“Com a advocada, pots decidir què s'ha de fer o pots empoderar el client perquè ho decideixi”

Laura Arias Rodríguez

És propera, xerraire, agradable i divertida. Parla de pressa i mira fort. I en pocs minuts de conversa, gairebé mareja l’abast del seu coneixement i la seva experiència en cooperativisme en l’àmbit jurídic. Cristina Grau és d’aquelles persones que s’involucra, que ho dona tot: el cos i l’ànima, els principis i valors, l’esforç i la il·lusió, el temps i l’esperança. Tot advocat celebra els triomfs i plora les derrotes als tribunals. Però en el seu cas, ella els sent pràcticament propis. No només defensa cooperatives: defensa el model. N’és part indiscutible i indestriable. Forma part del patronat de la Fundació La Dinamo, és patrona de la Fundació Roca Galès i presidenta de la Comissió de Dret Cooperatiu del Col·legi de l'Advocacia de Barcelona (ICAB).
 

Quan parles de la teva trajectòria, dius que t'has especialitzat en dret cooperatiu gairebé de casualitat. Com és això?

Sense el “gairebé”. Quan vaig acabar la carrera, la meva idea era dedicar-me a temes de drets de la persona, sobretot enfocat a tècniques de reproducció assistida. Vaig fer el doctorat en aquesta matèria. No el vaig acabar perquè s'havia de treballar, jo sóc filla de treballadors. Vaig estar un temps durant l'últim any de carrera en un despatx penalista “dels bons” de Barcelona i vaig veure que allò no era per a mi. Em vaig apuntar a la borsa de treball del Col·legi de l'Advocacia i un senyor allà em va demanar el currículum. Al cap d'un temps, em va cridar i m'entrevisto amb ell i amb el seu soci, Ignasi Faura. L’Ignasi havia començat amb el dret laboral per defensar els drets dels treballadors i va acabar trobant l'encaix de les seves idees polítiques i la seva professió en el món cooperatiu. Es va implicar molt en la recuperació del patrimoni que s'havia espoliat a les cooperatives durant el franquisme. Doncs jo vaig entrar en aquest despatx. Quan es van separar els dos socis, jo em vaig quedar amb l'Ignasi, ell tenia l'ambició de funcionar com una cooperativa, volia crear equips consolidats i amb peu d'igualtat amb ell mateix. I així va passar, preníem les decisions de manera consensuada. I va passar exactament el mateix quan va entrar a FGC Avdocats la tercera companya, Natàlia Cabezas. I el mateix quan va entrar Moisés Lara. L'últim que entrava, tenia el mateix vot que un senyor que portava 30 anys llaurant la terra, per dir-ho d'alguna manera. 

Què fa falta per dedicar-se a defensar legalment les cooperatives?

Compromís. Com a advocat, tu ja pots exercir amb un cert compromís i amb un certs valors. En la majoria de casos, el client es dilueix i l'assumpte és el substantiu. I a l'assumpte qui mana és l'advocat. Això no és manera de comprometre't ni amb el client ni amb la feina. La justícia és una cosa molt seriosa. La defensa és un dret fonamental de les persones. Com a advocada, pots decidir el que s'ha de fer o pots empoderar el client perquè ho decideixi. Per tant, aquí hi ha un nivell de compromís de respecte al client, d'identitat del client, el protagonista del procés és el client. Pots actuar com el jurista, com el que en sap, o bé pots ensenyar al client què ha de saber per decidir si, per exemple, posa un recurs o no. Era la meva idea romàntica de joveneta de com volia exercir la professió. Arribar a un despatx en el que ja s'exercia així, amb un tipus de clients i que tot i ser dret mercantil, empresarial, no es feia amb la maximització del benefici, amb el lucre com a objectiu, va ser una casualitat, però va ser una casualitat d'agrair.

Ara mateix hi ha moltíssima gent, per sort, que està estudiant el fenomen cooperatiu des de la vessant més política, més sociològica, més econòmica, però a la jurídica hi segueix havent un forat

I després d’aquesta casualitat, t’has acabat especialitzant en cooperativisme, en economia social i solidària, en aquesta alternativa no mercantil. Per què? 

Perquè, d'alguna manera, encaixa amb com vols que sigui el món. Vols que sigui un lloc el més amable possible, el més eficient possible, el més sostenible possible. L’equació estava com predefinida. Veus que el món de les relacions empresarials no ha d’estar necessàriament sobre la base de maximització del benefici, de competir, sinó que es pot col·laborar, contribuir a fites més importants i més col·lectives. Com que era una cosa rara, que no feia molta gent, nosaltres teníem una posició d'un cert privilegi, et permetia fer un estudi jurídic, però també de les causes de per què aquelles estructures jurídicament funcionaven diferent, per què al darrere hi havia uns altres objectius. I en aquella època vam obrir camí quan la cooperativa Abacus va rebre una demanda per competència deslleial pel preu del llibre. L'objectiu de les cooperatives de consum és aconseguir l'estalvi per a les famílies que són sòcies amb el preu dels productes. No es tracta d'una venda a un tercer, sinó d'una operació interna que fa el soci de consum dins de la cooperativa i, per tant, no se li aplicava la legislació del preu del llibre que regulava el mercat. Em va obligar a fer un anàlisi molt teòric i estudiar amb molta profunditat la naturalesa jurídica de la relació cooperativa. He combinat la pràctica de l'exercici amb una bona formació científica per abordar aquests temes. I també he cobert un forat. Ara mateix hi ha moltíssima gent, per sort, que està estudiant el fenomen cooperatiu des de la vessant més política, més sociològica, més econòmica, però a la jurídica hi segueix havent un forat.

Què va passar amb aquell pleit d’Abacus?

El vam guanyar al jutjat de primera instància. El gremi de llibreters va impugnar i es va guanyar també a l'Audiència amb una sentència molt interessant perquè és la única, que ens consti, que analitza la naturalesa de la relació del soci de consum dins d'una cooperativa de consum. L'any 2005-2006 es comença a tramitar una nova llei del llibre i canvia totalment el llenguatge per no parlar de “llibreter”, ni de “compravendes”, sinó que es comencen a fer servir mots genèrics com “qualsevol operador del mercat” o “qualsevol transacció”. Es van fer al·legacions perquè teníem claríssim que això era una legislació singular que es feia perquè una cooperativa catalana no pogués desenvolupar la seva activitat amb normalitat. I això es va tornar a guanyar. A més, vam al·legar que ja havia estat jutjat. Ho vam guanyar al jutjat mercantil. Ho vam tornar a guanyar a l'Audiència Provincial. Però el Suprem va dir que hi havia hagut un canvi de redacció que no era gratuït, que era per incloure, efectivament, tots els operadors. En el moment en el qual es deixa de parlar de “les compravendes al mercat” i es diu “qualsevol transacció”, l’operació interna entre els socis de la cooperativa queda englobada dins de la llei. I llavors el Suprem va dir que s'aplicava la llei del llibre i que tothom podia fer una variació del 5% del preu. Es pot anomenar tant descompte com estalvi cooperatiu. Però tenim aquest límit del 5%. 

El cooperativisme té una gran tendència a eludir la via judicial i tot el que es pugui arreglar amb una mediació, amb una conciliació, amb un arbitratge, s'intenta

Hi ha diferència a l'hora de treballar, de triar i enfocar els casos si són per a una empresa mercantil o per a una cooperativa? 

Poden haver-n’hi o no. Si tu ja tens uns certs valors personals, evidentment si treballessis amb un altre tipus d'empreses els aplicaries igual i probablement el que faries és no acceptar segons quins casos. Si treballes en l'entorn de l'economia social i solidària acabes treballant d'una altra manera, perquè els teus valors encaixen molt bé amb les necessitats del client. Per exemple, jo cada vegada vaig menys a jutjats, perquè cada vegada intento arribar a més acords de consens. Passa molt sovint i, de fet, el cooperativisme té una gran tendència a eludir la via judicial i tot el que es pugui arreglar amb una mediació, amb una conciliació, amb un arbitratge, s'intenta. Són, a més, mecanismes que es volen potenciar inclús des dels propis estaments oficials perquè els jutjats estan col·lapsats. Per tant, hi ha una diferència d'enfoc. Hi ha altra diferència molt gran amb un advocat mercantilista convencional: ningú no té idea de dret cooperatiu més que els que ens hi dediquem. I dels jutges ja ni en parlem… Hem tingut molta sort amb moltes resolucions, algunes són molt bones i han entès la naturalesa cooperativa, però de tant en tant tenim algun ensurt. 

Ensurts de quina mena?

No fa massa, just abans de la pandèmia, es va dictar una sentència que deia que un soci treballador d'una cooperativa té els mateixos drets d'acció sindical que una persona treballadora per compte aliè. És un disbarat perquè el soci d'una cooperativa és l'amo de la cooperativa. S’apliquen l’ordre públic laboral, les exigències legals obligatòries, el temps mínim de descans, les normes de seguretat i salut perquè té a veure amb la dignitat de la persona, és la diferència entre un treballador i un esclau. Però traient tot això, tenim una relació molt diferent perquè portem el doble barret, som treballadores de la cooperativa, però també som les mestresses de l'empresa cooperativa. I un sindicat allà només és un element de distorsió. Un jutge del Suprem ens van aplicar la Llei de Societats de Capital amb l’argument que és aplicable analògicament. Doncs mira, no. Primer, tenim llei pròpia. Apliqui'm la Llei de Cooperatives. Vam aconseguir que en una conferència el jutge digués que, efectivament, tal com havia redactat la sentència hauria d'haver estat més curós. Però el dia que va arribar aquella resolució, jo em vaig sentir com si algú llancés 30 anys del meu exercici professional a la paperera. Et quedes amb la sensació que és més dur del que sembla portar una branca rara del dret. 

Amb tots aquests anys d'experiència, a l'estiu vas participar a la Universitat d’Estiu de les Cooperatives, la UESCOOP. Com va ser l’experiència? 

Com que tenim aquest buit, que no tenim massa professors de dret o catedràtics de dret especialitzats en dret cooperatiu, des de la comissió del Col·legi de l'Advocacia, vam suplir una mica aquesta part. Estàvem espantades i preocupades perquè no ho havia fet mai ningú. Podria haver sortit fatal. I segurament, com tot, és millorable però vam acabar molt orgulloses de nosaltres mateixes i molt contentes pel moviment cooperatiu. Va ser una fita molt xula, molt important, i sobretot és l'únic fòrum que jo conec en 30 anys. Hi ha hagut alguns intents d'activitats similars més com a congrés però aquesta col·laboració va ser des del minut zero en pla d'igualtat, un lloc amable de trobada de tots els operadors, administració, juristes, tècnics, universitats, cooperatives, alumnes... I això no havia passat mai. Cooperatives noves i petites parlant amb el director d'una de les més grans de treball o de consum. Va ser màgic. Jo vaig participar com a ponent sobre comunitats energètiques. I em va agradar veure que hi havia moltes dones parlant de temes tecnològics o tècnics. A més, les cooperatives vam poder demostrar que estem en sectors estratègics i ens vam entendre molt. Aquesta col·laboració no sempre es dona. També hi ha un tema molt curiós: quan una societat mercantil fa un pet com un aglà, tenen nom i cognoms. Quan peta una cooperativa, ningú no se'n recorda del nom i el cooperativisme n’és el culpable. 

Crec que és el millor moment pel cooperativisme, i hi ha tingut molt a veure aquesta comunió dels diferents actors, l’anar tots a una és vital. 

Vols dir que el cooperativisme té mala premsa? Que sempre acaben sortint als mitjans per escàndols i fracassos i, en canvi, quan les coses van bé, quan funciona, no se’n parla? 

Malauradament, això és molt espanyol. El que passa és que quan fracassa una societat convencional, li passa a aquella societat i quan li passa amb una cooperativa, automàticament es posa en qüestió el model. I és veritat que hi ha una part que té a veure amb gestionar malament les cooperatives, hi ha hagut gestores que en realitat eren promotores immobiliàries convencionals i la cooperativa era un subterfugi. Es munta una cooperativa però és mentida, al darrere hi ha una gestora, un promotor immobiliari convencional. Quan venen mal dades, tu ets soci cooperativista, no t'apliquen la normativa protectora del consumidor. És una frau de llei. Passa en molts altres sectors, com el de la carn. Es fa perquè els treballadors es posin l'enganxina de soci treballador i treure’ls protecció del treballador per compte aliè. I acaben sense els drets com a treballador per compte aliè ni els drets com a soci cooperativista. Això també és frau de llei. I al sector no hem estat prou amatents a aquest tema. Ara estem en una altra fase però això també ens comporta deures, hem de vetllar i si ens assabentem d'un d’aquests casos, no podem fer veure que no ens afecta. No, hem de ser proactius per defensar el model. Estem en un moment dolç del cooperativisme. El 17 d'abril del 2024 fa 34 anys que estic exercint i crec que és el millor moment pel cooperativisme, i hi ha tingut molt a veure aquesta comunió dels diferents actors, l’anar tots a una és vital. 

Creus que mica en mica i partint d'aquest moment dolç comencen a haver-hi més advocats, més entitats, més jutges, més teixit social, econòmic, laboral i jurídic lligat al cooperativisme i a l’economia social i solidària? 

Indiscutiblement, sí. Quan vaig començar, m’havia d’estudiar les normes especials perquè les gestories convencionals no les coneixien. I a dia d’avui ja no passa. Tenim un munt de cooperatives que fan aquests acompanyaments a la part comptable i fiscal, que són molt bons experts i molt bons tècnics. Cada vegada hi ha també més despatxos d'advocats en forma de cooperativa. Molts no fan dret cooperatiu, però encara que facin una altra cosa, com IACTA, ho fan com a cooperativa, tenen aquesta visió. El cooperativisme és un moviment que creix, és interessant, busca transformar per fer una vida millor per a totes i que mereix la nostra atenció com a professionals. Però també és un model que serveix per a autoorganitzar-nos col·lectivament com a professionals. Tenim molta feina a fer. És veritat que hem crescut exponencialment però seguim sent un percentatge molt petit del PIB. Lamentablement, aportem més qualitativament encara que quantitativament. 

Aquesta no és l'essència del cooperativisme? 

Sí, però si vols transformar has de tenir massa crítica. Però alhora també diem, quina massa crítica? Segurament tot això s'ha d'explorar, perquè ara ho estem analitzant amb els criteris de l'economia capitalista. És com si tinc un problema de ronyons, aniré a l’uròleg, no aniré al dermatòleg. I aquí, potser, estem fent una mica això. Podem mesurar el creixement de les cooperatives amb els paràmetres més objectius i més econòmics que tots tenim clars però que venen del món del lliure mercat, de la competitivitat, quan nosaltres treballem amb unes altres premises i amb uns altres valors? Encara hi ha moltíssims temes per explorar.