La mida sí que importa! Sobre finances i oligopolis

Independentment de com acabi la història, la recent notícia sobre la voluntat del BBVA de comprar el Banc Sabadell ens hauria de fer reflexionar, i molt. Més encara després que el 2023 fos un any rècord en beneficis al sector bancari espanyol: els 5 principals bancs (CaixaBank, Santander, BBVA, Sabadell i Bankinter) van superar l’esfereïdora xifra de 26.000 milions d’euros, que suposa una pujada del 27% respecte el 2022. I com ho han fet això? Principalment per la pujada de tipus d’interès en crèdits i hipoteques (cosa que ha escanyat a moltes famílies), mentre han mantingut baixos els interessos que han pagat a la ciutadania pels seus dipòsits. Unes pràctiques que xoquen frontalment amb la d’altres entitats com Fiare Banca Etica, que al 2023 va decidir destinar quasi un 10% del benefici de l’any anterior a un paquet de mesures de suport a l’habitatge cooperatiu i a persones sòcies i clientes per reduir-los les quotes de préstecs amb tipus variable.

Tot i que l’Onur Genç, conseller delegat del BBVA, intentava fer-nos creure que la compra del Sabadell «redundaria en un major progrés econòmic i social» per al país i per a tots els grups d’interès del banc, les raons que en donava sonen a fal·làcia, i ja podem intuir que en realitat els principals beneficiats en seran els accionistes. I és que la concentració i l'oligopoli bancaris, on pocs grans bancs dominen el mercat, planteja diversos riscos per a la societat. En el cas espanyol, les 4 principals entitats bancàries controlen més de dos terços dels dipòsits totals. Una anomalia en tota regla.

I és que quan només uns quants bancs controlen el mercat, disminueix la competència. Això pot resultar en taxes d'interès més altes i comissions més elevades, afectant directament consumidors i petites empreses. La falta de competència limita les opcions dels clients i la seva capacitat de negociar millors condicions.

La concentració bancària també incrementa el risc sistèmic i l’estabilitat financera. Els grans bancs, sovint catalogats com "massa grans per caure", poden generar greus riscos si experimenten problemes financers, com es va veure durant la crisi financera del 2008. Els rescats financers massius amb diners públics transfereixen el cost dels errors dels bancs a la societat.

L'oligopoli bancari també comporta una pèrdua de diversitat en els serveis financers. Els grans bancs tendeixen a homogeneïtzar els productes, sovint deixant de banda les necessitats de segments específics de la població, com les petites empreses o els clients de baix poder adquisitiu, afectant així la inclusió financera.

Avui dia els grans bancs ja són un clar exemple de concentració de poder i influència política, i nous processos de fusió encara els permetrien adquirir més influència sobre els governs i els reguladors, aconseguint normes i regulacions que els beneficien a costa de l'interès públic. Aquesta influència pot distorsionar el funcionament democràtic i portar a polítiques que perpetuïn el seu domini i redueixin encara més la competència.

Tot i que la gran banca ha pujat fort al carro de la digitalització els darrers anys, la concentració bancària també pot estancar la innovació en el sector financer. Les petites entitats financeres i les fintechs solen ser grans impulsores de la innovació. Quan els grans bancs dominen el mercat, poden desincentivar la competència innovadora, mantenint així un status quo perjudicial per als consumidors i el progrés tecnològic.

Per últim, i no menys important, la concentració pot tenir un impacte negatiu en les economies locals. Els grans bancs solen centralitzar les seves operacions, tancant sucursals en zones rurals o menys rendibles, deixant comunitats senceres sense accés a serveis bancaris essencials -especialment greu en el cas de la gent gran-, i afectant el desenvolupament econòmic local i agreujant les desigualtats regionals i socials.

En resum, «la mida sí que importa!»: la concentració i l'oligopoli bancaris representen massa riscos per la societat, i la gran banca ha demostrat clarament que sempre prima l’interès econòmic dels accionistes. Per això és crucial que la ciutadania apostem per unes finances més ètiques, de petit format, i arrelades al territori (que afortunadament avui en dia ja són una realitat consolidada), tot garantint així un sistema financer més just i resilient.