“Amb la Seguretat Social Alimentària proposem un canvi de paradigma”

Contingut fet en col·laboració amb elCugatenc

Gustavo Duch és escriptor, poeta i veterinari. Ha estat professor d’universitat, investigador, ha dut a terme nombroses conferències, assajos i ha escrit literatura. Davant de la seva indiferència cap al model de vida establert es proposa continuar explorant molts camins: “em desafio a mi mateix en sortir del nínxol de confort”, afirma.

Duch va conversar sobre els eixos principals de les seves obres literàries, moltes editades per Pol·len Edicions, en una taula rodona celebrada a la Floresta amb la col·laboració de La Transformadora. Des de la delicadesa de les paraules i la prosa revolucionària Duch escriu sobre paper aquelles coses que el fan dubtar, les coses socialment acceptades que no entén, les que pensa que estan equivocades o que són, fins i tot, inacceptables. L’autor tracta diferents aspectes sobre la transformació ecosocial i deixa entreveure que ell és un “cultivador de paraules”. 

Què pretens amb els teus llibres? Des de quina postura parles?

Principalment, escric per intentar explicar-me a mi mateix coses que penso que són importants i que, amb l’esforç d’escriure-les, aconsegueixo entendre-les. Fins i tot, més que entendre-les: sentir-les. Intento sentir-ho i pensar-ho tot alhora. Després, ho trasllado en textos que no són científics ni doctorals, vull treballar amb instruments que siguin més propis dels sentiments i de les emocions. 

He de dir que parteixo des d’un sentiment egoista, perquè és quan he resolt el meu propi dubte que el comparteixo i intento que arribi a més gent. Però té un punt egoista perquè, principalment, intento respondre’m a mi. 

És a dir, parles des del teu “sentir” i des del que a tu et causa una problemàtica. 

Sí, em cal desgranar-la. Com quan agafes un pèsol o una fava i intentes treure-li els grans, en aquest cas les raons, les causes o els impactes. Però també intento entendre què em provoca: si em fereix o no, si em genera complaença o ira… Aquests elements són els que conformen els meus textos. Com a exercici sempre passa per un tema que a mi m’interessa i que necessito organitzar, des d’un punt molt pràctic dins de les vides complexes i ràpides que portem. 

De fet, és un pensament que ressona en molta gent que et llegeix, tant pel contingut com pel tracte que tens amb les paraules. 

Jo sé quines són les coses que a mi em ressonen i el mecanisme que em funciona, celebro que això traspassi a altres persones. Hi ha una saturació del model “correcte”, aleshores sembla més transgressor buscar altres camins. Personalment, jo he explorat molts camins, investigacions, conferències, assajos, professor d’universitat. He explorat molts camins als quals trobo límits i em desafio a mi mateix al sortir de l’espai o nínxol de confort. Al cap i a la fi, soc veterinari i no tinc formació, però al final escric contes o assajos i, fins i tot, recitals.

Al final la vida també implica fer el que a un li neix de dins. 

I potser hi ha una mica de desvergonya. Potser a vegades faig coses que no estan a l’altura, però jo em tiro a la piscina. El món tampoc canviarà pel que faig jo o facis tu, per tant, no costa res intentar-ho. 

En relació als teus llibres, al portal digital etselquemenges comentes: “L’estúpida racionalitat econòmica que a qualsevol pregunta sempre ofereix la mateixa resposta: més gran és millor”. D’alguna manera es relaciona amb la lògica del llibre Mucha gente pequeña? Al cap i a la fi, més gran és millor, però la multitud està feta de coses petites. 

Potser sí que és un plantejament similar. És dicotòmic, allò gran a més de ser gran pot estar format per peces grans, però amb moltes petites també omples el món. Poques multinacionals, com són molt grans, controlen el sistema alimentari. Un gran molí de vent fa el mateix que farien molts petits molins com els que hi havia abans, controlats per les persones. 

És una dicotomia que es veu reflectida en el funcionament del món, governs centrals grans davant de governs petits i locals, estats molt poderosos davant de sistemes anàrquics petits i autoorganitzats. Som l’únic ésser viu que ja no contempla viure en manada. Com els estornells al cel que fan formes de núvol, semblen una unitat que es mou tota alhora, però està feta de petits animals, és la forma de vida natural d’entendre com és el món. 

La nostra és una mirada antinatural, patriarcal i jeràrquica. M’agrada mirar i jugar amb aquestes dues visions d’una civilització. Val la pena demostrar que estem equivocats, i ja no em refereixo ni a postures polítiques, és un punt de vista biològic equivocat, així no funciona la vida. 

Parlem de sortir-nos dels esquemes. Com a consumidors podem ser part del canvi, però com a treballadores que s’espera de nosaltres?

Fixa-t’hi, jo gairebé diria el contrari. Crec que com a consumidors no podem formar part del canvi. És a dir, sí que hi ha un consum responsable, un model de consum sostenible, però si ho portem a l’extrem, la idea que com a consumidors podem formar part del canvi és enganyosa, és l’estat i les empreses qui promouen aquest pensament i ens traspassen les responsabilitats dient que tot s’arreglarà si l’individu fa un consum responsable. Però el que han de fer les administracions i polítics és posar impediments als models de sobreconsum i mirar d’erradicar-los, intervenir perquè això no passi i facilitar altres models de convivència, mercat… No ho fan i ens traspassen a nosaltres la responsabilitat. 

A ells tampoc els hi interessa. 

El problema és que nosaltres ens ho creiem. I des de moltes organitzacions es dona veu al relat que el malbaratament o el sobreconsum s’ha de corregir des de casa. Només ens omplim una motxilla que acaba sent molt pesada i que ens esgota les ganes de buscar altres camins. Es converteix en una càrrega amb la qual no podem recórrer altres destins, aquells que a les administracions no interessen. Com a ciutadans, hem de participar per exigir drets, organitzar-nos, participant en espais de discussió i de disputa.

Aquests són els escenaris on els ciutadans hem d’estar, d’autoorganització per conviure junts i per defensar conceptes com la sobirania alimentària. Jo vull tenir un paper, no vull ser el consumidor. Cal decidir de quina manera s’alimenta el país, quins models productius volem de defensar o participar en com es reparteixen les ajudes. 

Ja que ho comentes, explica què és la Seguretat Social Alimentària.

Fa res, Sánchez, el president d’Espanya va fer públic un xec de 200€ per les famílies vulnerables. Són 200€ a l’any, escassos per a una família, uns diners perquè vagin al Mercadona a comprar els productes. No deixa de ser caritat o almoina per part de l’estat perquè acabis consumint a les grans empreses que incrementaran els seus beneficis amb uns diners que surten d’impostos. 

Amb la Seguretat Social Alimentària nosaltres proposem un canvi de paradigma. L’alimentació funciona al mercat, si tens diners, compres menjar. És completament diferent d’altres models com la sanitat o l’educació, com a societat hem considerat que aquests dos sectors formen part de drets que s’han de garantir. Per aquesta raó fem una Seguretat Social de salut pública que asseguri que tothom pot anar al metge amb els impostos de tots i hi ha una regulació estatal que fa que els metges tinguin un salari digne garantit. Fem el mateix amb els professionals de l’educació. 

La pregunta és: per què no traslladem la mateixa lògica al dret de l’alimentació? Per una banda, les productores tindrien uns salaris adequats, les persones tindríem accés al menjar i entremig hi hauria una regulació i una manera de donar-li forma que podríem decidir entre totes. Decidiríem una cosa tan important com quin model d’alimentació volem i a qui volem donar-li els beneficis. 

Sembla una idea puntera i transgressora, però alhora simplement és aplicar a un altre sector el que ja es fa en educació i salut. 

Les coses més transgressores sempre són les coses normals. El problema que tenim ara és que fem lapsus, fem coses que estan equivocades. L’agricultura ecològica no és transgressora, és una agricultura normal que funciona amb els cicles de la terra, no cal substituir el sol -infinit- pel petroli -finit-.