El Jofre és rondinaire i espavilat alhora, es passa el dia lamentant l’estrès hídric i cagant-se en els cops de calor que maten les flors

Arnau Montserrat

Quin impacte haurà tingut la crisi de 2027 en les persones i l'entorn?
 

En el text ‘Practiquem fins aconseguir-ho. Així estem el 2034’, Arnau Montserrat ho analitza a través de vuit personatges il·lustrats per Aida I. de Prada de Pol·len Edicions. 
Són reflexions sorgides de les recomanacions de l’Assemblea Ciutadana pel Clima (estatal, 2021) i del llibre  ‘Nos sobran las ideas’ de Montserrat. 

Jofre és pagès, masover i pare de dos criatures. Es passa el dia amunt i avall, coordinant la feina als diferents agrobiomes d’una de les flamants granges agropolitanes obertes al final de la dècada passada. Abastir producte de proximitat a gran escala no és un pim-pam, però entre 26 granges enxarxades ja s’acosten a la meitat de la demanda de Sabadell i els pobles del voltant. Clar que això no és suficient per arrabassar-li al Jofre el seu plaer secret: rondinar. Es passa el dia lamentant l’estrès hídric i cagant-se en els cops de calor que maten les flors. Sense flors no hi ha pol·linitzadors i “sense pol·linitzadors ens toca llogar uns drons caríssims i no quadren els números!” li crida a qui vulgui escoltar des de la barra del bar del Casal Vandana Shiva, a Polinyà. 

Per sort, el Jofre té tant de rondinaire com d'espavilat. Ningú com ell fent extractes vegetals i encoixinats equilibrats. T’arregla una fuita de biocombustible del tractor pel matí i et fa un xucrut amb les fulles de col descartades per la tarda. Coneix les propietats de cada planta que creix als vorals. I malgrat el caos climàtic, gairebé sempre encerta el temps que farà.

Però que el Jofre faci de tot, no vol dir que ho faci tot. A la cooperativa són uns quants, el que permet fer torns i tenir vacances com tothom. I a la tribu inclouen als assessors regeneratius i a les treballadores de la Seguretat Social Alimentària, l’organització mutualista que ja coordina gran part de l’abastiment de la comarca malgrat estar encara en fase de prova pilot. Allà es troben totes, de jornaleres a transportistes, passant per les coordinadores dels supermercats cooperatius, els gerents de mercats municipals o els nutricionistes de la Universitat Autònoma. El Jofre disfruta especialment les trobades trimestrals, on es veuen les cares i es reparteixen tasques, com ara quina granja apadrina cada llavor pel Banc d’Agrodiversitat Compartida. Això sí, la decisió més delicada la deixen pel final: el contingut i els preus de la cistella associada a la Tarjeta Vital Alimentària, un programa recent que algunes periodistes han batejat com la “renta bàsica del menjar”. Després es relaxen i ve la millor part: un àpat casi tan memorable com la borratxera posterior.

Però les verdures, la fruita o la carn de conill que produeixen a la granja del Jofre també té altres destins. Un bon pessic acaba a la paradeta dels dimecres al Mercat de Pagès de Polinyà i als menjadors ecològics de les escoles de Sabadell. En canvi, gairebé tota la seva reputada mongeta viatja lluny, distribuida per a diferents departaments bioregionals des de Sevilla a Marsella. I per molt que rondini quan les comandes es desborden, el Jofre sap que l’estalvi en transport és brutal des de que els hi han posat un Punt Logístic Territorialment Adaptat amb connexió ferroviària… a només deu quilòmetres!

¿Com hem arribat fins aquí? Dir que les expropiacions de terres de finals dels anys 20 van ser caòtiques és quedar-se curt. Però d’aquell caos neix la polida granja actual, un engranatge biointensiu ben insertat en l’ecosistema vallesà que, malgrat el que auguraven tants “experts”, produeix grans volums sense viure a costa del demà. Perquè no, aquí ja no podem dir allò tant millennial de que “mengem petroli”. El que mou ara les coses és l’energia microbiològica. Potser per això tots els implicats són tan curosos amb la terra, mimant el ciclat de nutrients amb una obsessió que voreja el fanatisme. 

No, no és senzill sustituir l’antic manà de fosfats del Sahara ocupat, el gas argelí o les potasses bielorusses. Però està funcionant. I en part és gràcies a la diversificació, tant de cultius com d’activitats. Així, el carboni capturat i la biodiversitat promoguda han aportat el 7% del pressupost d’enguany mitjançant el “pagament per serveis ecosistèmics” de l’European Carbon Coin Program. També s’ha ingressat un 9% per les visites biculturals d’escolars urbanites. Visites que, dit sigui de pas, el Jofre detesta. I s’hi afegeixen els calerons de l’ajuntament per la gestió forestal antiincendis (14%), una activitat elegantment sinèrgica, ja que de pas aconsegueixen gratis el biotriturat que utilitzen per a les cobertes permanents.

La resta ve de les vendes de menjar, tot i que el Jofre sap que la xifra més alta és la que no es veu. Amb l’adopció de les noves tècniques, l’estalvi en insums agrícoles, que s’havien encarit un fotimer i de les que cada cop en feia falta un volum més gran, és brutal. Com que el seu tiet és pagès, ja jubilat, sap perfectament que baixar-se del carro de Mercadona o Bayer, amb la seva cega obligació d’acumular capital, ha estat la clau de volta. Ara els més radicals ja no parlen ni tan sols d’eficiència, sinó de suficiència. Els tècnics que més en saben d’obtenir carboni, nitrogen, fósfor o potassi amb recursos locals són els més ben pagats. A totes les comarques es celebren festivals del formatge local i s’obren granges d’insectes. I és vox populi que les granges regeneratives estan donant una resposta més fiable als reptes de la mitigació, l’adaptació i la repoblació rural. Fins i tot els militars hi estan d’acord.