Els trastorns alimentaris són producte del nostre temps

El centre ABB i la Fundació del mateix nom, comparteixen especialització en els trastorns del comportament alimentari, els anomenats TCA, que inclouen malalties de detecció complicada com la bulímia o de tractament complex i llarg com l'anorèxia. El Centre ABB, més vinculat als tractaments i al suport com a centre de dia i, la fundació ABB, més orientada a cercar recursos, desenvolupar programes de prevenció o la formació de professionals.

Hem parlat amb Raquel Linares, psicòloga del Centre, que coordina les primeres entrevistes i l’equip humà que diagnosticarà i farà el seguiment de la malaltia. Fa quinze anys que desenvolupa aquesta tasca i, confessa, que no estava en els seus càlculs dedicar-hi tant de temps. Per la vitalitat i la passió que posa quan parla de la seva feina li intuïm una habilitat que només tenen les persones que saben conduir amb fermesa cap els límits més íntims d’un mateix. Una mà segura que ha ajudat a milers de noies a buscar els seus propis valors per sortir de trastorns que tenen connotacions físiques i alhora anímiques. Raquel ens parla de la detecció de símptomes, de la importancia de la vinculació familiar en el tractament, dels ajuts existents i també de com afrontar la pressió mediàtica de culte al cos "prim" que s'aboca en el sector més mimètic i més sensible de la societat: Els adolescents.

Ben al contrari del que es preveia fa uns anys, aquestes malalties tenen cada dia més incidència entre el col•lectiu jove. Un 1% de les adolescents pateix anorèxia i un 3% bulímia. Queda encara molt per fer, diu.



-Quin és el funcionament del centre ABB?

Podríem definir a grans trets ABB com un centre privat d’ajut a l’usuari. La primera visita és gratuïta. El pacient ens ve derivat de diferents llocs, pot ser del metge de capçalera, del pediatra, de l’escola, de Sanitat o de l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia –ACAB-, una organització de Barcelona molt activa.

Aquesta primera entrevista servirà per detectar si el problema és incipient o bé el trastorn ja s’ha instal•lat en la pacient, i donar una primera orientació. En molts casos , la família es presenta sola per la incapacitat de portar a la seva filla o fill, la especialista li donarà eines per fer-ho.

Si ens ve la noia sola –dic noia perquè ho són un 90% dels casos- fem tot el que és al nostre abast per organitzar una segona entrevista, també gratuïta, però acompanyada de la família.

Si detectem que estem davant de un TCA, indicarem un protocol diagnòstic, que consisteix, en una entrevista psicològica per conèixer la personalitat del pacient així com es el seu símptoma, la pacient s’haurà d’entrevistar amb el psiquiatre que li farà una valoració del seu estat emocional, per determinar si realment és un cas d’estat depressiu o ansiós o si existeix un trastorn de personalitat. El següent pas és la doctora especialista en trastorns alimentaris que, després de fer una exploració demana una analítica específica -que fa la Seguretat Social- i que aportarà informació sobre els valors que realment ens donen pistes de si ens trobem davant d’un TCA.



"A les afectades per Tca, si encara estudien i tenen entre 14 i 28 anys la Seguretat Social els retorna un 85% del cost del tractament. Ara estem negociant que se’n faci càrrec directament en la seva totalitat"



-Essent un centre privat, les pacients hauran d’afrontar a més unes despeses importants!

Si, perquè les úniques ajudes que venen a través de la Seguretat Social són per a pacients que estan estudiant -per assegurança escolar-, d’entre 14 i 28 anys. En aquest cas la Seguretat Social retorna un 85% del cost del tractament. Ara estem negociant que se’n faci càrrec directament en la seva totalitat.

En el cas dels funcionaris, Caser, és l’única mútua que es fa càrrec de tot el tractament. Ens trobem que moltes noies que han deixat d’estudiar ja no poden accedir a aquest ajut, o bé ha de ser a través de declaració de 65 % de minusvalia, però això només passa en els casos més extrems, en aquest cas l’afectada rep una pensió de 240 euros mensuals.

La fundació ABB beca uns quants tractaments anuals entre els seus tres centres, potser sis casos aquí, sis a Sevilla i sis a Màlaga, que són molt pocs. L’entitat és de recent creació i ha de treballar en adquirir recursos per poder becar tractaments de pacients en situacions de poca capacitat econòmica. Un altre dels seus objectius és aconseguir més recursos per abaratir els tractaments.



-Si algun interessat o familiar té dubtes sobre la certesa d’un cas i vol fer una consulta anònima, què pot fer?

Pot fer la consulta via telèfon al 93 3176223. La fundació el posa a disposició dels usuaris i en aquests contactes es donen una sèrie de pautes per detectar conductes pròpies d’un TCA.



"Són noies hiper responsables, molt intel•ligents i exigents. Es la típica filla que mai ha donat problemes. Quan arriba a l’adolescència és com si amb les bones notes no en tingués prou."



-Quins trets perfilen una persona afectada per anorèxia?

El perfil de la noia anorèxica és ben diferenciat. Són noies hiper responsables, molt intel•ligents i exigents. Es la típica filla que mai ha donat problemes. Quan arriba a l’adolescència és com si amb les bones notes no en tingués prou. Es un moment en què la persona és molt vulnerable, necessiten com en cap altra etapa a la vida l’acceptació dels altres, comparar-s’hi i mostren uns trets importants d’inseguretat i baixa autoestima, els costa molt expressar el que senten. Evidentment tenen por a engreixar-se i una obsessió important pel pes, pel cos i pel menjar. Algú que té un nivell d’exigència tan alt, quan ho aplica a missatges socials com el d’estar prim i seguir uns paràmetres físics, no pot evitar sentir que allò també ho ha d’aconseguir. ”Vull ser perfecte en tot, ja que no ho puc aconseguir claudico amb l’anorèxia”

Casos de noies que potser tenen un petit sobrepès, moltes vegades degut als canvis hormonals propis de l’adolescència, es converteixen en població de risc, quan la mare, amb la millor intenció la porta a visitar l’endocrí que li recomanarà alguna dieta per perdre aquell parell de quilets que li sobren. Una dieta que, en les joves d’un perfil determinat, es convertirà en la porta d’entrada a la malaltia. En general les dietes no funcionen si no és per casos d'alteracions físiques, com la diabetis o colesterol etc...



"...quan el seu pes baixa més d’un 15 per cent per sota del seu pes normal, perden la menstruació, i es produeix en molts de casos un fenomen que és la distorsió de l’esquema corporal, la persona realment no es veu com és si no molt més grassa"



-De quina manera es pot contrarestar aquesta tendència social?

El més important és que ens ha tocat viure en una societat, que es basa en uns valors molt superficials i això des protegeix al jove. Hem d’aconseguir que la seva valoració personal no sigui només pel seu aspecte físic, si no també per les seves qualitats personals. Aquestes noies pre-adolescents que estan en procés de canvi hormonal, topen amb el model corporal tan prim que es passeja per les passarel•les, revistes ,tv, etc.

Amb més informació, aquestes nenes sabrien que el seu cos esta creixent en greix que és el que el seu sistema hormonal necessita, que això és temporal, i que el cos es torna a estilitzar un cop fets aquests canvis. Han de saber que si pretenen evitar aquest canvi i entren en l’anorèxia, perden la menstruació i després d’un procés llarg, hauran de tornar a passar per aquest lleuger augment de pes per tornar-la a recuperar, a part de limitar el seu creixement, problemes als ossos, entre d'altres.

En l’anorèxia, les noies busquen un cos perfecte. En el moment que baixen de pes, primer compten amb el reforç social. De sobte tothom els diu que estan més maques perquè estan més primes. S’adonen que es fixen més amb elles, per tant, interpreten que les valoren més com a persones. El seu funcionament és extrem: O tot o res!. I aleshores comença el procés: Per anar més ràpid, es diuen, redueixo més quantitats d’aliments, camino més... Fins que arriba un punt, quan el seu pes baixa més d’un 15 per cent per sota del seu pes normal, perden la menstruació, i es produeix en molts de casos un fenomen que és la distorsió de l’esquema corporal, la persona realment no es veu com és si no molt més grassa.



-Què diferencia a una persona amb tendències bulímiques?

Tenen en comú amb les anorèxiques que estan molt pendents de com les valoren els altres, una por a engreixar-se i obsessió pel pes –cos –menjar, una baixa autoestima . En el cas de la bulímia, son noies més impulsives, fan dietes però un dia cauen en la temptació de menjar el que els ve de gust –normalment coses prohibides en les dietes-, després se senten culpables d’haver arribat a aquell punt amb l’esforç que els havia costat fer la dieta i entren en el pensament de vomitar o de prendre laxants. I una cosa que comença com un fet puntual, entra en una mena de procés d’addicció. Aleshores comença la doble vida. De cara enfora sembla que esta tot controlat... Diuen que això no tornarà a passar però quan estan soles o tenen alguna angoixa, tristesa, ansietat, tornen a repetir el procés. Tenen comportaments més erràtics, perden uns quilos i tornen a recuperar-los. Físicament comencen a tenir problemes dentals, perquè l’àcid dels vòmits els destrossa les dents. Generalment, aquest trastorn costa més de detectar. La mentida forma part del seu secret, que pot portar-les a una aturada cardíaca, per una baixada de potasi, com a conseqüència dels vòmits, laxants o diürètics.



-Quins són els primers símptomes d’algú que pateix un d’aquests trastorns?

Comença per una obsessió per l’aspecte físic focalitzat amb el menjar i el cos, es miren molt al mirall, es pesen sovint. Tenen molts episodis d'irritabilitat. Els àpats són l’escenificació de baralles continues. Cal sospitar d'una nena que mai s’havia preocupat pel menjar que de cop està obsessionada per les calories, mira els envasos, després dels àpats fa activitat física, prepara el menjar per tots però ella no menja.

En conjunt, es detecta un canvi radical que cal no confondre amb els propis de l’adolescència, ja que es focalitza vers cos-pes-menjar. L’entorn i relacions familiars augmenten en crispació, especialment vers les mares que són normalment les que porten el plat a taula. Moltes vegades la mare, farta de baralles, acaba pactant. Primer només aliments a la planxa, després només amb una gota d’oli, després ni oli ni sal. I moltes mares acaben acceptant que mengi una poma per sopar abans que no mengi res. I d’aquesta manera entra en el seu joc malaltís.



"Amb el tractament no ens limitem a ordenar una dieta, es tracta d’aprendre a expressar les emocions i a superar la inseguretat. Si aquest treball no es fa conjuntament amb la família, no serveix de res..."

-Què ve després de confirmar l’existència d’un trastorn de conducta alimentària?

És prioritari anar a un servei especialitzat en Trastorns de la conducta alimentària, ja que no es pot fer una recuperació física si al mateix temps no es fa un treball de les seves obsessions, un tractament psicològic amb el pacient i amb la seva família. La família arriba amb molta por. Però és molt important la seva implicació, tan que, si no pot ser, no tirem endavant el tractament.El treball principal és d’acceptació personal i ensenyar a treure el millor de cadascú, treballar els valors. Primer, reeducació de la ingesta i recuperació física, trencar les obsessions amb el cos i menjar i el pànic a engreixar-se. Amb el tractament no ens limitem a ordenar una dieta, es tracta d’aprendre a expressar les emocions i a superar la inseguretat. Si aquest treball no es fa conjuntament amb la família, no serveix de res. A vegades et trobes amb famílies excessivament protectores que fan el possible perquè els seus fills no s’equivoquin, o excessivament exigents, que han inculcat valors que passen per tenir èxit fent una carrera i ser la millor. Tot això son missatges que la família ha d’anar modificant. Quan abans es detecten, abans es recuperen i el risc principal és que si no es tracten es cronifiquen.



-En els casos de pèrdua de l’autoritat familiar davant de les amenaces i xantatges de la persona afectada pel Tca què és més aconsellable?

Primer pas, ingressar per fer teràpia. Si la jove és major d’edat i es nega, cal anar a un jutge perquè dictamini una ordre judicial per a fer-ne l’ingrés. Aquesta és una malaltia mental, i una noia amb anorèxia es podria morir si no té una família al costat. De fet, habitualment només aquesta amenaça és suficient perquè la noia accedeixi a ser ingressada sense necessitat d’anar al jutge. A més, és dóna el cas que la majoria de les vegades, quan la noia ve aquí i parles amb ella, sent que connectes tan amb aquest patiment psicològic que té, que fàcilment es deixa ajudar.

Així, un cop l’hàbit del menjar saludable i equilibrat ja es recupera, fet que realment és la part més fàcil, comença el procés intern que, generalment, ve creat per una por a créixer.

Quan ella entén que tot el que li passa amb el menjar és la vàlvula de fuga de tota l’angoixa, la inseguretat, la comparació amb els altres, el seu nivell d’exigència... etc, comença a sentir que hi ha altra gent al món i que es pot deixar ajudar. Sent que tot el que li passa internament li és produït per la malaltia. L’ajudem a entendre que no és tan dolent acceptar que hi ha coses que poden no sortir com un vol.



-Quins factors de protecció destacaries davant d’aquests trastorns?

Una alimentació sana i exercici, treballar l’autoestima i la comunicació emocional. És important aprendre a valorar i potenciar les habilitats socials de cadascú però també ho és acceptar els propis límits. I, sobretot, per afrontar la pressió mediàtica cal fomentar l’esperit crític davant d’estereotips culturals i models que sorgeixen de la moda i la publicitat.



"Existeix un tan per cent molt elevat de persones afectades per aquests trastorns que ostenten grans càrrecs, molt conegudes a diferents nivells, a les que els ha pesat més la seva imatge que haver de fer una aturada en la seva vida..."



- Quin tan per cent hi ha de cronificació dels TCA? Es poden guarir?

La majoria si, però entre un 10 i un 15 per cent es cronifiquen. Ara ens estem trobant molt sovint amb un tercera generació d’anorèxiques: Àvia amb trastorn no tractada, filla amb TCA no tractada que ha capejat la seva vida com ha pogut i la neta amb TCA que ja és tractada en el Centre. Existeix un tan per cent molt elevat de persones afectades per aquests trastorns que ostenten grans càrrecs, molt conegudes a diferents nivells, a les que els ha pesat més la seva imatge que haver de fer una aturada en la seva vida. En molts casos són persones amb una vida personal buida, que s’han enganxat a la feina, o bé, persones amb relacions de parella o familiars desastroses, unes vides internes on realment no hi ha on agafar-se.



Quin termini de mitjana té el tractament?

Per la recuperació calen de dos a tres anys de seguiment. Primer el tractament és més intensiu. Els moments més difícils venen quan les pacients s’han de reincorporar a la vida habitual. En aquells moments, davant d’una entrevista de feina, davant d’un examen, és quan cal ser-hi i donar-los més suport perquè és aleshores quan tornen els fantasmes de la inseguretat. Nosaltres els hem d’ajudar perquè aquell dia no tornin a caure en un afartament de dolços per afrontar-ho o que decideixi no esmorzar per estar més prima a l’hora d’anar a fer una entrevista de treball.

Durant el tractament les noies aprenen altres mecanismes per afrontar i aprendre de les seves experiències, creixen i maduren. A mida que els anem ajudant, les noies van millorant en seguretat i en autoestima, i cada cop venen més espaiadament. Objectiu i resultat final: ser autònoms.



"Caldria implantar una assignatura des de primària en la que es treballessin temes com el civisme, tallers d’autoestima, d’habilitats socials o dels factors de protecció, però no només de trastorns alimentaris, també d’altres tendències addictives..."



-Quines actuacions planifiqueu per a la prevenció d’aquests trastorns?

El que considero que faria una bona tasca de prevenció, seria poder crear una assignatura a les escoles, des de primària, en la que es poguessin treballar tots aquests temes, coordinar si cal diferents departaments i administracions per assolir-ho. Una assignatura en la que s’haurien de treballar temes com el civisme, tallers d’autoestima, d’habilitats socials o dels factors de protecció, però no només de trastorns alimentaris, també d’altres tendències addictives.

Els països nòrdics que fa uns anys van incorporar al sistema d’ensenyament primari una assignatura d’aquest tipus, han detectat una minva importantíssima de casos de trastorns alimentaris igual que d’addiccions o de fracassos escolars. I es que hi ha molta necessitat i una gran carència... crec que aquest camí evitaria moltes “fugides”.