Periodisme cooperatiu arrelat al territori, per Eloi Camps

Redacció

L’economia social i solidària (ESS) ofereix la possibilitat de constituir empreses de gestió horitzontal i democràtica en què els periodistes, i també el públic, tinguin el control. La cooperativa és un dels models més estesos: existeixen mitjans de comunicació organitzats cooperativament arreu del món, i les primeres experiències daten de fa aproximadament un segle. Sovint són mitjans locals o regionals, tot i que també n’hi ha de cobertura estatal, com el diari alemany Taz i l’italià Il Manifesto. 

A Catalunya, l’extensa tradició del cooperativisme va fructificar tardanament en el sector dels mitjans de comunicació. Així, tot just a la Transició es van fundar les primeres cooperatives de premsa, moltes de les quals van ser efímeres o es van reconvertir en empreses convencionals. Tret d’alguna experiència aïllada a inicis del segle XXI, no és fins a la recessió global del 2008 que reemergeixen els mitjans cooperatius. Esperonats per la crisi del model d’empresa periodística i per la credibilitat minvant del periodisme tradicional, grups de professionals i de lectors van fundar cooperatives de mitjans o bé van cooperativitzar mitjans preexistents. En són exemples ben coneguts Directa i Crític, dedicats al periodisme d’investigació, i capçaleres especialitzades en economia com Alternativas Económicas, Opcions i Jornal.cat, aquestes últimes centrades en l’ESS. 

Ara bé, on es concentren més capçaleres és en l’àmbit de la proximitat: Som Anoia —que va aparèixer només uns mesos, el 2012—, L’Independent de Gràcia —editat per una cooperativa fins al 2014—, els periòdics locals Som —integrats a Abacus—, Surtdecasa, Fetasantfeliu, La Fura, El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià, Malarrassa, Setembre i Districte 7. Sobre aquests mitjans versa l’anàlisi d’aquest article.

Continuïtat i renovació dels mitjans de proximitat

El periodisme cooperatiu fa èmfasi en la qualitat i en la visió crítica, a més de procurar que l’interès ciutadà marqui l’agenda. Així mateix, té la particularitat de l’atenció continuada sobre l’economia social i solidària, de la qual forma part. Això pot provocar eventuals conflictes d’interessos en uns professionals que són, alhora, treballadors i propietaris d’un mitjà, a més d’activistes per l’ESS. Les diferències en l’agenda informativa entre els mitjans cooperatius deriven sobretot de la posició que ocupa cada capçalera. Els que conviuen amb diaris i setmanaris ben consolidats tendeixen a focalitzar en els moviments socials i a seguir poc l’agenda institucional, mentre que els que competeixen més directament amb altres mitjans privats equilibren la mirada sobre la realitat local. 

En l’apartat econòmic presenten una notable diversitat de mecanismes de finançament. Hi ha casos en què la publicitat és la font principal —Som, La Fura, El Jardí—, mentre que en altres hi ha més equilibri entre publicitat, subvencions i aportacions dels lectors —Malarrassa, Fetasantfeliu, Surtdecasa, Som Anoia i L’Independent de Gràcia. Per la seva banda, Setembre i Districte 7 incorporen com a font d’ingressos la prestació de serveis de comunicació a entitats de l’ESS, una via que també va començar a explorar La Fura. Amb tot, no hi ha cap mitjà que depengui de manera predominant de les aportacions de la comunitat lectora i sòcia.

En aquest sentit, el suport social és determinant. Enllaça directament amb el setè principi cooperatiu, el d’interès per la comunitat, que s’ha de traduir en impactes positius en l’entorn. Molts dels mitjans locals cooperatius catalans procuren intercooperar amb altres projectes de l’ESS i dinamitzar la vida local amb propostes culturals. No obstant això, es detecten dificultats a l’hora d’ampliar el suport social a les capçaleres, cosa que pot comprometre’n la sostenibilitat.

En definitiva, la cooperativa és un model amb potencial per renovar i diversificar els nostres ecosistemes mediàtics locals. Ha permès l’arrencada de projectes amb perfil propi, que operen amb paràmetres allunyats de les lògiques de l’empresa periodística tradicional. No obstant això, cal fer més feina —intercooperativa, és clar— perquè arrelin amb força com a referents informatius per a la ciutadania que busca un periodisme crític i per a la transformació social.

Per Eloi Camps Durban, periodista i doctor en Comunicació (UPF)