Els amos del món venen a cobrar la factura, per Jaume Portell

Redacció

Què tenen en comú una treballadora del sector tèxtil al Pakistan, un miner a Zàmbia i un agricultor argentí? Sembla un acudit, però no ho és: tots tres viuen, simultàniament, una mateixa situació: els seus països són deutors de creditors occidentals, i els anys que venen veuran com milions de dòlars abandonen els seus països. Mentrestant, les monedes locals cauran, i tot allò que comprin a l’estranger serà molt més car: els seus sous, sovint irregulars, cada cop podran comprar menys aliments bàsics, menys medicines i menys gasolina.

Com una mena de sacrifici a un minotaure global, els països pobres necessitats de dòlars hauran de demanar-los a l'FMI, l’última finestreta on els poden atendre. A canvi, aplicaran mesures d’austeritat per guanyar-se la credibilitat de la institució. Amb aquests dòlars, podran fer front a les seves despeses habituals, i podran pagar els venciments del seu deute. A l’altra banda, cobrant, hi trobem bancs d’inversió, gestores de fons de pensions i alguns dels homes més rics del món. Més clar: un fil invisible connecta un pensionista danès amb una venedora de tomàquets a un mercat de Ghana. La segona es trobarà un hospital en pitjors condicions perquè el seu país pugui pagar als creditors, entre els quals es troba el fons de pensions de Dinamarca. 

El recent informe publicat per Oxfam, Desigualdad SA (ES), posa el focus en aquestes situacions, presents arreu de l’economia global. Des del 2020, l’any en què la pandèmia de la Covid va sacsejar el món, els cinc homes més rics han més que duplicat la seva fortuna, mentre que la majoria de la població mundial s’ha empobrit. La primera és una xifra volàtil: com que molts d’aquests homes rics ho són gràcies als seus paquets d’accions, una caiguda del valor d’aquestes els podria fer perdre molt en poc temps; una pujada, podria fer-los augmentar considerablement. Depèn de quan es faci la foto, pot exagerar o disminuir el fenomen de la desigualtat global. Alguns economistes crítics amb l’informe d’Oxfam han destacat aquesta situació. De totes maneres, aquestes comparatives posen el focus en una tendència en la qual han coincidit tant la Harvard Business Review (EN) com el fundador de Blackrock, Larry Fink: les principals empreses dels Estats Units, quan tenen beneficis, els dediquen cada cop més a remunerar els accionistes amb recompres d’accions i augments de dividends, i cada cop inverteixen menys en els negocis. Aquesta decisió, una tendència que ve des dels anys 90, demostra un fet: les mateixes empreses són conscients que el poder adquisitiu dels seus potencials clients és menor, que sovint se sosté a través de l’endeutament -cicle de les subprime pre 2008 als Estats Units-, i que poden extreure més rendibilitat amb la revalorització de les accions que amb la venda de sabates, ordinadors o cotxes. 

Per tal d’intentar recuperar la rendibilitat després del xoc del 2008, els governs dels països de tot el món van posar la catifa vermella al sector empresarial. Per reanimar la inversió, van retallar els costos en els quals els governs podien influir: rebaixar sous, rebaixar impostos, entregar subsidis. Els bancs centrals van reduir els tipus d’interès al 0, per assegurar un finançament ben barat que facilités la inversió. Fugint d’una economia real deprimida, molts bancs i gestors de fons van preferir endeutar-se al 0% i comprar bons de països pobres al 8% i quedar-se la diferència. O comprar accions de les principals empreses dels Estats Units, o fons indexats que seguien la borsa americana, o propietats immobiliàries, o contractes de futurs de soja i blat a la borsa de Chicago. O una mica de tot, per poder diversificar i no dependre d’una sola font d’ingressos. El resultat ha estat, via tipus d’interès baixos a tots els bancs centrals dels països rics, la revalorització de tots els actius dels quals disposaven les classes altes, i la congelació o directament la pèrdua del poder adquisitiu de la resta. A Occident, s’ha traduït amb l’empobriment de capes creixents de la població; al Sud global, plou sobre mullat. 

Les conseqüències no són números. La crisi del deute als països de la perifèria (Sri Lanka, Ghana, Zàmbia, Etiòpia) ha visualitzat aquesta realitat: ara, els pobres dels països del Sud hauran de pagar -en dòlars- les apostes arriscades que els gestors de fons han fet durant l’última dècada. Si no volen quedar-se fora del club, si volen refinançar els seus deutes, han d’oferir alguna cosa a canvi. I venen tot allò que tenen: recursos naturals, empreses estatals, concessions de serveis públics, la gestió de l’aigua, l’electricitat, i en última instància, persones. L’augment de la migració, que a escala macroeconòmica es tradueix en un enviament de remeses al país d’origen, és l’últim sacrifici que el Sud global fa al Nord. Tant a una banda com a una altra, els propietaris del món augmenten beneficis i dividends. Blackrock, Vanguard i State Street controlen actius que sumen 20 bilions de dòlars: si fossin un país, només els Estats Units tindrien un PIB més gran que ells.
 

Per Jaume Portell, periodista especialitzat en economia i relacions internacionals.