Reaprendre a relacionar-nos amb l'aigua, per Edurne Bagué

Redacció

L’oportunitat que suposa el context d’escassetat estructural per posar sobre la taula la importància dels pilars que sostenen tot el model sociocultural, està quedant fora dels debats públics, que se centren molt en les solucions tecnològiques i el creixement econòmic. Però les tecnologies i els models econòmics no són neutres, reflecteixen models socioculturals concrets.

El moment per un model des dels vincles

L’actual crisi entorn de l’aigua suposa una oportunitat per a la promoció d’un canvi sociocultural profund. És una oportunitat per promoure canvis estructurals de relació amb aquest bé comú. Sobre els pilars que configuren els imaginaris col·lectius compartits, és a dir, aquells que són percebuts com a “naturals” i “lògics” més enllà de les ideologies. És el moment de donar el lloc que els correspon als vincles amb l’aigua i que són clau per comprendre com revertir conductes, mantres i una percepció errònia de què d’aigua sempre n’hi ha. 

Per posar un exemple, en el camp de les relacions personals, quan hi ha un vincle, tenim clar que no volem fer mal a aquelles persones i de manera intuïtiva, se sap on estan els límits del bon tracte i del maltractament. Això és perquè hi ha vincle. Ara bé, quan es trasllada a la relació amb l’aigua i l’espai habitat, s’observa que hi ha un fort desconeixement de tot allò que l'aigua proveeix i una manca clara del vincle. Hi ha el coneixement d’un seguit d’aspectes sobre l’aigua en una dimensió racional i tècnica. Com quelcom extern. Percepció que s’aguditza en entorns urbans. És a dir, hi ha una manca de consciència dels vincles profunds amb l’aigua amb els fets del dia a dia.

És el moment de promoure aquest canvi en les coordenades vitals, per transitar vers l’adaptació als escenaris actuals (i futurs) d’escassetat hídrica estructural. Això implica activar processos de definició dels pilars (valors i principis) sobre els quals les institucions es modelen i agafen forma, sobre com ha de ser la normativa o com prenem les decisions (qui controla l’aigua i quins models de governança).

El mantra de la dominació i la desconnexió

Per contra, el model actual es fiança sobre la percepció general de l’aigua com quelcom que està al servei del fet humà. Aquesta percepció general es basa en un imaginari col·lectiu que s’ha anat forjant en el temps i que ha estat creuat per fets econòmics, socials, culturals, polítics, territorials, tecnològics i conflictes que culminen durant el segle XIX. Moment en què s’assenten les estructures del món actual. La concepció d’un món fragmentat en compartiments estancs, previsible, controlable i dominable des d’un gran racionalisme. Una manera de crear món des del precepte cultura-natura.

Això deriva en una relació amb l’aigua basada en la seva dominació i supeditació a les necessitats de creixement. Una relació des de la desconnexió. Un recurs transportable i manipulable que està per servir les necessitats del nostre model actual de societat, llur objectiu és créixer a l’infinit sense tenir present que l’aigua és un bé i finit. Es tracta d’una relació basada en una manca de respecte i reconeixement d’allò que l’aigua aporta, dia a dia, en la qualitat de les nostres vides. Un model sociocultural de relació amb l’aigua basat en una reciprocitat negativa que ens parla d’abús i manca d’equilibri. Una relació en què l’aigua és compresa, tractada i regulada com quelcom extern a nosaltres, aliena, com si no se li degués res que informa de l’absència de respecte sobre ella. Però en realitat som deutores de l’aigua, perquè som i existim gràcies a ella. En depenem. Es podria fins i tot extrapolar a una relació amb l’aigua de clar biaix patriarcal, dominar l’aigua per evitar ser conscients de la necessitat real que tenim d’ella.

Aigua i societat, alguns elements inspiradors

Existeix una gran varietat de models socioculturals i institucionals en els quals l’acció antròpica amb l’aigua no es produeix des de l’alienació i la seva dominació violenta, sinó des de la noció clara que la mateixa existència del grup depèn, principalment, de la cura que es té de l’aigua, ja que fa possible l’espai habitat. Aquests models compten amb una abasta bibliografia per exemple sobre les societats nòmades del desert i com accedeixen i en fan ús, les poblacions amazòniques, les comunitats de les oasiàniques, els comunals de muntanya, les tecnologies andalusines i llurs sistemes de regulació i governança i molts d’altres. Una gran diversitat de propostes integrals (societat, cultura, economia, institucions, rituals) que informen d’altres sistemes relacionals amb l’aigua i que s’assenten en el respecte i la cerca de l’equilibri per garantir la durabilitat i la pervivència del grup.

Totes elles, són experiències amb elements inspiradors per treballar un procés d’adaptació integral, cultural (ontològic), social (epistemològic) dels nous pilars i com es concreten en institució (governança i presa de decisions), normativa (lleis i regulacions) i economia (model productiu i definicions d’economia).

Alhora, des del mateix marc de referència, també hi ha una riquesa de respostes tecnològiques i econòmiques de coneixements aplicables des de l’àmbit local institucional, fins al comunitari, arribant al nacional i estatal. Propostes per promoure la retenció de la humitat amb tecnologies basades en la natura, afavorir la infiltració, la captació de l’aigua de pluja, adaptació de les poblacions per tal que els cicles de fortes pluges no siguin un problema, sinó una oportunitat per retenir grans quantitats d’aigua i enfortir els ecosistemes ecològics i socials. Però també iniciatives econòmiques adaptades a la realitat del mateix context i que s’entenen com a part de l’engranatge ecosistèmic. Tecnologies i economies on les comunitats locals tenen un paper central que els permet treballar i desenvolupar propostes fomentades en l’adaptabilitat i enfortiment de l’hàbitat, des de la cura a la font proveïdora d’aigua i els mateixos ecosistemes.

La gallina dels ous d’or

Així doncs, la situació actual és una oportunitat per reaprendre com habitar en el dia a dia en relació amb l’aigua, i per extensió amb tot, ja que l’aigua és la font de tota la vida possible, tal com la coneixem.

La tecnologia per la tecnologia no és la resposta que permetrà sortir de l’escassetat, com tampoc un model econòmic basat en l’absència de límits biofísics de l’aigua. Una societat que aposta per la desconnexió de l’ecosistema és una societat que parteix de la negació d’un fet evident, i és que som una espècie dependent dels ecosistemes dels quals en som part.

Parafrasejant el conte de la gallina dels ous d’or, podem o bé mobilitzar esforços per cuidar la gallina i assegurar ous d’or en el futur, o bé matar la gallina per aconseguir els ous, però quedar-nos sense els ous en el futur. Apostar per cuidar la gallina, seria assumir que es forma part d’un sistema de relacions interdependents i que, per tant, tenir cura de la gallina (l’aigua) i relacionar-se des del respecte i la reciprocitat equilibrada, suposa garantir la nostra pròpia pervivència com espècie. Per contra, apostar pels ous d’or, significa matar la gallina (aniquilar l’aigua), anul·lant la possibilitat d’ous d’or en el futur. És a dir, una societat que aposta per deslligar-se de l’ecosistema aprofundeix en un futur de desigualtat, pobresa i manca d’aigua.  

Per tot plegat, les respostes tecnològiques han de ser fruit d’aquest procés profund i part de les tecnologies actuals poden ajudar a traçar el procés.

Per Edurne Bagué, antropòloga especialitzada en aigua, societat i cultura.