“He fet bicicleta amb en Cuixart a un costat i en Bárcenas a l’altre; és clar que l’esport té potencial cohesionador”

Aina Serra i Julià

Raül Romeva i Rueda és conegut i reconegut per la trajectòria política i pel pas per la presó a conseqüència d’haver estat conseller del govern que va convocar el referèndum d’independència de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya. Més enllà d’això, ha dedicat la vida personal i professional a l’esport, reivindicant-ne la importància social i comunitària.

En l’assignatura ‘Esport i desenvolupament’ que imparteixes a la universitat, comences parlant de conflictes internacionals i acabes parlant d’esport. Com t’ho fas anar?

L’esport, com els conflictes internacionals, implica la gestió d'una disparitat d'interessos, ja que hi ha dos o més bàndols que volen guanyar i no tots ho poden aconseguir.

I com es resol?

A l’assignatura procurem que s’entengui el vincle entre l’esport i el bé comú, tant en termes socials com ambientals. Entenem l'esport com a mitjà, no com a objectiu final, per generar alguna cosa més que activitat esportiva. Ho treballem així perquè entenem l'esport com un llenguatge universal a través del qual tothom pot entendre's.

Des d’aquesta perspectiva, esport i cooperativisme tenen punts en comú?

L'activitat física pot ser individual o no, però sempre és cooperativa, sempre és una eina per generar comunitats. Actualment, hi ha un cert prejudici en relació amb l'esport que sembla que només sigui competició, elitisme i mercat. És innegable que hi ha una part d'això: la mercantilització ha contaminat l'essència de l'esport i ha fet perdre de vista què significa realment. Però l'esport és molt més, perquè pot ser usat per aconseguir grans finalitats. Al cap i a la fi, el cooperativisme implica organitzar-se per resoldre necessitats a partir de capacitats, i l'esport és una eina més per fer-ho.

L'activitat física pot ser individual o no, però sempre és cooperativa, sempre és una eina per generar comunitats

L’esport és cooperar i també és competir.

Si competeixes contra tu mateix, el que vols és millorar, independentment de si quedes primer, segon o tercer. Així, la competició entesa com a treball, ambició i voluntat de millorar em sembla molt positiva per la vida. És a dir, si falles en alguna cosa has d'intentar millorar-la tenint en compte les teves possibilitats, i això té relació directa amb el concepte esport per a tothom.

Què entens per esport per a tothom?

Que tothom ha de tenir la possibilitat de fer esport adaptat a les pròpies condicions i intencions. M'agrada molt una reflexió que diu que tot ésser humà és un individu amb capacitats i potencialitats. Cadascú té les seves, o sigui que tothom pot fer grans coses en algun àmbit. I el paper de l’administració pública ha de ser garantir que tothom les pugui explorar.  L’esport ensenya a mostrar respecte quan guanyes, sense humiliar els rivals, i ensenya a saber perdre, sense buscar culpables externs i assumint la derrota. Si no aprens a gestionar-ho, generes una gran frustració. Per tant, des d'un punt de vista social, és fonamental que l'administració pública tingui projectes esportius que puguin incloure tothom. A través de l’esport podem transmetre aquests valors a la ciutadania; és una oportunitat que no podem perdre.

Fer que l’esport sigui accessible per tothom.

El benestar té relació directa amb la condició física. I, per tant, com que no tothom té els recursos per fer esport, s'han d'oferir uns serveis públics en condicions i amb uns preus que tothom es pugui permetre.

Tal com explico a la tesi, per mi hi ha tres dimensions: la dimensió personal, la dimensió comunitària i el vessant cívic, ja que l'esport és una eina de consciència cívica. Ho és en la mesura que se n’aprèn que per funcionar en societat hi ha d'haver regles les quals, si s’incompleixen, comporten sancions. I això és la vida, hi ha unes normes que hem de complir per poder-nos entendre. En aquest sentit, l'esport ens ajuda a viure en societat i, sobretot, ens fa entendre que millores quan t'entregues.

L’esport ensenya a mostrar respecte quan guanyes, sense humiliar els rivals, i ensenya a saber perdre, sense buscar culpables externs i assumint la derrota

És una eina per generar cohesió social, en aquest sentit.

L'esport pot ser inclusiu en molts sentits. Hi ha un projecte molt interessant en aquesta línia que és el Club de Lluita de la Mina, impulsat per Juan Carlos Ramos, que és a tocar del gimnàs que ha fet el Gervasio Deferr. El Gervasio va arribar a ser medallista olímpic, però va tenir una vida molt dura i durant molts anys va tenir problemes greus amb l’alcohol. Ell això ho explica en un llibre i és un gran exemple de com l’esport et pot ajudar a allunyar-te dels problemes personals. En aquest sentit, tenint en compte els problemes socials que hi ha a la Mina, tant el gimnàs com el club de lluita serveixen com una via d’escapament dels joves pels problemes que tenen a fora. En aquest sentit, jo crec que l’esport és un llenguatge exclusivament inclusiu i transversal.

A la presó també t’hi devies trobar?

Sí, quedarà en l’anecdotari, però he fet bicicleta de sala amb en Cuixart a un costat i en Bárcenas a l’altre; és clar que l’esport té potencial cohesionador. És només un cas personal, però em sembla un exemple clar de com l'esport és un element d'unió potentíssim i que arriba a tot arreu, traspassant tota mena de diferències. Aquesta complicitat entre persones completament antagòniques només la pot generar l'esport.

En canvi, tendim a valorar els èxits de l’esport amb les victòries.

Això és un gran error, reduir l'indicador de l'èxit de l'esport a quantes medalles olímpiques tenim. Això, a mi, no m'interessa. Crec que és més important, per exemple, saber quanta gent d’una població fa esport habitualment. És obvi que, si tenim molt esport de base, sortiran esportistes d’elit i que, gràcies a tenir esportistes com a referents, més gent farà esport de base per assemblar-s’hi. Tot suma.