Fer de la repressió un boomerang

8 Mil Motius

Unes setmanes després de fer pública la sentència contra les set companyes feministes de 8 Mil Motius, compartim alguns elements importants del que ha sigut fins ara l’articulació d’aquesta campanya. 

8 Mil Motius és una causa del feminisme català

Si afirmem que el cas de 8 Mil Motius és una causa del feminisme català, no només ho diem perquè òbviament sorgeix de la lluita del moviment feminista català, del context d’organització i mobilització col·lectiva, de la vaga internacional de 2018, de la vertebració de comitès arreu, de les consignes i els símbols que dibuixaven una onada massiva de protesta. Ho podem dir, també, perquè quan ens vam trobar amb la denúncia i vam haver de pensar la campanya, vam decidir una qüestió important de manera conscient.

L’objectiu de la campanya era reforçar el moviment feminista i les reivindicacions que sosteníem aquell 8 de març. No era parlar del nostre cas, no era aconseguir solidaritat amb nosaltres en concret. Tot això també va passar, però era important que això fos una conseqüència de continuar posant sobre la taula les reivindicacions del moviment feminista i de continuar enfortint-lo. 

És a dir, la primera qüestió important és que vam plantejar-nos la resposta a la repressió des d’una òptica política i de moviment, i no només individual, antirepressiva o local. Això es concretava en què quan ens convidaven a fer xerrades, el primer any ens vam centrar a explicar per què fèiem aquella vaga, i per què, encara que hi hagués repressió, els 8 mil motius que ens portaven a fer-la seguien intactes, com una empenta permanent a continuar endavant. Així, no era una qüestió de reafirmació individual, no era una qüestió de quina acció concretament havia portat a un cas repressiu, sinó que volíem intentar clarificar la qüestió més evident: mentre hi hagi desigualtat, hi haurà d’haver lluita. 

En aquell moment, a més, hi havia una pugna important en el si del feminisme. Les institucions intentaven absorbir les reivindicacions feministes per domesticar-les i buidar-les de capacitat rupturista. Aquesta era la batalla que havíem de lliurar, i no la defensa en si d’una acció, de la qual tampoc no vam renegar ni ho farem mai. La repressió es donava perquè érem una petita part d’un feminisme molest al poder, i era des d’aquí que havíem de reivindicar la nostra ferma voluntat de lluitar contra els intents de domesticació i absorció institucional.

Això, per la nostra experiència, contrastava amb molts dels grups de suport a encausades amb qui vam tenir el plaer de compartir jornades solidàries arreu del territori. Sovint, les xerrades se centraven a explicar fil per randa què havia passat, quina era l’acusació, com s’estava responent en l'àmbit judicial… Nosaltres volíem sortir del marc de la repressió que ens imposava l’enemic, del marc individual que ens marca fixar-nos únicament en nosaltres. Volíem parlar de feminisme i volíem parlar de totes aquelles dones i identitats dissidents que havien lluitat, havien rebut repressió, però sovint no havien pogut tenir el micròfon que ara ens posaven a nosaltres. Volíem parlar de les batalles polítiques que afrontàvem com a moviment en aquells anys, molt més enllà de Sant Cugat del Vallès. Volíem parlar de totes les reivindicacions que ens van portar a la vaga, que ni tan sols tenien a veure només amb el gènere. Així és com neix 8 Mil Motius i això el farà un cas diferent.

Repressió i gènere

Voler sortir del cas concret, individual i local, que nosaltres vivíem, ens va portar a descobrir infinitud de revolucionàries que havien lluitat abans que nosaltres. No volíem parlar només de feminisme, sinó també actuar de manera feminista. Això implicava fer una mirada diferent de l'abordatge de la repressió. La producció de teoria feminista en aquells anys era inabastable. Això, sumat a la mateixa experiència viscuda, va facilitar que poguéssim incorporar en el nostre discurs una mirada feminista de la repressió i una mirada crítica de l’abordatge de la repressió per part dels moviments polítics. 

Per nosaltres, una qüestió molt important era trencar amb el mite del superheroi que ha patit la repressió de l’estat. Sovint algunes campanyes personifiquen la repressió de manera que s’eleva el company que l’ha rebut a una mena de condició superior. D’una banda, perquè sembla que això s’hagi d’acompanyar d’una manca absoluta de vulnerabilitat. La imatge del “militant perfecte” que no té por davant de la ferotge maquinària repressiva. Que és invencible, que mai no es doblegarà, que suportaria fins a les més dures tortures. D’altra banda, perquè això li atorga una mena d’aura que n’augmenta la credibilitat, com si de sobte passés a tenir més raó perquè la policia, de manera arbitrària o no, l’hagués triat per fer una detenció. Parlem sovint, a més a més, de persones que són represaliades en contextos de milers i milers de persones mobilitzant-se. Dies en què qualsevol, amb tot allò que fos abans de ser detingut, podria esdevenir el pròxim o la pròxima figura a reivindicar. 

Nosaltres hem intentat qüestionar aquesta idea per diversos motius, fins al punt que a la gent se li fa difícil distingir ben bé qui és encausada i qui no ho és, d’entre les diverses persones que formem part de la campanya de 8 Mil Motius. Primer, perquè pensem que ser encausada no et converteix en un ésser de llum, però que això tampoc no és necessari per merèixer la solidaritat de tothom. No esperem que de sobte, per ser encausades, les companyes siguin necessàriament Lenin, tinguin una gran claredat ideològica, estratègica, grans capacitats oratòries… Això pot passar, i es pot aprendre durant els llargs anys que duren les condemnes. Però no hem de pensar que per ser encausada passes a ser ni més important, ni més bona militant, ni a tenir una opinió necessàriament més adequada que qualsevol altra companya. 

Segon, perquè pensem que aquesta idea de superherois que aguanten la repressió passi el que passi és falsa i contraproduent. La gent que lluitem som gent normal, amb les nostres pors, els nostres dubtes, els nostres dies bons i dolents. Però és que no cal ser més que això per lluitar, per organitzar-se, per voler engruixir les files de l’exèrcit de qui volem canviar el món. No cal ser un superheroi incorruptible. Només cal tenir la decisió de lluitar, i ja buscarem com fer-ho amb les eines que tenim. Si ens reprimeixen, també buscarem com afrontar-ho amb les eines que tenim. Que a més a més, acostumen a ser moltes més de què ens pensem.