La Marta vol implantar el pla 'Mínims de dignitat, Màxims de sostenibilitat' a Tàrrega

Arnau Montserrat

Quin impacte haurà tingut la crisi de 2027 en les persones i l'entorn?
 

En el text ‘Practiquem fins aconseguir-ho. Així estem el 2034’, Arnau Montserrat ho analitza a través de vuit personatges il·lustrats per Aida I. de Prada de Pol·len Edicions. 
Són reflexions sorgides de les recomanacions de l’Assemblea Ciutadana pel Clima (estatal, 2021) i del llibre  ‘Nos sobran las ideas’ de Montserrat. 

La Marta lidera la Regidoria d'Abundància Radical de l’Ajuntament de Tàrrega. Quan es el poder adquisitiu es va ensorrar a finals de la dècada dels 20 va passar de l’associació de veïnes a candidata d’un moviment municipalista. L’objectiu era col·lectivitzar els recursos essencials, ni que fos per mitigar el xoc. Una cosa va dur a l’altre, i ara es troba a l’altre costat de la taula. La seva mare, tutora de mindfulness per a adolescents, sempre li diu que no es passi, que tenir tantes responsabilitats és massa. Segurament té raó, pensa la Marta, però com dir que no quan la veueta interna li diu que està al lloc indicat, en el moment necessari i amb les habilitats requerides?

La mesura estrella de la regidoria són les Unitats Vitals, que el departament de comunicació de la Xarxa Ibèrica de Municipis per la Transició Ecosocial ha presentat com “la moneda de l’aigua”. La Marta però, no té gaire clar que aquesta sigui una bona estratègia de comunicació, ja que en realitat el raonament que hi ha darrere no és precisament mercantil. De fet, quan va ser evident que calia planificar cada gota es va acordar -amb menys oposició de la prevista- que calia deixar de intentar traduir en diners qualsevol cosa viva. Calia assumir que ja jugàvem en una altre lliga, la de la supervivència. Ara es gestiona el canal Segarra-Garrigues, els aqüífers de l’Urgell o cada planta de depuració d'aigües grises al mil·límetre. I els antics estudis de José Manuel Naredo i Antonio Valero per calcular el cost de reposició de les masses d’aigua s’han fet servir per programar els nous algoritmes.

El camí a seguir es va aclarir quan es va abandonar la visió ambientalista que havia dominat durant massa temps, segon la qual la crisi ecològica era un efecte del comportament individual, d'unes quantes empreses molt dolentes o de la manca de tecnología apropiada. Com havia escrit Jason Hikel, això era “ahistòric, apolític i desmobilitzador” i duia a accions que no estaven a l’alçada del repte. Calia afrontar de cara el problema de fons, que era el continu increment de la producció industrial. Els números eren clars, les emissions globals només disminuien en moments de recessió. I si l’únic criteri d’èxit era la rendibilitat, el més rentable seguia sent carregar-s’ho tot, perquè no hi havia energia més rentable que la fòssil, que portava milions d’anys concentrant-se i reconcentrant-se sota terra. Certament, els impressionants avenços tecnològics havien incrementat molt l’eficiència, especialment al sector logístic i manufacturer, però la paradoxa de Jevons no deixava de trucar a la porta. Com més aigua dessalinitzada circulava pels canals de reg catalans, més camps de regadiu s’obrien per exportar aigua, perdó, verdures, a Arabia Saudí o a Qatar.

Al final va quedar clar que el monumental volum d’hores de treball que necessitem invertir per a dur a terme una transició ecològica digna de tal nom, no seria rendible ni amb tots els subsidis del món. Pel capital no tenia cap sentit fer sacrificis a fons perdut. Els bancs centrals no podien desacoplar la massa monetària de la riquesa real eternament. I la resta, ja estavem massa urbanitzades com per viure colze a colze amb els cicles naturals. Calia posar un límit. Deixar de xutar la pilota cap al futur una i altra vegada. Col·locar un ampli ventall d’indicadors de benestar al centre de les nostres decisions econòmiques. I és que plantar quilòmetres i quilòmetres d’arbres i flors als marges de tots els camps de la comarca s’havia de fer ara. Fos rentable o no, la prioritat indiscutible per a la pagesia era atraure pluja i sírfids.

Així, entre urgències i conflictes, es va anar gestant l’economia metabòlica, el que l’ONU en diu economia multinivell. I avui guía les grans decisions, posant les coses reconfortament complicades als especuladors. Tot va començar després de la revolta del 28. Es van apujar molt els impostos a l’extracció de materials escassos, el que va servir per donar un fort impuls a la restauració de zones degradades i estendre a gran escala els bons energètics-hídrics. Però aviat va ser evident que això eren poc més que pedaços. Calien noves regles, era un clam. I així va arribar el pla “Mínims de dignitat, Màxims de sostenibilitat”, que la Marta estudia com aplicar a Tàrrega, l’any que ve. 

No serà sense conflicte. Però quan algun veí es queixa perquè creu que amb el nou programa es quedarà sense permís de circulació pel SUV o li tocarà pagar més per regar la gespa, ella es queda callada. L’únic que fa és assenyalar amb una expressió entre divertida, comprensiva i inflexible la mítica frase del Post-Carbon Institute, penjada a la porta del seu despatx des del dia en que va assumir el càrrec: “I si no tenim un problema de manca d’energia sinó d’excés d’expectatives?”