L’aigua sí que cau del cel

Estem vivint uns mesos (i anys) en plena situació d’emergència per sequera. La manca de pluja acumulada i una deficient gestió del recurs ens ha posat en una situació límit. Tant límit és la situació que estem rebent missatges com “l’aigua no cau del cel”, trencant totes les lleis del cicle de l’aigua.

Un podria pensar en el tòpic de la responsabilitat individual per a resoldre aquesta situació. En les mesures importants però poc significatives com tancar l’aixeta mentre ens rentem les dents, en recollir l’aigua freda de la dutxa, entre altres accions que ens omplen de bona voluntat, però no reomplen els pantans. És per això que des de l’economia social creiem que en les accions col·lectives i en aquelles que posin al centre les polítiques transformadores, serà on trobarem la solució, a mitjà i llarg termini, a la manca d’aigua.

No podem fiar-ho tot a la regeneració d’aigua o a la dessalinització, ja que això implicaria posar-se la bena als ulls davant la sobreexplotació d’aqüífers, la contaminació per nitrats d'aquests, les fuites en la xarxa de distribució, el sobre consum de determinats sectors econòmics, etc. Si bé la tecnologia ens podrà ajudar, i molt, a tenir més disponibilitat d’aigua, cal que afrontem els problemes de base i que assenyalem els orígens.

Hem de demanar un esforç a tots els sectors econòmics que tenen un consum d’aigua, tots. Si bé és cert que uns sectors tenen un consum d’aigua per unitat de producció més elevat que uns altres, crec que tothom podrà entendre que en moments d’escassetat i crisi climàtica, caldrà prioritzar l’aigua per a sectors com la producció d’aliments, el manteniment de la salubritat dels nostres entorns, el consum humà i també certs sectors industrials que poguéssim considerar imprescindibles per la vida.

També caldrà posar sobre la taula que determinats conreus i tècniques de reg, són insostenibles i que cal replantejar-los. De la mateixa manera que és insostenible un sector ramader intensiu que no pot gestionar les seves dejeccions ramaderes i acaben contaminant gran part dels aqüífers de Catalunya. Ara bé, sobta que enmig d’aquesta situació segueixin en peu projectes com el ressort de joc i oci de Hard Rock, que es publicita per tenir la piscina més gran d’Europa. Sense oblidar altres centres d’oci que ja avui dia impliquen un consum d’aigua del tot prescindible. Potser va sent hora que reformulem el model d’oci i turisme, en un model deslligat de l’aigua a doll.

Per altra banda, des de l’economia social també hem de posar de manifest que cal assegurar cabals ecològics als nostres rius. El manteniment d’aquests cabals també és una política per la vida, ja que els ecosistemes fluvials ens proporcionen tota una sèrie de serveis imprescindibles pel benestar de les persones. El col·lapse dels nostres rius és el col·lapse del nostre benestar. Per tot això, al Camp de Tarragona cal posar d’una vegada fi a l’espoli d’aigua del riu Siurana, del Francolí i del Gaià. Tres rius que, per circumstàncies diferents, tenen captacions hídriques que els empobreixen fins a punts extrems i amb conseqüències nefastes pels seus ecosistemes i les persones que els habiten.

L’aigua és un element fonamental per la vida, tant al planeta Terra, com a Mart o a les llunes de Saturn. El cicle de l’aigua ens permet recircular aquest element, tots ho hem estudiat a l’ensenyament bàsic, però el cicle de l’aigua no ens permet fer miracles ni amb el repartiment del recurs, ni amb la contaminació permanent, ni amb l’eficiència en el consum. Posant l’economia per la vida i dels béns comuns al centre, aconseguirem sortir d’aquesta situació tot veient com l’aigua segueix caient del cel.