Afrontar la crisi climàtica és un repte majúscul, i entendre què significa i com han de ser les polítiques públiques per mitigar-lo pot arribar a ser molt complex. La feina de Gisela Torrents és, en part, fer de pont entre la representació política que assisteix a trobades sobre el canvi climàtic, com les COP, i la població en general. Tant cap a la població catalana com amb col·lectius d’indígenes; i sempre amb la mirada posada en la justícia climàtica.
Aquest paper el fa com a ambientòloga especialitzada en crisi climàtica i transició ecosocial justa, amb un Postgrau en Diplomàcia i Negociacions Internacionals. També ha cursat el màster en Carbon Management a la Universitat d'Edimburg. Ha fet, entre altres funcions, estudis de la justícia social i democràtica de les noves polítiques públiques de transició ecològica. A més, ha estat tècnica de Justícia Climàtica i Drets Ambientals de l’Observatori DESCA fins fa uns mesos i actualment és tècnica en l’àrea d’adaptació en l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic.
Has assistit a les conferències COP. Quin paper hi jugaves?
A la primera que vaig anar va ser la COP 22, quan jo tenia 22 anys. Els quatre primers anys participava en un projecte de recerca de la Universitat Politècnica de Catalunya, un model de repartició del pressupost de carboni justa que té en compte diversos criteris com les emissions per càpita o les emissions històriques de tots els països, per tal de repartir-les entre tots els que participen del conveni marc. Les altres han estat per seguir les meses com a observadora internacional, o per fer assistència a alguns grups. Per exemple, a la Minga Indígena, que és un grup de persones indígenes de tot Amèrica que participen a les COP per dur la veu de les comunitats indígenes, que sovint no són escoltades per les Nacions Unides.
Una de les nostres funcions era descodificar el llenguatge de les negociacions de les COP per explicar-lo a la gent del carrer, a qui afecten directament les decisions en polítiques climàtiques però que poques vegades està a prop d’aquests processos
En part feies de pont, doncs.
Sí, des de l’Observatori DESCA fèiem una mica d’assessoria i especialment fèiem molta feina de comunicació tècnica. Anar a les negociacions, entendre el que passa (que sovint és prou complicat, fins i tot anant-hi presencialment) i descodificar el llenguatge de les negociacions per explicar-lo a la gent del carrer, que és a qui li interessa. Ho fèiem a través d’entrevistes, vídeos diaris explicatius, articles explicatius i contacte amb premsa.
Com explicaries què és la justícia climàtica i per què és important?
La justícia climàtica és el moviment per assegurar-se que tant les conseqüències de la crisi climàtica com les afectacions de les polítiques per remediar la crisi climàtica o adaptar-s’hi no deixen a ningú enrere. Es pot entendre a molts nivells. Per exemple, des d’un nivell internacional i de forma històrica la justícia climàtica reclama que els països del sud global que, per exemple, són els que menys han emès en els últims anys, siguin ara els que tinguin la capacitat d’emetre, desenvolupar-se i fer el que vulguin amb l’espai atmosfèric que els tocaria si les coses fossin justes. En tot cas sempre que sigui sense vulnerar els drets humans.
Com es trasllada això a una escala local?
Si parlem de Catalunya, per exemple, la justícia climàtica serien totes aquelles mesures que s’apliquen per intentar que les persones amb en situacions de més vulnerabilitat no pateixin allò que ells no han causat. Aquí hi ha diverses polítiques, com per exemple aquelles contra la pobresa energètica, contra el sensellarisme… Persones que tenen rendes més baixes i que han patit més les situacions d’aquest sistema econòmic no es vegin tan afectades ni per les onades de calor, de fred o pluges torrencials, com tampoc per les polítiques més restrictives que pugui aplicar el govern per mitigar la crisi climàtica.
Quin marc general tenen les polítiques climàtiques en relació a la reducció d’emissions (com les Zones de Baixes Emissions)?
Nosaltres vam firmar l’Acord de París, que determina que no podem augmentar la temperatura més d’1,5 graus respecte l’etapa preindustrial. És un marc legal internacional que comprèn pràcticament tots els països. A partir d’aquí, tots els països haurien de reduir les seves emissions per arribar a ser neutrals en emissions de carboni el 2050: això és el que hem dit que farem.
Perquè això passi cal reduir moltíssim les emissions de tots els sectors econòmics, i significa que no només la mobilitat no ha d’emetre gasos amb efecte d’hivernacle, sinó que la indústria tampoc, el sector energètic o de l’alimentació tampoc… Pràcticament totes les activitats econòmiques emeten, i hem de buscar la manera de mitigar i contrarestar aquestes emissions.
Com s’aconsegueix i quines dificultats presenta?
La transició és molt complicada a molts nivells. D’una banda, hi ha un repte tècnic: no és fàcil en el sector industrial saber com descarbonitzar determinats processos de producció, com la indústria del ciment o del metall, que són altament emissores i que no tenen una solució tècnica que permeti fer metalls o ciment de forma sostenible, tot i que s’està avançant molt en la recerca en aquest sentit.
Per altra banda hi ha barreres polítiques i econòmiques. Dins de les barreres polítiques hi ha diversos àmbits. Posem d’exemple la mobilitat a Catalunya. La resposta ràpida a com mouren’s és que cal treure els cotxes. Són una combustió directa, i si poses transport públic just, en principi hauries de poder substituir gran part d’aquestes emissions. Però les polítiques en mobilitat sostenible que vénen d’Europa i que firma l’estat espanyol moltes vegades passen per l’intercanvi de tecnologies. En comptes de treure els cotxes i passar tots a un sistema comunitari o públic, passem d’un cotxe privat de combustió a un cotxe privat elèctric.
I quines problemàtiques planteja aquest canvi?
El canvi tecnològic, existeix en aquest cas, a diferència del que comentava del ciment. Però és altament emissor en el moment de manufacturar un cotxe elèctric, i també comporta altres problemes d’injustícies i vulneracions de drets humans al sud global perquè necessiten una gran quantitat de minerals molt escassos, que costen molt de treure i es treuen amb mà d’obra infantil, mà d’obra explotada, sense condicions de treball justes.
“Ens hem de plantejar si volem incentivar les famílies a canviar de cotxe o si volem un canvi en la manera de moure’ns”
Ens hem de plantejar si realment és el model que volem, d’incentivar les famílies a canviar de cotxe sense fer cap mena de canvi o si volem un model que suposi un canvi en la forma de moure’ns que també portaria canvis en la forma com treballem, com ens relacionem, etc. I també hi ha el tema de fons de la salut humana i contaminació atmosfèrica local hi hagi cada cop menys cotxes de contaminació, són polítiques que s’han d’efectuar, perquè la contaminació local pot portar a moltes malalties.
És veritat que quan apliques un tipus de política, a vegades surten com vols i a vegades no. A vegades apliques una política pensant en un perfil de població i n’afecta un altre. Per exemple, en les ZBE s’ha vist com les persones amb una acumulació de capital més gran es pot saltar la regulació simplement comprant un altre cotxe. Per tant, tens una part de la població que sí que canvia la forma de moure’s i una altra que simplement l’esquiva.
Què heu observat, en aquest sentit?
Durant els primers tres anys d’implementació de la ZBE de Barcelona ens vam adonar que era una política que afectava fortament a les rendes més baixes (dones amb estudis alts és el perfil a qui es va comprovar que més afectava). I d’altra banda, que a partir d’un llindar de renda no afectava, que era el doble de l’indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples (IPREM).
Partint d’aquí, s’han fet modificacions a la ZBE per protegir aquest perfil en una situació més alta de vulnerabilitat, a través de la no inclusió de la població amb rendes inferiors del doble de l’indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples (IPREM).
Sobre el decreixement, què significa a Catalunya i en quina mesura seria una resposta a elements com els que mencionaves de la impossibilitat tècnica de descarbonitzar totalment la indústria?
Hi ha molts moviments dins del decreixentisme. El que està clar, però, és que no es pot mantenir aquest sistema productiu de forma sostenible.
El canvi tecnològic no és suficient per mitigar la crisi climàtica, en part per falta de tecnologies eficients i en part perquè no hi ha prou minerals escassos per fer aquest canvi (almenys segur que no sense explotar i contaminar encara més el Sud Global). Les coses han de ser diferents, i necessitem discutir en què volem usar els minerals dels que disposem. I aquest diferent, tot i que moltes vegades impliqui un decreixement físic i econòmic, no implica un decreixement en com de bé vius, en la capacitat de la gent de mantenir les necessitats bàsiques completament cobertes, o en ser feliç.
Sí que crec, d’altra banda, que alguns sectors econòmics hauran de desaparèixer. Per exemple, les macrogranges a Catalunya. Tenim unes quantes empreses que tenen grans macrogranges que a part de ser totalment cruels, emeten moltíssimes emissions i contaminen el territori. Un tant per cent altíssim de la seva producció s’exporta, especialment a la Xina.
La pregunta aquí és: volem mantenir aquest tipus d’empreses? Ens surt a compte, com a societat, sacrificar una part de Catalunya per fer carn per exportar a fora o podem replantejar-nos el sistema econòmic i decidir quines activitats beneficien més al conjunt de la població?
"Es tracta d’anar desaccelerant una mica en tots els sentits"
Quin pot ser un exemple concret de decreixement?
El decreixement no és només econòmic. Podem parlar, per exemple, del decreixement de les hores de feina. Podríem treballar totes menys hores, repartir la riquesa i la feina, i viure millor. I d’aquesta manera, per exemple, si treballes una mica menys potser no t’importa agafar el transport públic perquè et pots permetre dedicar-li vint minuts més. Es tracta d’anar desaccelerant una mica en tots els sentits.
Això d’entrada pot sonar a un canvi molt gran i pot fer por també a moltes persones treballadores
Potser cal, per exemple, pensar en una renda bàsica universal. Crec que no és tan utòpic, hauríem treballar per aconseguir una societat suficientment madura per mantenir les necessitats bàsiques de tothom cobertes. Hi ha els recursos per poder fer això. Entenc que implica un canvi social, però hem d’entendre que costa a vegades imaginar quines polítiques cal aplicar quan el teu punt de mira és molt petit però sí que costa a vegades en quines polítiques cal aplicar quan el teu punt de mira és molt petit. I cal sortir d’un marc lògic en què si treballes dues hores menys cobres dues hores menys.
La gran majoria de la població no treballa a la fàbrica fent un producte cada hora que si marxes abans el producte es deixi de produir. Estem molt basats en els serveis, a Catalunya, i per tant crec que un canvi cap a una renda bàsica per a tothom que permeti mantenir les necessitats hauria de ser, com a mínim, explorable per la política catalana i espanyola.
Quin paper poden tenir aquí l’economia social i solidària i el suport mutu?
No sóc gens experta en l’àmbit, tot i que la conec des de dins per haver estat al tercer sector. En tot cas, crec que és el tipus de sector econòmic que està més a prop d’entendre aquests canvi ja que es basen en la responsabilitat ambiental en tot el seu sistema de serveis o producció i en la responsabilitat humana i social, compensant bé les persones treballadores estiguin ben compensades, felices als seus llocs de treball. I sobretot també no només dins de Catalunya com al sud global. Per tant, crec que poden ser actors clau.
Tots els països poden aplicar polítiques sostenibles?
Tots els països necessiten desacoblar la seva economia dels combustibles fòssils, i això passa amb molts diners invertits. Habitualment els països amb més pressupost per fer aquesta transició són els que abans ens hem desenvolupat a través de la crema de combustibles fòssils i ens hem lucrat, per tant, de causar la crisi climàtica.
És un dels punts més importants de la justícia climàtica, que els països del sud global necessiten diners per fer la seva transició i implementar projectes de mitigació i adaptació, uns diners que ara mateix no tenen.
Hi ha també un cert discurs de sostenibilitat, potser més estètic, en què sembla que per ser-ho cal gastar-se més diners.
Hi ha molt ecologisme en la precarietat que patim moltes que moltes vegades és menys instagramejable o sexi. El currela que es lleva a les 6 del matí i va a treballar en autobús definitivament és més ecologista que el CEO que va en cotxe elèctric a treballar. I per tant segurament seria útil per al moviment deslligar-se de l’estètica de persona rica de Barcelona que va a l’Starbucks amb una copa reutilitzable.
Haver viscut tant de prop l’acció política et fa tenir esperança en els canvis que puguin aplicar els polítics?
Em fan sovint aquesta pregunta, si sóc optimista. Últimament responc sempre que l’optimisme és una cosa passatgera, un dia el tens i l’altre ja no. No t’has de moure pel que sentis un dia concret que pots fer i pots canviar, sinó pel que està bé i el que no està bé. Com a persona ecologista, activista i que treballo en això el que faig dia a dia no es basa en una sensació passatgera sinó en l’evidència científica i també en uns valors i una moral que no canvia.
Alhora, les COP tenen molt mala fama, perquè per una gran part de la societat es veu com una fira on van molt polítics amb un jet privat i ja està, no s’hi fa res. I no és real, a les COP s’estan fent moltes coses, com l’Acord de París: és un gran acord, encara que sigui de mínims. Hem de recordar que al Conveni Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic hi participen pràcticament tots els països del món. I s’han de posar d’acord tots aquests països en un consens. El consens que no tens en la teva assemblea de barri o que tardes hores en tenir, cal tenir-lo a les Nacions Unides.
Que s’hagi arribat a consensos clars sobre augment de temperatues o reducció d’emissions és una victòria molt important. Però ara s’ha d’implementar, i per a fer-ho necessitem a gent que també es cregui el procés, gent que estigui allà denunciant, punxant, pressionant als polítics… A les COP hi ha molta gent que treballa molt, sobretot molts tècnics de molts governs que fan la feina molt bé, junt amb els activistes.
Això em fa sentir no sé si optimisme però confiança en molta gent que veig. I desconfiança en moltes altres coses, perquè també hi ha els lobbys de les petrolieres, en la última COP hi havia més de 1.000 persones que estaven fent lobby per les empreses de combustibles fòssils. Però són un espai molt important com a mínim de discussió, i el sud global hi té veu. Per tant, la meva posició és que és important estar-hi i participar-hi, ja sigui des de dins o des de fora, perquè tots els espais són crítics.
Ara comencem a sentir la veu dels països del sud global que demanen que si han de reduir les emissions, no han arribat a tenir els privilegis i la riquesa. Activistes com Issa Garba diuen que al Níger hi ha petroli, i es pregunten si en cas que no puguin explotar-lo, els donarem els recursos suficients per desenvolupar-se de maneres alternatives. Com s’hauria de fer?
Jo aquí crec que el que s’hauria de fer, en un món ideal, és comptabilitzar el pressupost de carboni que tenim i repartir-lo bé. L’any 2020, ens quedaven unes 500 gigatonelades de gasos amb efecte d’hivernacle a emetre a partir del 2020 abans de tenir una atmosfera suficientment carregada com perquè la temperatura mitjana augmentés 1,5 ºC respecte l’època preindustrial, que és molt poquet.
A molts països d’Àfrica i d’Amèrica Llatina els correspon una gran part d’aquest pressupost. Però per a que el pressupost es repartís d’una forma justa, Europa i Estats Units (entre d’altres) haurien d’haver tancat l’aixeta d’emissions ahir. Això no passarà i el que està passant és un espoli de l’espai atmosfèric per part del nord global cap al sud global. Des del nord diem: nosaltres ja estem transicionant perquè tenim els diners, les eines, els coneixements, els tècnics… ara feu-ho vosaltres també, que esteu en un punt molt endarrerit de la transició ecològica.
Aquesta posició és totalment injusta, però no per injust deixa de ser necessari. Han de transicionar, però ho han de fer acompanyats de molts diners, molt suport i molta cooperació internacional.
Arran d’una entrevista que et van fer al 324, en què parlaves de la teva ecoansietat, vas rebre una campanya molt forta a internet en què un usuari, mirant el teu Instagram, et va acusar de viatjar molt en avió i per tant no ser coherent amb un discurs. Com vius contradiccions com aquesta?
Se’ns demana com a individus ser perfectes per poder alçar la veu, i aquest és un discurs profundament desmobilitzador. Aquell dia vaig ser jo perquè em va tocar, però un altre dia serà una altra persona, i les campanyes d’odi contra persones específiques poden ser molt dures i molt perilloses perquè mai saps qui hi haurà a l’altra banda de la pantalla.
En aquest cas hi era jo, que ho vaig passar malament dos dies i després vaig fer un vídeo de resposta on explico la meva posició. Com dic, no saps qui hi ha a l’altra banda i és molt perillós fer el que es va fer durant aquells dos o tres dies que va durar, on es van sumar, a més, els mitjans de comunicació, que van fer la bola gran i va ser tot plegat un despropòsit.
La meva visió segueix sent la mateixa que abans de la campanya d’odi: quan estàs fent això a una persona el que vols és desmobilitzar-la i que sigui: com que no ets perfecta no em pots dir el que he de fer. Aquest discurs no està ajudant a ningú, per començar perquè ningú és perfecte i esperar que ho siguem per poder articular discursos de canvi és profundament immobilitzador, i després perquè hem de tenir molt clar on ubicar-nos en la nostra responsabilitat.
“Una part de l’activisme és ubicar-se: no et treguis la responsabilitat que tens, però tingues en compte que cal començar per l’elit rica que està emetent moltíssim”
Sí, com a persones blanques i caucàsiques, de Barcelona i amb un desenvolupament econòmic molt més alt que en altres països, i és veritat que de mitjana emetem més que els altres països. Però també és veritat que dins del nostre territori nosaltres no som el 10% més ric. Per tant, hi ha una part molt gran de l’activisme que és ubicar-se. No et treguis la responsabilitat que tens, no ets una persona que no pot fer res per mitigar la crisi climàtica només perquè hi hagi persones amb més responsabilitat que tu, però tingues en compte que tens unes macroempreses i una elit rica que està emetent moltíssim i per aquí s’hauria de començar.
Per tot arreu, jo estic a favor dels canvis individuals, però és cert que el canvi individual per si sol no condueix a massa res, però si que ho fa quan el teu canvi individual s’ajunta amb altres canvis individuals i hi ha un canvi de paradigma a nivell social, cultural, etc. com per acabar canviant polítiques.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari