Aguda. Àgil. Analista. Anna Cerdà i Callís treu les idees clares d’entre el caos. Sincera. Franca. Oberta. Deixa entrar el foraster a casa seva, mostrant tots els racons de Paral·lel 62, sense maquillatge. Des del primer moment deixa clar que no són estrictament una cooperativa però sí que en té els funcionaments. Un híbrid, com l’anomena. Una mostra de mestissatge, de formes de fer i de ser que transforma i treu el millor de cada model. Una conversa per treure pit del camí recorregut sense por a reconèixer les mancances i tot el camí que encara queda per explorar.
Per algú que vingui de fora d'aquesta òrbita, què és Paral·lels 62 i amb quin objectiu va néixer?
És un projecte col·lectiu. La direcció és col·legiada, som dues persones codirigint el projecte. I Paral·lel 62 és el nou nom que ha pres un projecte que engloba l'ús, l'explotació, la gestió d'una sala que a nivell de format és un teatre on s'hi realitzen sobretot concerts, espectacles de més arts escèniques i tot un món que estem explorant i obrint de pòdcasts, stand-up comedies. Està al centre de Barcelona, al Paral·lel, l'antic Teatro Espanyol, que després va passar a ser Artèria, després va passar a ser la Sala Barts i que des de ja fa uns anys és de propietat municipal. Anteriorment s'havia posat a concurs perquè el gestionés una empresa privada pagant un cànon. I, fa uns mesos, l'Ajuntament va reformar les bases del concurs, les va renovar i els va donar un caire més social i d'obertura, suggerint una sèrie d'encàrrecs. Un, era convertir-se progressivament en la seu a Barcelona de la xarxa de Cases de la Música de Catalunya, que estan repartides per tot el territori, per tot el país, i no tenia seu a Barcelona. Identificar com havia de ser una Casa de la Música a Barcelona, que no ha de ser el mateix que als altres llocs. D'altra banda, relació: un enxarxament amb el barri o barris. Administrativament estem al Raval però estem a cavall entre el Raval, Poble-sec i també molt propers a Sant Antoni, amb tota l'activitat veïnal, cultural, d'entitats que hi arriba. Enxarxament també amb el sector, aquesta part de servei públic de poder atendre o poder ser receptius a què necessiten els diversos agents, que són molts, amb una obertura de mires. Des dels promotors més grans fins als més petits, fins a les entitats que potser tenen propostes però no saben articular-les i s’han d’acompanyar més. I també una relació amb tot aquest programa més estratègic de l'Ajuntament de Barcelona dels drets culturals, fer que aquest espai sigui més obert a la ciutadania i que estigui més atent a les demandes de la gent, del que necessita. I ciutadania, entenent la ciutadania que hi ha a Barcelona com súper diversa. És absurd dir que tothom hi té lloc, perquè no hi cabem totes, però sí que volem obrir el panorama, obrir les mires.
A la trobada de la cultura cooperativa als Països Catalans has repetit en diverses ocasions les paraules “enxarxament” i “treball en xarxa”. És molt important per a vosaltres però també per al sector i per a la cultura. Per què és tan important, tan imprescindible?
La paraula per a mi és imprescindible, sobretot si es vol fer cultura, amb aquests pressupòsits: si entens la cultura no només com a negoci, si l'entens com una forma d'expressió, de comunicació, de convivència, implica l'altre segur. Si el que vols també és obrir espais i sortir de l'homogeneïtat i que hi hagi diferents punts de vista, el que necessites són projectes diversos. I perquè puguin tirar endavant iniciatives d'envergadura més grans, s'han d’unir. La forma és la xarxa. No cal que ens abduïm, no cal que fem grans empreses, sinó que moltes petites empreses juntes poden fer coses més potents. I això, d'entrada, a nosaltres ja ens passa perquè ja hem nascut així. En aquest concurs públic s'hi van presentar tres entitats de la mà: Quesoni, l’Afluent i la Sala Upload. Això fa que el nostre funcionament, tant des de la preparació del concurs, fins a com hem aterrat dins la sala, fins a com estem muntant totes les línies de treball, les línies estratègiques, ja és en xarxa. I, a més a més, de les tres entitats, dues són cooperatives i una no, però funciona d'una manera molt oberta, ja treballen així, a casa seva. Per tant, no ha sigut gens difícil. El concurs públic ho demanava però ja era el modus operandi. I també la manera de fer saber que això és un espai públic, que l'edifici és municipal, que molta gent ni ho sabia. Pots difondre amb grans campanyes de comunicació, però també a través de les xarxes de gent que ja utilitza l'espai. O que no el coneix. O que el podria arribar a utilitzar. O que, simplement, vol saber què està passant allà.
La cultura és imprescindible si l'entens com una forma d'expressió, de comunicació, de convivència
Cultura i cooperativa són dos conceptes que ja per separat plantegen dubtes sobre la viabilitat econòmica. I vosaltres ajunteu aquests dos conceptes. Amb l'objectiu de viure o de sobreviure? I com s'aconsegueix?
L’objectiu seria viure. En realitat, seria viure bé, però això ja és un altre tema. Sobreviure ho donem per descomptat i volem viure sosteniblement. És una de les nostres missions amb el suport que hem tingut de tot el món de l'economia social i solidària, des del finançament de Coop-57 fins a totes les cooperatives que tenim més o menys en òrbita i que participen, col·laboren en part del projecte. La gestió, l'impuls és d'aquestes tres entitats (Quesoni, l’Afluent i la Sala Upload), però estem acompanyats de molta altra gent. També és demostrar que es poden fer salts d'escala. Tothom té clar el model de petita llibreria cooperativa de barri, per exemple. Quan es tracta d'un monstre més gran, veure fins a quin punt també anem eixamplant els imaginaris i la possibilitat i fer-ho, evidentment, des del discurs però també des de la pràctica, des del dia a dia. I aquesta és una de les coses que intentem fer amb totes les contradiccions. A vegades vols fer les coses d'una manera però perquè aquell equipament tan gegant funcioni, has d'interactuar amb una gent que funciona d'una altra i has de trobar un punt mig. Cadascú entén el que vol per món de la cultura: és tant la productora de l'Almodóvar com els companys de la productora Barret Cooperativa de València. Té molts nivells i molts estrats, però també el coneixem per la precarització. I no és que l’economia social i solidària i el cooperativisme siguin la solució ni la panacea, però generen unes fortaleses, unes possibilitats o, com a mínim, un altre marc d'imaginar-te les coses, des de les relacions laborals fins a quin tipus de consum fas. Si la cultura, que se suposa que t'ha d’obrir el cervell i proposar nous imaginaris, no aprofita això per imaginar com es fa a si mateixa, ja podem plegar. Per tant, és una associació que a nosaltres ens sembla completament lògica. I, de fet, tampoc no està apartada: ara li podem dir economia social i solidària però tots els moviments do it yourself i d'autogestió en realitat van per aquí. Tampoc no és tan nou i menys a Catalunya, que té una tradició cooperativista tremenda i molts col·lectius artístics i culturals ja es movien així. El que et generen el cooperativisme i l'economia social són uns marcs més endreçats on poder fer coses.
Sobre el finançament, hi ha subvencions i vosaltres teniu el patrocini d'una marca de cervesa. Són part de les contradiccions però també són part de l'estabilitat econòmica del projecte. Com es poden compaginar ambdues coses?
Barrejant-les. Aquest salt d'escala que suposa aquest projecte implica moltes coses. Implica un nivell d'activitat molt intens, sostingut. Implica una massa salarial, un nivell de contractació de professionals d'alt nivell molt important. Has de garantir una sostenibilitat. Ens agradi o no, el patrocini privat és una pota que ajuda a sostenir-ho tot plegat. També és veritat que hi ha patrocinis i patrocinis. Depèn de quin projecte duguis tu al darrere o de quin grau de dependència tinguis d’aquest patrocini, la negociació es fa en uns termes o en uns altres. Per exemple, en el nostre cas hem tingut una molt bona fase de negociació amb el nostre patrocinador, Estrella Galícia, i sí que hem marcat què volíem: no havia de ser una presència invasiva, havia de deixar lloc a una cervesa artesana a l'espai... És a dir, hi ha hagut una certa negociació, una certa adaptació d'uns als altres. Sí que, si ens poséssim estrictes, és una contradicció, però alhora, quan veus el model que has de fer funcionar, veus que ara mateix és bastant imprescindible. Quan no ho sigui, ja ho veurem. I de les subvencions no en depenem, en absolut, són potser un 10% del pressupost. Però sí que és cert que estem atentes al que ens aplica, no les rebutgem. Moltes vegades estan referides a qüestions estructurals, de l'espai, de la sala en si, més que del projecte i dels continguts.
I no és que l’ESS i el cooperativisme siguin la solució, ni la panacea, però generen unes fortaleses, unes possibilitats o, com a mínim, un altre marc d'imaginar-te les coses, des de les relacions laborals fins a quin tipus de consum fas
El projecte té una vessant transformadora. Podeu pactar el patrocini d’una companyia i que alhora aquesta comenci a canviar, a flexibilitzar-se. Que el cooperativisme i l’empresa privada puguin crear noves vies compaginant punts forts d’ambdós sectors, també pot ser una bona sortida.
Sí, és un camí del mig o una forma híbrida. De fet, el projecte ja és híbrid de per si amb aquesta col·laboració público-privada, ja hi ha aquesta barreja d’inici. No és que ens haguem ajuntat una colla d’amics per fer un projecte i que haguem decidit fer-ho en forma de cooperativa, és una altra història. Partint d’aquí, ens dona una llibertat, un marge de maniobra que hem de tenir perquè el projecte ja neix així. I també és saber-ho explicar. La gent quan ve detecta coses per les programacions. Intentem farcir de contingut, que la proposta tingui aquesta intenció crítica, transformadora, no hegemònica, posar el focus en el com. Pots muntar un bolo de maneres molt diferents i que canti la mateixa gent a l’escenari: la presència a les barres de la cervesa artesana que hem tingut sovint i que ara apareixerà en forma de tirador o tenir la Frixen Cola en lloc de la Coca-cola diuen coses, encara que canti la mateixa persona. La idea és anar obrint aquests espais i ajudant a enfortir altres projectes. No és tant que Paral·lel 62 sigui una cooperativa com Déu mana sinó que les externalitats i que els serveis auxiliars però necessaris per mantenir l’activitat artística o d’exhibició vagin repartint, que les economies que generin sapiguem on van i d’on venen, que siguin el més pròximes i ètiques possible. Dins d’aquesta contradicció, contribuïm d’altres maneres.
I l’últim receptor de tot plegat, que és l’espectador, com nota tot aquest canvi en la manera de fer i de ser?
Per un cantó, a nivell de programació s’ha generat un cert estil, inclusió de gèneres, agents musicals entès de forma més àmplia que potser abans no havien passat per la sala o per un lloc gran, cèntric o amb certa atracció. Els continguts crec que ja van dient coses. Tot i que seguim llogant la sala, la línia editorial està quedant bastant clara sense molts subratllats ni haver de fer grans proclames. Evidentment, cadascú té el seu nivell d’atenció als detalls, però si la gent s’hi fixa, veurà les formes de funcionar, els elements que van canviant. És evident que hi ha coses que el públic no veurà. Que hagin col·locat les cadires la gent d’Impulsem, el públic no ho veu perquè a aquella hora no ha entrat a la sala i aquesta és la part que hem de veure com la comuniquem, si té sentit comunicar-ho. Estem mirant com fer-ho sense ser uns pesats, sense explicar cada cosa que fem i per què la fem. És un dels reptes comunicatius que tenim, que la part pedagògica no sigui cansada per a la gent, que potser només vol saber quin concert hi ha la setmana següent i que no li expliquis la vida. L’altra cosa que fem a nivell de comunicació és intentar generar i pactar espais per difondre coses que passen al nostre voltant i que no fem nosaltres, que no passin a la nostra sala: si hi ha una activitat a Sant Pau del Camp, alguna cosa que passi al barri, que estiguem situats. Sabem on som, fem la nostra activitat però som conscients que passen coses al nostre voltant i si a tu t’interessa el nostre concert potser també t’interessa no sé què que fan a la festa major del Poble-sec al cap d’uns dies. Anem fent petits intents per explicar-nos.
Paral·lel 62 és una possibilitat que s’obre a salt d’escala, d'aquests equilibris entre públic i privat, el que és mainstream i el que no ho és tant
En aquest exercici d’enxarxament no podem oblidar que qualsevol projecte està en un ecosistema. Com definiries l’estat d’aquest ecosistema de cooperativisme cultural?
Jo crec que, per un cantó, hi ha molta efervescència i cada cop hi ha més múscul com per anar generant aquestes estructures de segon i tercer grau que puguin posar coses en comú i aspirar a créixer i a explicar-se millor. I per l'altre, crec que tots els equilibris segueixen sent molt justets. Sí, ens n’anem sortint, però tot està sempre vorejant la sostenibilitat. Crec que el repte està aquí. Sembla que hi ha un creixement però, és real? És sostenible? És per viure? Per sobreviure? I l’energia que requereix. Hauríem de trobar entre totes la manera que això no fos anar a la contra tota l’estona, que pogués ser una forma més natural i més feliç de fer i que no fos sempre haver-te de definir per demostrar que no ho fas amb el model habitual sinó amb un altre.
I sortir de l’endogàmia que genera el propi sector.
Exactament. En aquest sentit nosaltres potser podem ajudar una mica perquè com que som una mena d’híbrid estrany, podem fer contactes amb altra gent, mostrar altres maneres de fer les coses i que també funcionin. Aquesta podria ser una manera, però veig molt potencial i alhora crec que hi ha molta energia. I estic en contra d’allò que diuen: l’energia no es crea ni es destrueix. Sí que es pot arribar a destruir, l’energia. I hauríem de trobar la manera que tot això sigui sostenible, no hauria de ser tan cansat, tot plegat. És més un desig que un anàlisi.
Consideres que Paral·lel 62 és un model que es podria replicar a altres espais de Barcelona o de Catalunya?
No sé si encara podem parlar de model, no hi havia un model preestablert, l’estem parint mentre fem, però sí que és una via o un cas d’estudi o com li volguem dir. Això de model sembla molt gros. És una possibilitat que s’obre de salt d’escala, d'aquests equilibris entre públic i privat, el que és mainstream i el que no ho és tant. En altres països passa i no es parla de model, però una finestreta potser sí que obre.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari