“Els pols cooperatius són illes de suport mutu”

Aina Serra i Julià

Guernica Facundo Vericat és sòcia de la cooperativa de segon grau LabCoop, membre del consell rector de Som Connexió i coordinadora del Grup ECOS. Des del 2007 navega pel món de l’economia social i solidària, convençuda que “l’estratègia de fer pinya, la intercooperació, els projectes comunitaris, els refugis emocionals... són clau per la supervivència de qui estem convençudes que cal fer les coses d’una altra manera”

Què mou la creació d’un pol cooperatiu?
Un pol cooperatiu és un espai físic on es concentra activitat d’economia social i solidària, però va més enllà d’un coworking, els projectes que en formen part tenen la voluntat expressa de gestionar l’espai de manera col·lectiva i de generar dinàmiques d’intercooperació per activar nous projectes.

A Catalunya cada vegada n’hi ha més... 
Sí, i ben diversos. Als pols cooperatius l’espai físic determina el contingut i el contingut determina l’espai físic. No és el mateix el Núria Social a Olot, que té un teatre i una cantina; que La Politja, que té seu tant a Cal Temerari com als espais de l’ETSAV - UPC a Sant Cugat; La Qperativa a Ripoll que és un espai de treball amb llibreria, cafeteria i un projecte agroecològic; la disposició de La Comunal, de casetes entorn a una plaça; MTK Space amb seu a un polígon industrial de Sant Feliu de Llobregat; o el local del Grup ECOS a l’Eixample. S’hi generen coses diferents. Per tant, no hi ha una única manera de fer un pol cooperatiu.

Hi ha referents internacionals on emmirallar-nos?
Nosaltres ara estem iniciant un enxarxament amb Madrid, amb el grupo Tangente, que seria una cosina germana del grup ECOS. Són els promotors del projecte MarESS, que va generar petits pols cooperatius sectorialialitzats a tot Madrid, lligant-los amb la gestió comunitària d’espais públics com centres cívics. Un altre grup interessant és BDSKoop d’Irun (Guipuzcoa) que, per exemple, tenen integrada la gestió administrativa i comptable, de manera que si algú té problemes de tresoreria hi ha facilitat per compartir entre cooperatives. 

Nosaltres reivindiquem la paraula pol perquè ens transporta més a una concentració que dona una visibilitat i recolliment

Parlem indistintament de pols i d’ecosistemes?
En la idea d’ecosistema cooperatiu hi veig més una connotació d’extensió territorial i en un pol cooperatiu de concentració d’activitat, potser té matisos diferents però tampoc no assentaria càtedra amb això. Nosaltres reivindiquem la paraula pol perquè ens transporta més a una concentració que dona una visibilitat i recolliment que per nosaltres ha estat molt interessant, també perquè ens separa de les propostes d’Ateneus Cooperatius i Comunalitats Urbanes que tenen una idiosincràsia més similar a un ecosistema.

Què genera la convivència en un pol cooperatiu?
Si ho busques i ho provoques hi ha un procés d’aprenentatge molt interessant en la convivència amb altres projectes. Però hi ha d’haver-hi ganes. Llavors genera sentiment de familiaritat, llaços de confiança,... Ei, i òbviament, conflictes de convivència. - Punyeta, voleu fer el favor de canviar el paper de vàter?! (riu). 

La família ECOS...
Sí, som una mica una família, ens fa sentir que no estem tant en la intempèrie. Hi ha una consciència compartida. Ens trobem persones amb una mirada similar sobre les coses, tant a l’hora de construir projectes com en la quotidianitat del dinar i, tenint en compte els temps que vindran, penso que generar illes de suport mutu és una estratègia de supervivència.

Quins aprenentatges en destacaries?
D’entrada diria que, com en tot grup humà, als pols cooperatius hi ha lideratges. Així, si en un pol cooperatiu hi ha una o un grup de persones que lideren de manera generosa, el projecte dona molt més bons fruits.
També és important que surtin els números. Cadascú que els faci com els faci, però  cal garantir la sostenibilitat econòmica dels pols perquè tirin endavant. Com a projectes ja tenim molta pressió en el dia a dia, si s’afegeix una pressió excessiva per mantenir el projecte compartit, acabarà generant massa tensió.
D’altra banda, afegiria que no tothom que està en un espai ha de tenir el mateix nivell d’implicació i motivació. La igualtat no és equitat. L’únic és que qui té més implicació se li ha de reconèixer, o en remuneració, o en capacitat de decisió, o....

I en aquest sentit, també recomanar que s’engeguin pols cooperatius amb projectes amb qui es tingui bona relació, igual que quan tries socis o companys de pis, t’hi has d’entendre. No cal que tothom aixequi les mateixes banderes, però has de garantir que són persones amb qui pots compartir valors i pràctiques.

També és important que hi hagi un grup de persones amb una remuneració que facin tasques materials per mantenir la carcassa en forma: neteja, manteniment, petites reparacions... L’experiència dels casals okupats i projectes comunitaris ens demostra que sense remuneració és possible fer-ho, ara bé, quan el que s’integren són empreses, és a dir, persones que es troben per treballar de manera remunerada, pots demanar cert compromís en allò compartit, però és indefugible que algú en sigui responsable i sobre certes tasques, si no hi ha una remuneració és difícil que es tirin endavant.

D’altra banda, hi ha tot un tema en la distribució dels espais. Hi ha espais amb més o menys lluminosos o més o menys calorosos, cal anar amb compte quan hi ha molt poca disponibilitat d’espais o mala gestió de les reserves. I nosaltres hem optat per un espai molt obert, per tant hi ha trucades, converses, sorolls... Tot plegat complica la convivència i s’ha de gestionar. Nosaltres hem optat per protocol·litzar-ho tot. No vol dir que  tothom ho segueixi, però vol dir que hem debatut com volem que siguin la convivència.
I al Grup ECOS tenim una comissió de local, fem reunions periòdiques de seguiment de l’espai... per seguir i revalorar tot això.

Pensaríem que les persones que participen en cooperatives són persones amb forta consciència i coresponsabilitat i no caldria perseguir ningú...
Va molt relacionat amb el sentiment de pertinença. Quanta més gent ets més distància hi ha en relació a l’espai, més complicat és el traspàs d’informació... També és el ritme que portem: som poca gent amb molts barrets i en una clara pèrdua de capacitat d’atenció i això ens fa perdre el bon conviure pel camí.
No obstant, un pol cooperatiu és un gran lloc on fer camí. És un bon lloc on tenir un mal dia.

Heu conviscut moltes coses...
En 12 anys s’han mort persones, han nascut criatures, hi ha hagut càncers, depressions, aniversaris, lectures per Sant Jordi, hi ha hagut tancaments de cooperatives... però tot això s’ha de cultivar, si no l’hi dones espai el dia a dia se’t menja. Hi ha persones que van més a sac amb els projectes i d’altres que s’aturen més amb aquestes petites coses, i tot és important i s’ha de cuidar.
Igual ens passa amb els projectes comunitaris, al Grup ECOS fem molt bé moltes coses, però la part comunitària penso que és una mancança, no som massa proactius en impulsar projectes que ens vinculin a l’entorn: veïnat, teixit associatiu, col·lectius... Si ens ho haguéssim proposat ho haguéssim aconseguit però no ho hem cuidat, hem prioritzat altres coses.

L’acció comunitària requereix una vocació específica?
És molt difícil adquirir la mirada comunitària si no forma part de l’essència, de la raó de ser dels projectes és molt difícil adquirir-la i cal que hi dediquem el temps, recursos, paciència que requereix.
Generalment són processos que depenen molt de les persones, amb noms i cognoms, que hi participen des de les seves necessitats i voluntats, i quan les persones canvien, canvien els processos i projectes i això requereix tenir la paciència de començar de zero moltes vegades. 
Si els processos solidaris en l’entorn cooperatiu ja demanen molt de temps, els projectes comunitaris encara més, i sovint queden en la llista de tasques pendents.

Els pols cooperatius fan consolidar els projectes, es generen sinergies d’intercooperció, es generen dinàmiques de confiança....

Amb tot, podem afirmar que els pols cooperatius funcionen.
L’experiència del Grup ECOS ens diu que els pols cooperatius funcionen. Tant per les entitats que estan promovent els pols, com per aquelles entitats que hi aterren per una necessitat més pràctica. Fa consolidar els projectes, es generen sinergies d’intercooperció, es generen dinàmiques de confiança.... per tant sí, funcionen.

La situació immobiliària és un punt crític pels pols?
Sí, per tothom, pels pols també. Al Grup ECOS busquem nou local des de fa més de sis anys. El 2024 ens pugen el lloguer un 30% i s’haurà més que doblat el preu els propers 8 anys, hem de cercar una alternativa perquè no ho podrem pagar. Hem sortit moltes vegades a cercar locals. El que dona resposta a les nostres necessitats o bé és caríssim o bé no té bona connexió metropolitana amb transport públic i a l’espai d’ECOS hi treballen moltes persones que viuen forta de la ciutat.
 

Què n’esperem de les administracions públiques?
Representen un 25% de l’economia, és un consumidor molt potent, si fan un consum conscient i responsable tenen una capacitat tractora molt important. “L’amor es demostra amb recursos” com diu l’Álvaro Porro. Esperem una inversió clara i forta en economia social i solidària, cooperativisme, entitats socials, empreses d’inserció, activitat cultural i educació en el lleure, al torn que una desinversió en creixement d’aeroports, economia verda d’aparador, economia digital amb mirada tecnoutòpica.... A Barcelona s’ha notat molt els últims deu anys que l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya han fet una aposta, no podem anar enrere amb això, ha de ser un punt de partida.

Quines utopies ens hem cregut?
La tecnoutòpia que ens fa creure que amb tecnologia ho solucionarem tot, la única tecnologia que ens pot fer arreglar aquest desgavell és la tecnologia social del decreixement, i ho farem per les bones, per les dolentes o per les molt dolentes. La del desenvolupament sostenible, que en realitat vol dir creixement il·limitat fent veure que podem fer les coses bé. Ens ho hem menjat amb patates. 

L’eurocentrisme també ens fa tenir una mirada molt esbiaixada i poc responsable. Però això quan petarà d’una vegada?