Si vis pacem, sere pacem o les alternatives a la guerra, per Javier Toca Lahuerta

Redacció

En un context internacional d’increment de tensions generades i reforçades per la deriva militarista d’estats i entitats supranacionals, es fa més necessari que mai plantejar-se alternatives a un futur gestionat per la necropolítica. Així doncs, és un moment idoni per preguntar-se, en primer lloc, si és possible un estat sense exèrcit i, posteriorment, com podem respondre a un dubte que sorgeix habitualment quan es planteja aquesta opció: que podríem fer davant d’una situació d’agressió internacional?

En primer lloc, hem d’entendre que un exèrcit es troba concebut per la perspectiva de defensa d’un estat davant la guerra. Però, actualment, les amenaces directes a les quals es pot enfrontar un estat europeu són més urgents, diverses i interrelacionades: el canvi climàtic, la falta d’aigua, la fam, la proliferació de malalties, l’augment dels autoritarismes i radicalismes, etc. Com explica Pere Ortega, investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, davant d’aquestes situacions l’exèrcit té poc a fer per solucionar-les. Aquesta estructura, aleshores, també es troba molt allunyada de ser eficient econòmicament per a una nació, llavors representa unes despeses que superen la frontera del 2% del PIB de l’estat espanyol, 27.617 milions d’euros en 2023, mentre que la ciència i la cultura sols coopten un raquític 1,44% i 0,07%, respectivament.

Per altra banda, ens podem centrar en el cas d’estudi de Costa Rica, promotor i firmant del TPAN i el TCA, és un país sense exèrcit des de 1948 com a estratègia fructífera per evitar una escalada militar a les seves fronteres. El país presenta les taxes més baixes de criminalitat de tota Amèrica Llatina i el Carib en un context d’increment progressiu a causa del crim organitzat. Aquest fet es complementa amb una xifra moderada d’atur, sent líder en l'índex d’alfabetització de la població a la seva regió. Com explica Francisco Rojas Aravena, s’ha apostat per reinvertir els diners de les despeses militars en plans educació, salut i recuperació mediambiental.

En darrer lloc, tornant al plantejament inicial sobre el supòsit que un país decidirà atacar o envair el nostre territori, podem considerar que es tracta d’una formulació una mica tramposa. Una invasió no es dona de forma espontània, un conflicte passa per diverses fases prèvies al punt crític d’acció violenta. Per tant, abans d’aquesta etapa, totalment evitable, els estats posseeixen diversos mecanismes per tal que un conflicte no escale i es puga transformar o resoldre abans, com les relacions diplomàtiques, culturals i comercials, també d’allò que ara es coneix com a desobediència civil i acció no violenta. Aquestes accions es veuen reflectides en exemples històrics concrets de respostes pacífiques a conflictes polítics i ocupacions militars, per exemple, com s’indica en l’Informe 61 del Centre Delàs, en 1923, durant l’ocupació francobelga de la regió del Rhur, el govern de la zona va fomentar la resistència civil basada en la no cooperació no violenta i desobediència davant les ordres dels ocupants, obligant-los a retirar-se temps després pel desgast de les tropes davant la dificultat de gestió. O el cas de Txecoslovàquia durant l’ocupació per les forces del Pacte de Varsòvia en 1968, on la població es va organitzar per produir un gran moviment de resistència civil no violenta, desenvolupant tot un decàleg d'estratègies que anaven des de la utilització de mitjans de comunicació clandestins, el sabotatge de senyals de trànsit i la negativa d’alimentar als soldats, provocant una desmoralització massiva, dubtes, desobediència i desercions. Així mateix, la resposta de Costa Rica, des de la revolució, enfront d’agressions internacionals ha consistit a sol·licitar ajuda diplomàtica d’organismes supranacionals, OEA i ONU, i l’aplicació del Tractat Interamericà d’Asistencia Recíproca.

Per finalitzar, les investigacions d’Erica Chenoweth sobre conflictes amb campanyes de resistència tant armada com no violenta demostren un major èxit d’aquelles no violentes, un 53% dels casos, davant al 26% en el cas de campanyes armades en els mateixos anys. Llavors, podem afirmar que la solució militar als conflictes no és l’única, ni molt menys la més efectiva, fent evident la necessitat de transitar de la màxima “si vis pacem, para bellum” a “si vis pacem, sere pacem”.

Per Javier Toca Lahuerta, màster en Pau, Conflictes i Desenvolupament i col·laborador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau.