“El tecnocapitalisme implica la destrucció dels vincles comunitaris”

Laia Coronado Nadal

El filòsof Jordi Pigem entén la crisi social i planetària actual com un tot que s’ha d’entendre conjuntament. L’autor va participar en la X edició de l’Ecobooklab organitzada per Pol·len Edicions, en la sessió ‘Ecoedició i filosofia’, on va reflexionar al voltant de les implicacions que tenen els límits planetaris i de com reduir les accions només a allò quantificable impedeix una comprensió i una acció més holística de la biosfera; així com dels límits planetaris, clau per entendre la crisi ecològica actual.

En aquesta entrevista reflexiona sobre com l’ESS pot ajudar a articular les accions necessàries per enfrontar el futur.

Per què és important l’ecoedició i el fet de seguir editant llibres en el context actual?

El llibre és una eina essencial per al pensament crític. De fet la cultura del llibre es pot associar al pensament crític, és a dir a la capacitat d’articular i assimilar idees complexes. Mentre que la cultura del dit, que és el que tenim avui dia, està molt bé per distreure’s i passar informacions puntuals i pot ser útil i divertida, però no porta a tenir una visió de conjunt, fer les relacions entre les coses o tenir una reflexió profunda. El fet que s’imposi la cultura del dit per sobre la cultura del llibre fa que les xarxes socials vagin perdent pes i cada vegada més anem cap a una societat d’individus aïllats, on cadascú té la seva pantalla i el seu consum.

Davant d’aquest individualisme, l’ESS és una resposta?

És una resposta necessària, perquè al sistema li interessa que cadascú consumeixi pel seu compte, i tot el que siguin formes d’economia basades en compartir i en tot el que sigui social i solidari és una manera de resistir-se a l’allau de l’individualisme tecnocapitalista —com anomeno el capitalisme actual que està tan basat en l’ús de pantalles, tant pels moviments financers com per dir-te a tu què has de consumir—. Tot això, a més, porta a la destrucció dels vincles de comunitat que és d’on surten totes les formes d’economia que tinguin cert sentit. Iannis Barufakis, que va ser ministre d’economia grec, ha publicat fa poc un llibre que es diu Tecnofeudalism, a partir de la idea que les grans empreses tecnològiques són com senyors feudals. Amazon, per exemple, no produeix res, no aporta cap producte nou al món, sinó que actua com un senyor feudal que cobra un dret de pas, com un peatge, perquè els productes passin d’un lloc a un altre, i amb això es converteix en la fortuna més gran del món. És un exemple com estem anant cap a una societat tecnofeudal.

El fet que s’imposi la cultura del dit per sobre la cultura del llibre fa que les xarxes socials vagin perdent pes

A vegades l’articulació de respostes pot portar contradiccions. Per exemple, una cooperativa que creixi molt en volum de producció pot ser contrària al decreixement. Com les podem afrontar?

Per canviar un sistema que és tan profundament forassenyat com el que tenim avui dia sovint has de navegar com pots amb la situació que tens. Per tant, has d’acceptar un mínim de les regles del joc per ser viable. Però has de tenir molt present el parany de no acabar sent absorbit pel sistema. A moltes cooperatives els pot anar bé, s’acaben convertint en una empresa, i no s’acaben distingint d’una empresa capitalista normal. Però mentrestant, has d’utilitzar les regles del joc, et toca fer factures i moure els diners de la manera que el sistema et diu que s’ha de fer. Aquí és on has de fer cas de la teva intuïció i del teu criteri, i veure on pots cedir i on no pots cedir. Per exemple, en el meu cas personal intento no cedir en el fet de no tenir mòbil. Altres poden cedir en altres coses però en aquesta potser no.

Parlaves dels límits planetaris, i de com en el discurs públic es parla poc de les noves substàncies químiques, com els microplàstics, que hem introduït des de la Revolució Industrial. Per què no es poden quantificar?

El CO2 és relativament fàcil de quantificar perquè podem saber quants litres derivats del petroli i quants quilos de carbó consumeix una economia. En canvi, l’impacte dels plàstics i dels microplàstics és molt més difícil de quantificar perquè hi ha molts tipus diferents. En el cas dels microplàstics, la majoria no són visibles a simple vista… quan, en canvi, segons informes d’aquest any no és menys greu que el CO2:

 

Totes les noves substàncies tòxiques que estem escampant per la biosfera tenen un impacte molt més greu que el CO2 —que al cap i a la fi és una substància que a través de la fotosíntesi les plantes poden absorbir—. Però són molt més difícils de mesurar, i al sistema ja li va bé. Institucions com la UE o la ONU no semblen donar-li tanta importància com a d’altres coses; perquè el CO2 pot estimular la venda de cotxes elèctrics, justificar l’ús d’energia nuclear, etc. Són avantatges que permeten mantenir l’hegemonia del sistema. Els països rics o les multinacionals, a més, poden “compensar” l’impacte que tenen pagant els crèdits de carboni amb una petita part dels seus beneficis. En canvi, amb l’impacte de disruptors endocrins, microplàstics i altres substàncies tòxiques, el sistema no trobaria tan fàcilment una manera de fer negoci. Per tant, hi ha les dues coses: el que interessa a l’economia imperant i de l’altra, la nostra fixació en allò que es pot mesurar i reduir a causes simples.

Com més puguis arrelar-te a tu mateixa, al teu cos, a la teva xarxa social, al teu entorn natural; com més trobis arrelament, millor et sentiràs

Quan intentem buscar alternatives a modes de vida, ens podem trobar amb l’angoixa o la sensació d’impossibilitat de fer un canvi prou transformador. Com podem fer que això no ens paralitzi?

És evident que vivim temps complicats, de tempesta, i dins de la tempesta hi ha confusions que semblen orquestrades per deixar-nos estabornits, per no poder veure les coses amb claretat. Com més puguis arrelar-te a tu mateixa, al teu cos, a la teva xarxa social, al teu entorn natural; com més trobis arrelament, millor et sentiràs. Al cap i a la fi, com més et sentis part d’una terra viva, de la teva comunitat i de tu mateixa. Qualsevol pràctica que et serveixi per això, meditació, ioga, txikung, passejos per la natura en silenci, crear xarxa amb altres persones. Al final es tracta de trencar l’aïllament a què ens aboquen les pantalles. I si formes part de la xarxa de la vida, aquesta perviurà. Humboldt, explorador i ambientòleg del s.XIX, deia que ell viatjant havia detectat com tota la vida és part d’un sol pulmó que respira al mateix temps.

Començaves la xerrada explicant com ha canviat el concepte “eco” entre fa 25 anys, que implicava una connexió personal amb la natura, i avui dia, que és una mesura de les emissions de CO2. Hi ha algun canvi social que ens permeti tenir esperança de cara al futur?

El futur sempre és imprevisible. Jo vaig estar a Berlín Oriental tres mesos abans de la caiguda del mur i en aquell moment cap expert en ciències polítiques hagués previst que cauria. I ningú va morir quan va caure. Tots els canvis socials i polítics són inesperats, però has de crear les condicions perquè les coses passin. És a dir, condicions de consciència, reflexió, pensament crític, de creació de xarxes, per a ser el més resilient possible, tant a nivell personal com col·lectiu.