“Que un barri no tingui llibreria és polític”

Laia Coronado Nadal

Des de fa prop de set anys, al Poble-sec (Barcelona) hi ha una llibreria cooperativa que aspira a ser també un espai de trobada per al barri i una oportunitat per democratitzar la cultura. La cara coneguda del projecte és Carlota Freixenet, molt activa a Twitter i que, a més, amb l’editora Blanca Pujals, fa el pòdcast Punkis Decimonòniques, de “dames victorianes del segle XXI”, on parlen sobre literatura victoriana. Ha escrit el Quadern feminista per a senyores modernes [Ara Llibres, 2023], duu la llibreria i en dinamitza activitats.

Ens hi trobem després de l’acte ‘Barcelona, overbooking’, en un acte que forma part del cicle ‘Dona, paraula, territori’ en una sessió que acollia a Marta Carnicero i Eva Baltasar en un dia miraculosament plujós de març. Parlem sobre com la llibreria té al nucli els valors de l’economia social i solidària i de les anècdotes que li ha portat el fet de dur la llibreria i també la comunitat digital que ha format.

Quina és la teva formació i com arribeu a muntar la Carbonera?

Vaig estudiar Filologia Catalana i Estudis Literaris, vaig fer un màster en Edició i un cicle formatiu d’Impremta i després de tot això vaig decidir que volia els llibres fets. Vaig muntar la Carbonera a la tardor farà set anys amb dos amics, l’Aitor i la Mar. I amb el temps hem anat incorporant més membres. Vam obrir la Carbonera en part perquè no teníem feina i volíem una feina i d’altra banda, perquè estàvem convençudes de voler fer una llibreria que fos una mica diferent. I això és el que ens va sortir.

Com heu anat treballant el fet que sigui una llibreria una mica diferent?

Teníem clar que volíem ser una cooperativa, per una qüestió ideològica. Tots veníem d’una tradició forta d’associacionisme, cadascú d’espais diferents, sobretot d’ateneus populars i cooperatius. Tant l’Aitor com jo en l’Ateneu Roig de Gràcia, la Mar a la Flor de Maig de Poblenou, a més de militància política de barri i associacionisme estudiantil.

Teníem molt clar que volíem que això fos una llibreria on la gent se sentís a casa seva, que participés i estigués activa. Per tant, que la gent no només vingués sinó que hi tornés. Per això vam començar a muntar activitats: tant les més típiques d’una llibreria, com clubs de lectura o presentacions, com opcions més estranyes: vermuts, nits temàtiques, festes temàtiques de llibres... Coses més desenfadades perquè és qui som nosaltres i ens surt més natural que fer qualsevol altra cosa.

Com vau aconseguir la part més material: els fons, la reforma del local?

El local el vam trobar perquè la propietat és la mateixa que el pis on jo vivia abans. La part de finançament va ser Coop57: vam anar-hi, vam presentar el projecte, ens van dir que sí, vam demanar un crèdit i ara ja l’hem acabat de pagar! Les reformes les vam fer nosaltres pràcticament totes, van ser moltes hores de treballar-hi. Tenim molts amics i unes famílies que confien en nosaltres prou per llançar les seves hores aquí. D’altra banda, jo havia treballat abans en una llibreria, i també ajuda conèixer una mica de gent per saber a quines portes havies de trucar i que no siguis un no-ningú, que els soni una mica la cara.

“Per a nosaltres era important no només obrir una llibreria sinó que estigués oberta al barri”

Què hi ha de polític en obrir una llibreria com la Carbonera?

Hi ha de polític una part democratització de la cultura. Poble-sec no tenia llibreria des de finals dels 80, i els llibreters anteriors es van jubilar. La seva filla és mestra i no va poder continuar: ho sé perquè és clienta de la Carbonera. Que un barri no tingui llibreria és polític. Vol dir que no s’està donant prevalença a la cultura. Per a nosaltres era important no només obrir una llibreria sinó que estigués oberta al barri. Vam buscar en els primers dos anys treballar amb totes les entitats perquè com a mínim haguéssim fet una cosa amb tots ells.

Ara ja hi ha coses que les fem regularment. Els castellers quan sortegen un llibre entre els castellers venen a buscar-lo aquí, i les escoles del barri quan fan contacontes, hores de biblioteca… les fem, perquè per a nosaltres era important participar de l’activitat del barri.

També heu fet el festival Ruda. Quin és l’origen?

L’origen del Ruda és el Març Lila, que era la programació feminista del mes de març a la Carbonera. El 2019 vam tenir un súper cartellàs i el 2020 ens vam flipar i vam decidir-ho fer-ho com una cosa més xula, un mes, etc. Vam fer-ho tot online. Va ser una passada perquè teníem una programació i la vam transformar molt ràpid a una cosa digital. Vam tenir molt èxit perquè ningú estava fent programació. Va ser xulo però evidentment l’any següent no vam fer res. L’any passat no ens vam atrevir. Ens vam presentar als premis 8 de març de l’Ajuntament de Barcelona i vam guanyar el premi del públic: vam veure que teníem prou recolzament per part del públic i d’aquí ha sortit.

Una part clau de l’economia social i solidària és la intercooperació. Com la treballeu?

Treballem amb altres cooperatives: la gestoria, el servei de missatgeria, internet i la telefonia, per exemple, són tot cooperatives. A dues portes d’aquí hi ha CooperaSec, que són els qui porten tot el tema d’intercooperació al barri, i també fem coses amb ells. Tot el que està a les nostres mans. Si tenim una cooperativa que ofereix el servei, ho treballem amb ells. La gent que ve a netejar cada quinze dies són també una cooperativa, etc. Ho fem primer perquè ens fa sentir més bé i segon perquè hi ha una manera d’entendre’ns que també és molt més fàcil fer-ho així.

"Tant les dones que escriuen (al s.XIX) com per a qui escriuen són un tipus de dona que s’assembla molt a la lectora que tenim habitualment a Catalunya avui en dia"

Ets la meitat del pòdcast ‘Punkis decimonòniques’, junt amb Blanca Pujals. Per què la literatura del s.XIX és punki i feminsta?

És feminista perquè està escrita des d’una perspectiva de subalternitat (són dones en una posició difícil, tant econòmica com vital). Crec que tant les dones que escriuen com per a qui escriuen són un tipus de dona que s’assembla molt a la lectora que tenim habitualment a Catalunya avui en dia. Són dones que han tingut accés a una educació (que són la majoria avui en dia, gràcies a l’escola pública); que tenen un interès i que normalment voldrien fer més coses de les que arriben a fer. Estan escrivint coses molt xules: Jane Austen parla d’economia com ningú, i Elizabeth Gaskell fa novel·la social abans que la faci Dickens. I Dickens ho diu! La resta de lectors després se n’han oblidat. I la resta de dones que han estat oblidades i menystingudes durant molt de temps. La Blanca i jo ens coneixíem però hem passat moltes hores aquí dins parlant d’això abans de decidir-nos a fer el pòdcast, parlant dels llibres que ens agradaven. I les nostres amigues que ens sentien ens van dir: “prou, feu alguna cosa d’això, no pot ser que us ho quedeu per a vosaltres”.

Fa pocs mesos has tret un llibre, un quadern d’activitats sobre feminisme: ‘Quadern feminista per a senyores modernes’. Com et polititzes en el feminisme?

Vinc d’una família profundament matriarcal per part de mare, que són pràcticament tot dones, mentre que per part de pare són tot senyors. Sempre he estat molt conscient que a casa meva les coses eren molt normals i llavors jo sortia de casa i hi havia algú que em deia que jo no podia fer això perquè era una noia. El primer record d’això va ser amb tres o quatre anys i ja recordo pensar: “la gent està molt equivocada, el món està fatal”. Per a mi, el feminisme és sentit comú. Ho he viscut així tota la vida. Ho he viscut tant així que la meva formació com a feminista no ha vingut mai des d’una aproximació teòrica sinó d’anar a llegir coses que en aquell moment em preocupaven.

Per què aquest llibre?

En els últims anys he estat fent tallers feministes en llocs diferents (perquè a més vinc de la docència). La gent deia que estava molt bé, però que els faltava una manera d’afiançar aquest coneixement. Era conscient que m’havia d’inventar alguna cosa però no hi havia temps. Tinc una llibreria per portar, etc. Fa un any em van venir a buscar des d’Ara Llibres i em van demanar que fes això. Va ser molt xulo, amb la Mar, il·lustradora, ens vam entendre molt bé i molt ràpid.

Com ho has fet per escriure un llibre mentre fas un pòdcast i portes una llibreria?

No dormint. No he vist els meus amics, he negligit absolutament la meva família i la meva parella, que em va cedir la meitat del menjador com a espai. M’he alimentat gràcies a la meva àvia, que segueix fent tàpers com una jefa, i a la meva parella, que m’ha portat el menjar davant de l’ordinador, i no he tingut vida social durant uns quants mesos. Però no me’n penedeixo gens. La part xula d’aquesta mena de llibre és que he rigut molt amb els meus propis acudits i que no estava sola, hi havia la Mar. Sempre hi havia algú a l’altra banda del mail rebotant, fent-nos conyes i sobrevivint. Això ha estat un regalàs.

“Faig servir les xarxes com la llibreria: estic aquí moltes hores, si vols parlar, ja saps on soc”

Ets molt activa a Twitter. Com vius la vessant de crear comunitats que tenen les xarxes?

Jo he conegut gent molt guai a Twitter. He retrobat gent que havia perdut al llarg dels anys i m’ho he passat molt bé. Per a mi és una cosa molt xula. Twitter pot servir des de per llençar preguntes al buit de coses de les que no tens ni idea i que mola molt que algú la reculli fins per explicar-nos coses que ens preocupen.

Jo faig servir les xarxes com projecto a la llibreria. Sóc aquí moltes hores: si vols parlar, ja saps on sóc. Ho faig al món i ho faig a Twitter. I és un lloc on riure i fer riure, per tant és una manera d’exorcitzar les merdes que tenim a l’entorn. Es pot fer comunitat a les xarxes, evidentment.

Què n’ha sortit d’això?

El meu grup d’amigues eren clientes de la llibreria, i ara són les meves millors amigues. Una de les meves millors amigues la vaig conèixer a Twitter. I amb la meva parella ens coneixíem d’abans però ens vam tornar a trobar a Twitter. Per a mi han passat coses molt xules. A Twitter he conegut gent que no hauria pensat mai que seria capaç de conèixer. I m’han passat coses molt friquis de l’estil de gent que et coneix de xarxes apareixent aquí i de sobte saludant-te i que no sàpigues qui són inicialment.

Conec a gent que admiro moltíssim perquè venen aquí a parlar dels seus llibres o de llibres, a explicar-te coses, a qui no et pensaves mai que arribaries de cop volen venir a casa teva. I dius ostres, això és un honor i és molt xulo.