La Maia, enginyera especialista en allargascència, està molt a favor de la mineria urbana

Arnau Montserrat

Quin impacte haurà tingut la crisi del 2027 en les persones i l'entorn?
 

En el text ‘Practiquem fins aconseguir-ho. Així estem el 2034’, Arnau Montserrat ho analitza a través de vuit personatges il·lustrats per Aida I. de Prada de Pol·len Edicions. 
Són reflexions sorgides de les recomanacions de l’Assemblea Ciutadana pel Clima (estatal, 2021) i del llibre  ‘Nos sobran las ideas’ de Montserrat. 

La Maia és enginyera. Va començar la seva carrera professional en el camp de la gestió d'aigües per blocs de pisos. La seva especialitat: el reaprofitament d’aigua de pluja, un sector a l’alça des de que va quedar clar que la sequera havia vingut per quedar-se. Però el 2027 una corporació qatarí es menja tot el pastís i a la Maia no li queda més remei que canviar d’aires. Es tanca una porta, s’obre una finestra. I així, en un tres i no res aterra a un sector encara més emergent, el de l’allargascència ¡Ara li plouen els encàrrecs! Va tant de bòlit que no sap si riure o plorar quan recorda que la consultora que ha fundat amb uns amics es diu Slow Life. En fi, cada cosa al seu temps. De moment la transició demana moltes mans i una dedicació intensa. 

Qui li hagués dit a la Maia de petita, sempre atrafegada atonyinant les joguines que li compraven al “Tot a 1 euro” de la cantonada, que fer que les coses durin més es convertiria en un sector econòmic emergent! Clar que no hauria de sorprendre ningú. El planeta està tant exprimit que s’ha juntat una mica de virtut i un molt de necessitat. Ni el biaix corporatiu de la IA que assessora el que queda de la Unió Europea ha pogut negar l’evidència. 

Alguns li diuen la Gran Restauració, inclosos els executius de Google-Huawei, però la Maia és menys solemne. Dins la seva ment d’enginyera és tan senzill com un excel amb dades cristal·lines que parlen per si soles. Comptem amb un 19% menys de combustibles fòssils que deu anys abans, no molt lluny del 23% que havia calculat la Universitat de Leeds, el 2021. I ni les molt polèmiques explotacions de l’Àrtic estan donant per compensar el declivi (potser els atemptats que han endarrerit les obres tinguin alguna cosa a veure). Al mateix temps, els ecosistemes segueixen sobrepassats, començant pel clima, fet un nyap. 

¿Quina relació té tot això amb la feina de la Maia? Doncs que encara que la transició ecològica accelerada ha dut l’extracció de terres rares a un pic històric, ni així s’arriba a cobrir la demanda. I com li agrada recordar als seus amics més ecodeprimits, això ha donat un impuls definitiu a la mineria urbana. És a dir, el reciclatge dels minerals continguts en màquines, mòbils i electrodomèstics és ja una activitat habitual, compulsiva de fet. I clar, aquesta “mineria” només és rentable si els aparells ja venen dissenyats per ser modulars i fàcilment reparables. Aquí és on entren la Maia i les seves assistents digitals, especialment hàbils en trobar maneres senzilles d’ensamblar i reparar. I en fer-ho sempre que es pugui, aquesta és la gràcia, a partir de minerals abundants. 

I és que el sector ha canviat. Ara preferim llogar que comprar. I els fabricants obtenen la major part dels seus beneficis oferint serveis en tot el cicle de vida del producte. Així que són els primers interessats en gastar-se pocs diners en una energia i uns materials cada cop més cars. Uns dels millors clients són les Biblioteques de Coses, les més regulars comprant reparacions als fabricants. Però l’impuls determinant va venir amb la Llei del Cicle dels Materials. Decidir que de la mateixa manera que els medicaments no poden tenir “efectes secundaris sobre la salut”, els productes industrials tampoc podien tenir “efectes secundaris greus sobre la naturalesa”, va ser un game-changing d’estudi. 

Així s’ha superat el desastre constatat dels sistemes anteriors, que només seguien vigents perquè eren més barats a curt termini. Avui produir residus a dojo ja no és un signe de múscul empresarial. La gestió dels residus s’afegeixen al cost de producció de forma molt estricta. I el premi gros ve quan la categoria “residu” queda obsoleta i es treu un bon pessic reintroduint-lo al sistema. Com sol dir el client preferit de la Maia, res millor que una mica de pal i un molt de pastanaga.