“Hem d’entendre l’habitatge com un espai més obert que ens apropi a les relacions comunitàries”

Aina Serra i Julià

Alegria i rigorositat encomanadissa, amb la Roser Casanovas compartim una estona que vola i ho canvia tot. Impulsora del Col·lectiu Punt 6, des de l’arquitectura per canviar-ho tot i tenir en compte totes les persones amb les nostres diversitats!

Urbanisme Feminista, què vol dir?

Ràpid? Un urbanisme per la vida quotidiana, la que vivim.

I lent?

Bé, d’entrada hem de ser conscients que l’espai s’utilitza de manera molt diferent segons els rols de gènere, l’edat, la identitat, l’origen, la classe social, les capacitats... tenim necessitats i problemes diferents i cal crear entorns que acullin i acompanyin aquestes diferències. I alhora, també adonar-nos que la configuració de l’espai condiciona les trobades, l’estar, el compartir, l’autonomia... Urbanisme feminista vol dir incorporar aquestes mirades.

Tan evident com una ciutat pensada per a tothom.

Efectivament, sembla tan evident però una de les nostres grans tasques ha estat haver-ho d’explicar. Hem hagut de convèncer que incorporar aquesta mirada és imprescindible. Des que vam començar l’activitat el 2005 hem posat molta energia en generar eines d’anàlisi i resultats que ajudin a demostrar l’impacte positiu d’un urbanisme que aculli tothom.

Què teniu en compte en l’anàlisi?

Nosaltres prioritzem canviar com s’ha pensat l’urbanisme tradicionalment i ho fem analitzant tres eixos:

• Posant les cures al centre, és a dir, estudiant la vida de les persones a través de la vida quotidiana, més enllà d’anar a treballar, incorporar totes les esferes: la productiva, la reproductiva, la comunitària i la pròpia.
• Garantint que els espais siguin lliures de violències masclistes. Tristament i òbviament és un tema que encara no hem superat i, per tant, cal que seguim parlant de com l’espai pot ajudar en aquest camí.
• Incorporant la participació comunitària, donant espai a totes les veus que han estat invisibilitzades en la construcció dels nostres entorns. I aquí és imprescindible una mirada de gènere insterseccional, que tingui en compte totes les opressions.

Plantegeu un canvi de paradigma que va molt més enllà de l’urbanisme.

Sí, el feminisme. No és una àrea, o un tema, és un canvi de perspectiva que ho canvia tot i ens té en compte a totes. Nosaltres ho encarem des de l’espai perquè és la nostra especialitat. Per exemple, totes les teories de mobilitat clàssiques segueixen un enfoc androcèntric centrat en la mobilitat vinculada als llocs de treball i estudi, entenent-la com una mobilitat lineal, individual i independent. Integrar una perspectiva feminista en la mobilitat implica recentrar la mirada per respondre a la mobilitat quotidiana en la seva complexitat, és a dir, analitzar i planificar la mobilitat entenent la complexitat d’activitats de la vida quotidiana de les persones, més enllà de la mobilitat ocupacional.

Encara us deuen dir que penseu la ciutat per a les dones.

Sí, és una simplificació absurda. Incorporem la mirada de les dones amb especial atenció perquè malauradament les tasques reproductives encara recauen majoritàriament sobre les dones i, per tant, són elles les que ens poden compartir millor quines necessitats són les que l’urbanisme pot resoldre millor en clau de cures. Però està comprovat que la mirada polièdrica beneficia tothom.

Explica’ns més exemples.

Es podria aterrar en millorar la percepció de seguretat a les estacions de transport públic. No es tracta només de tenir millor il·luminació, sinó també més informació. Per exemple, que puguis saber quanta estona queda perquè passi el proper tren abans de baixar a les vies o garantir que els túnels i sales d’espera són més obertes i transparents per evitar racons... O en la col·locació de bancs per persones grans a l’espai públic, un cop estudies les necessitats i usos veus clar que el banc és un element imprescindible per a l’autonomia de moltes persones. Igual que fem camins escolars, podríem fer camins accessibles cap als centres sanitaris, per exemple. O, per descomptat, les zones peatonalitzades, que generen molts més espais de trobada i comunitat que si impera el pas dels cotxes.

També es tradueix en l’espai domèstic?

Sí, les cases estan pensades per a parelles amb dos fills: suite per a la parella, si l’habitació del segon fill té llum natural ja és molt i que tot allò vinculat amb rentar roba sigui ben amagat i incòmode. Això ja jerarquitza les relacions i no dona espai per convivències més lliures, espais amplis, compartits, amb usos diversos o espais comunitaris per col·lectivitzar tasques.

Les cooperatives d’habitatge van per aquí.

Sí, són un bon exemple perquè potencialment son comunitats creades des d’un nou paradigma que pot trencar amb moltes coses: amb el mercat immobiliari, amb la propietat de l’espai privat, amb la distribució dels espais, amb la definició dels usos... generen un espai entre allò privat i allò públic que és allò comunitari, la qual cosa ens permet resoldre necessitats productives, de cures, relacionals, de socialització... el que eren els safareigs abans, vaja. Però les cooperatives d’habitatge són un dels models possibles, no és fàcil per tothom accedir-hi i cal que siguem creatives en pensar moltes altres maneres de viure, diverses com la diversitat de les persones que en formem part.

Tenint les ciutats com les tenim, com hi avancem?

Convertir les ciutats en un espai més habitable. No cal seguir construint. Ara hem de posar l’energia en convertir el que tenim en un espai més amable, en entendre les comunitats no dins les quatre parets sinó al carrer, al barri... xarxes comunitàries de cures al voltant de l’habitatge, creant una comunitat extensa que ens permeti llogar un local compartit per les rentadores o que comptis que quan la teva mare et vingui a veure pot usar l’habitació que a mi em sobra. Són uns altres vincles de confiança, allunyats de les premisses que imposa el capitalisme.

I Col·lectiu Punt 6, pioneres en tot això...

Tot va començar a la universitat fa 17 anys, en unes jornades sobre Urbanisme per a tothom en què ens vam adonar que hi havia una mirada feminista de l’arquitectura, que analitzava quin és el paper de l’espai en la transformació social i les desigualtats que genera. Allò ens canviava a nosaltres per dins, la nostra manera d’entendre la feina i sobretot les oportunitats que brindava per millorar la manera de viure de la població en general.

El 2004 a Catalunya es va aprovar una Llei de barris molt avançada al seu temps. Era una clara aposta per plantejar els canvis urbans vinculats a la mirada social. En aquell moment l’Institut Català de les Dones depenia de Presidència i treballava transversalment en tots els àmbits. Havien entrat a govern un grup de feministes que feia anys que treballaven en aquests temes. I no és casual que féssim canvis pioners també el l’àmbit urbà.

De fet, d’aquesta llei en surt el nostre nom: el punt 6 de la Llei de barris era l’equitat de gènere en l’ús de l’espai. I ens vam posar a analitzar el territori, desenvolupar metodologia, crear actuacions per aplicar aquest punt 6 de la Llei de barris, i això ha acabat essent la nostra cooperativa i la nostra manera d’entendre la vida.

Per sort, tenim moltes referents internacionals que fa anys que avancen en aquests camins.