins i fora del moviment cooperatiu hem aconseguit trencar la normalitat patriarcal, visibilitzar les desigualtats i pensar estratègies i mesures per fer-hi front. Per aquest motiu, en els darrers deu anys, hem aconseguit augmentar en deu punts la presència de dones en càrrecs de responsabilitat al cooperativisme de treball. Com veiem, però, existeixen moltes altres bretxes invisibles i persistents, en sectors tan feminitzats com les cures, i tan estratègics com l’energia i l’alimentació, que ens transporten a uns números que s’assemblen massa als del Congrés Cooperatiu de 1934.