Els reptes de gestionar dues rendes mínimes, per Manuel Aguilar

Redacció

Després de tres anys llargs de funcionament de l’Ingrés Mínim Vital (IMV), el passat mes de desembre es va anunciar un acord per traspassar la seva gestió a la Generalitat de Catalunya. La possibilitat del traspàs apareixia ja al decret llei de creació de l’IMV el juny de 2020, tot i que en termes diferents pels territoris forals i per les comunitats autònomes de règim comú. Una modificació de la llei del passat mes de desembre permet que la gestió completa (inclosa la concessió de la prestació) la puguin fer, si així s’acorda, les comunitats autònomes. Les setmanes vinents sabrem com i quan es concretarà en el cas de Catalunya.

Per què és important la descentralització de la gestió de l’Ingrés Mínim Vital? La principal raó que la justifica és que pretén ser la renda mínima comuna de base pel conjunt d’Espanya, per damunt de la qual les comunitats poden afegir la seva renda mínima pròpia, bé per estendre-la a grups no protegits per l’IMV, bé per intensificar el seu impacte amb quanties superiors. Vist així, són dues parts d’una mateixa política d’ingrés mínim. La ciutadania hauria de poder accedir-hi al que li pertoqui (Ingrés Mínim Vital -IMV-, Renda Garantida de Ciutadania -RGC- o ambdues) sense pensar-hi massa.

Perquè això funcioni correctament, les prestacions haurien d’estar alineades, amb un disseny coherent. Hi ha molts aspectes de detall a ajustar, tant a l’IMV com a la RGC, però hi ha dues qüestions especialment importants i problemàtiques: el període d’avaluació dels ingressos i la compatibilitat amb el treball.

L’IMV pren com a referència els ingressos de tot l’any (normalment l’anterior), mentre que la RGC pren els dels dos mesos anteriors. Es pot discutir si convé més que siguin un, dos o tres mesos; però una renda mínima ha de poder respondre a la manca present d’ingressos, de vegades per un temps curt, no a l’any següent. Això porta a una paradoxa: hi ha qui enguany té dret a l’IMV amb ingressos fins i tot alts perquè l’any passat no en va tenir. Moltes d’aquestes persones ni pensen a demanar-ho perquè aquestes prestacions es demanen quan falten els diners, no quan en tens.

Al mateix temps, qui ho necessita ara pot no tenir-ne dret perquè l’any passat tenia ingressos. És cert que hi ha una opció per utilitzar l’any en curs, però sencer i ajustant comptes a l’any següent. El desincentiu al treball que suposa és enorme: si al final de l’any has guanyat més perquè has trobat feina, pots haver de tornar l’IMV. Imaginem que una persona a l’atur hagués de tornar el subsidi quan acceptés una oferta de feina.

Per la seva part, la RGC és, en general, incompatible amb el treball (remunerat i declarat, és clar), amb algunes excepcions. L’IMV és compatible, com ho ha de ser una renda mínima: importa si superes o no un llindar d’ingressos, no d’on venen. De fet, les rendes mínimes que funcionen millor descompten només parcialment els ingressos salarials perquè treballar sempre surti a compte.

Aquests dos problemes són greus i seran font de dificultats per a la gestió conjunta. Resoldre’ls suposa reformes tant de la llei de l’IMV com de la RGC. Mentre la segona està en discussió al Parlament de Catalunya, la primera dependrà del procés d’avaluació de l’IMV i del quadre polític estatal.

Aquests, però, no són els únics problemes. La gestió quotidiana que haurà de fer la Generalitat serà font de maldecaps per qui ho gestioni i pels perceptors. Per exemple, l’IMV és una prestació de la Seguretat Social i, per tant, els recursos seran resolts per la jurisdicció social, mentre que la RGC és assistència social i els conflictes es resoldran a la jurisdicció contenciosa administrativa. Dos mons judicials molt diferents. Els procediments i terminis són difícils d’encaixar i poden donar lloc a pagaments indeguts i a les corresponents reclamacions i dificultats.

El repte de la Generalitat és doble. En primer lloc, ha d’intentar que aquestes tensions i contradiccions siguin tan poc visibles per a la ciutadania com sigui possible. Això suposa que la persona que sol·licita i exposa la seva situació rebi la prestació o combinació de prestacions que li pertoqui, sense haver de pensar-hi massa. No és una feina senzilla, la gestió interna d’aquestes tensions. El més complicat d’una finestreta única és un back office que la faci viable.

En segon lloc, la Generalitat haurà d’impulsar canvis normatius, a Catalunya i a l’Estat, que permetin avançar cap a un encaix raonable de les dues prestacions. Ja ho alertàvem amb Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) en l’informe INSOCAT 16, Les fractures internes del sistema de garantia d’ingressos. Propostes de millora: cal una reforma que permeti parlar de sistema únic, amb complementarietats, per no excloure ningú. Un model de gestió integrada que faci que la persona sol·licitant o perceptora pugui gestionar una única prestació.

Escrit per Manuel Aguilar Hendrickson, sociòleg i professor de l'Escola de Treball Social de la UB. És autor de la recerca de l’informe INSOCAT 16, Les fractures internes del sistema de garantia d’ingressos. Propostes de millora, publicat per ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social).