“El pilar fonamental de la persecució al poble gitano és no haver-se sotmès a les formes de treball capitalistes”

Amàlia García i Fargas

Les estratègies culturals que la població gitana ha ideat històricament per escapar de les regles del joc capitalista ens poden servir d’inspiració. Aquesta és la idea que Pastora Filigrana defensa al llibre ‘El pueblo gitano contra el sistema-mundo: Reflexiones desde una militancia feminista y anticapitalista’(Akal, 2020). Amb ella, parlem de tot el que podem aprendre de les formes de resistència comunitàries que aquest poble ha desenvolupat a través de la cooperació i el suport mutu.

Planteges que mirar als marges del sistema ens pot ajudar a construir alternatives al capitalisme. Sense idealitzar, per què és important mirar cap allà?

Des del pensament d’esquerres blanc es parla molt del que suposarà el desmantellament de l'estat del benestar, amb l’arribada del col·lapse. Però el que jo plantejo al llibre, seguint a moltes altres autores, és que hi ha gent que ja viu en el col·lapse i, de fet, hi ha viscut sempre. Als marges hi ha una lluita pel sosteniment de la vida en situacions en què aquesta no està sostinguda ni per l’estat, ni pel mercat. I en aquests llocs, el simple fet de viure requereix estratègies antisistema. Crec que des de les dissidències polítiques blanques cal fer un exercici d'humilitat i mirar als marges per a veure què podem aprendre. Per a concretar aquesta hipòtesi jo he centrat la mirada en les estratègies de cooperació, posant com a exemple al poble gitano, que és la realitat que tinc més pròxima i que em travessa.

El pes de l’antigitanisme en l'actualitat fa difícil reconèixer aquesta possibilitat d'aprenentatge de les formes de vida gitanes i les seves eines de resistència?

Soc conscient que el missatge del llibre és provocador, perquè posa el dit a la nafra en un antigitanisme que en l'Estat espanyol és estructural del pensament al voltant de la raça. Treure al poble gitano d'una mirada de subalternitat o assistencialista, per col·locar-lo en un lloc on pugui ser exemple i font d’inspiració, no és una idea que arribi fàcilment a un públic majoritari. De vegades ens és més fàcil parlar de propostes col·laboratives i d’economia social que es donen a altres territoris, que no pas veure pràctiques transformadores en la pròpia comunitat gitana, que en els nostres imaginaris forma part de l’alteritat més pròxima.

Crec que des de les dissidències polítiques blanques cal fer un exercici d'humilitat i mirar als marges per a veure què podem aprendre

Un dels punts en els quals el poble gitano trenca amb les normes del sistema és en la forma de treball, aconseguint fugir del que tu anomenes el “xantatge renda-treball”. De quina manera ho fa?

La meva hipòtesi és que el pilar fonamental de la persecució al poble gitano és no haver-se sotmès a les formes pautades de treball per compte d'altri; el que jo anomeno el xantatge renda-treball. És a dir, evitar vendre la seva força de treball a una altra persona, propietària dels mitjans de producció, a canvi d'un salari. Al llarg de la història la legislació antigitana ha restringit les formes d’economia d’aquest poble i les ha convertides en delictives. Des del s. XV s’intenta que la població gitana prengui “ofici conegut” i que s’assenti de manera permanent, limitant activitats com la ramaderia, la venda de mercaderies o la petita artesania. En aquest sentit, les normes antigitanes funcionen com un seguit de lleis d'estrangeria, en un intent de reordenació d'una força de treball a la qual li tocarà assumir les feines més precaritzades i amb menys reconeixement social. Ara bé, estem parlant d'això al segle XXI precisament perquè aquesta població es resisteix a ocupar el seu destí. El poble gitano sofreix un intent d'extermini i, amb algunes aliances, resisteix com a realitat cultural i ètnica. Aquí hi ha una història que mereix ser escoltada, perquè és una proesa.

Quins oficis han permès escapar d’aquesta persecució, amb diferents formes d'autogestió?

Al llibre analitzo alguns dels oficis gitanos més clàssics al llarg de la història i gairebé tots es caracteritzen pel seu marge d'autonomia. Són oficis que permeten a les treballadores obtenir el fruit íntegre de la seva feina. La cistelleria pot funcionar com a exemple paradigmàtic: es tracta d’agafar la canya de vímet que creix al marge dels rius, manipular-la, crear artesania i participar en el mercat. Al llarg de la història els oficis gitanos han perseguit aquesta autogestió, sovint també tenint en compte la necessitat de desplaçar-se pel territori i la permanència en grups grans. La ferreria, la compravenda o la ramaderia han estat alguns dels oficis típics. Avui en dia, però, el neoliberalisme deixa molt poc marge per a l'autogestió de l'economia i és molt difícil sostenir la vida sense passar per la compravenda de la teva força de treball. Amb això, hi ha molts espais que s'estrenyen i, sobretot a partir de la segona meitat del s. XX, a la població gitana se li dificulta l’accés als seus oficis tradicionals. Tot i això,  dins l’estret marge que el capitalisme deixa al descobert, el poble gitano continua buscant les escletxes i, per exemple, la compravenda o els mercats són espais encara molt gitanitzats.

Per a mantenir una economia al marge del sistema necessites un grup ampli i aquest és un dels grans secrets de la supervivència de la població gitana. Perquè sense cooperació de grup és molt difícil sostenir la vida

Quines formes de solidaritat i cooperació familiar es donen en aquest context?

Per a mantenir una economia al marge del sistema necessites un grup ampli i jo crec que aquest és un dels grans secrets de la supervivència de la població gitana. Perquè sense cooperació de grup és molt difícil sostenir la vida. Què passa quan hi ha contingències i no hi ha una seguretat social que respongui? Què passa, per exemple, quan no hi ha llars d’infants? Si no tens algú que es quedi amb els teus fills quan surts a treballar, és molt complicat sostenir l'economia. Sense el grup no es pot. En aquest cas, la cooperació econòmica passa per una resignificació del que és la família, en un concepte molt més extens, i per les aliances interfamiliars. Teresa San Román, una antropòloga que fa una feina molt interessant, parla d'aquestes aliances a través del matrimoni, però també a través del baptisme. El fet de batejar-se mútuament els fills, encara que no siguin d'una família directa, per generar aquest vincle.

Aquestes dinàmiques han canviat amb el temps?

En la normativa antigitana també trobem intents de trencar amb això; amb un afany de dispersar i separar els grups. Si el que vols és domesticar una mà d'obra que es resisteix al seu destí, has de llevar-li el manteniment. Això implica per prohibir-los la professió, però també per trencar amb el mateix model organitzatiu de la seva economia. I això, en aquest cas, implica trencar els llaços familiars i les aliances de famílies extenses. Al segle XX comencen a prendre força els guetos gitanos, un model d’assentament en barris segregats que divideix a moltes famílies o grups d’aliança i trenca amb el model econòmic d’aquesta població. Aquí és on veiem gran part de la deterioració de la cultura gitana o l'acostament d’aquesta a l'exclusió social, abocada per una ordenació urbanística que se’ls imposa i genera situacions de competició constant en un marc d'escassetat.
 

Si parlem de la criminalització de les formes d’organització econòmica gitanes, també és important parlar d’alguns dels estereotips que pesen sobre aquesta població, com la vagància i el parasitisme social. Quin paper han jugat històricament aquests  tòpics en la persecució al poble gitano?

Qualsevol forma de treball que no contribueix al “bé comú” és perseguida. Ara bé, el que passa és que segons el pensament hegemònic, el bé comú està assimilat als interessos de les classes tenidores. Per tant, qualsevol forma d'economia que no estigui a favor d'aquests interessos és assenyalada com a parasitària o com a enemiga del bé públic. Seguint aquesta lògica, ha fet falta construir un relat en el qual les persones gitanes atempten contra la propietat, el desenvolupament i el benestar de la població majoritària. S’estableix, així, la idea que les persones gitanes pretenen viure sense treballar i es queden amb la riquesa que unes altres produeixen. Això implica concebre que treballar és, únicament, treballar-li a un paio a canvi d’un salari. Aquest discurs alimenta i justifica la violència sistèmica cap al poble gitano. En aquest sentit, una gitana em va dir una vegada que el racisme antigitano és enveja. És a dir, que a la població majoritària li és fàcil connectar amb la ràbia cap a qui està escapant d’una part de les càrregues del sistema: “aquest vol viure sense treballar i sense pagar hipoteca; vol ser més intel·ligent i viure amb menys penúries”.  Són els mateixos sentiments que mou el tema de l'okupació, perquè és molt fàcil generar odi social des d’aquí.

La població gitana, per necessitat, sí que ha posat en pràctica estratègies de mediació i diàleg

Un altre punt interessant d'autogestió del poble gitano al marge del sistema el veiem en l'àmbit de la justícia. Com funcionen les maneres de solucionar els conflictes del poble gitano i quin pes té la mediació?

Com es gestionen els conflictes quan has de mantenir grups grans i estables, però ho tens tot en contra? Com aconsegueixes mantenir unes pautes de convivència en un context en què falten recursos públics i no existeix una justícia o uns cossos de seguretat que vetllin pels teus interessos? Al llibre intento abordar aquestes qüestions a partir de les experiències que jo he viscut de prop, posant el focus en la importància que té la mediació. Una eina pensada sobretot perquè el conflicte no esclati o no arribi a quotes de major violència. Això trenca amb l’estereotip de la venjança que pesa sobre el poble gitano. La realitat és que la justícia estatal està saturada, perquè les persones som incapaces de gestionar els nostres conflictes sense dependre d'una tercera part superior que posi ordre. Aquesta falta de diàleg social té a veure amb l'individualisme, la ruptura dels llaços socials i la falta d'espais comunals. La població gitana, per necessitat, sí que ha posat en pràctica estratègies de mediació i diàleg, de les quals en podem aprendre molt. I aquesta és una dinàmica que ha perviscut en els barris marginalitzats, on realment és molt difícil la convivència en contextos d'escassetat.

Però, d'on sorgeix la creació de formes pròpies de justícia? Té a  veure que la població gitana no ha gaudit de la mateixa protecció per part del sistema judicial de l'estat?

Històricament, el poder judicial i els cossos i forces de seguretat han format part de l'aparell repressor del poble gitano i, per això,  hi ha una percepció de desconfiança cap a aquesta institució. Una percepció basada en fets empírics. No tenim dades actualitzades, però hi ha una important representació de població penitenciària gitana i, qualitativament, s’ha demostrat el biaix antigitano de la justícia penal: més identificacions, menys beneficis penitenciaris,  més presó preventiva… Aquí entra també la qüestió de quins són els delictes més perseguits i castigats pel sistema penal actual. Els criminòlegs diuen que la xifra de delictes que es persegueixen i es condemnen és només un 1% de tots els que es cometen. Decidir on mirar és una decisió política.

Al llibre afirmes que quan l’estat no ens sosté, només el comú ens pot salvar. En un context social tan dividit com l’actual, podem construir propostes emancipadores?

Jo advoco amb força per les aliances des dels moviments de base. Perquè l'enemic ens uneix, encara que l'experiència de l'opressió sigui diferent i faci més o menys mal depenent del lloc social que ens toqui habitar. No és el mateix ser una dona blanca jove a Barcelona, que una dona marroquina que treballa als camps de Lleida. No obstant això, si estirem el fil del dolor, trobarem unes causes comunes que tenen a veure amb el sistema-món on vivim. Un sistema on l'explotació de la terra i les persones es basa en criteris racistes-patriarcals i en el qual la generació de classes socials i la jerarquització perpètua de les humanitats és una negació profunda de la universalitat dels drets humans. Al darrere de dolors extremadament diferents hi ha un mateix monstre i, això, ens obliga a posar-nos d'acord. Però és molt difícil, perquè el sistema ens fa barallar en l'escassetat i el viure d'unes, que passa pel malviure d'unes altres. Ara bé, posar-nos d’acord no vol dir homogeneïtzar les lluites, sinó que la força és precisament treballar amb la fragmentació i la diferència com a potència. Això requereix un esforç d'escolta i exigeix més generositat a les persones a qui els ha tocat tenir uns sofriments menys greus. No és un camí fàcil i no tothom aposta per això, però són moltes les conquestes que es donen des d'aquí.