Eugeni Rodríguez és membre històric del moviment LGTBI. Membre molt actiu del FAGC (Front d’Alliberament Gai de Catalunya) des de l’època de la transició, també va formar part de diferents moviments antimilitaristes i comunistes com el Moviment d’Objecció de Consciència al servei militar o de la Lliga Comunista Revolucionària als anys 80.
Actualment és president de l’Observatori Contra l’LGTBIfòbia, una entitat que ofereix acompanyament psicosocial, assessorament jurídic i formacions per donar eines per combatre la LGTBI-fòbia. També fan estudi i seguiment dels casos denunciats d’LGTBI-fòbia a Catalunya anualment. Parlem amb ell del seu activisme i de les sinergies entre l’ESS i el moviment LGTBI.
Quin és l’origen de la teva militància?
Aquest any farà just 40 anys que vaig entrar al FAGC. Això és el primer cop que ho dic en un mitjà! Vaig començar l’any 83, quan tenia 18 anys i tenia la urgència de no anar a la mili. Tot i que sóc fill de guàrdia civil per part del meu pare, tot i que el meu pare va fer la mili i després ho va deixar; en tot cas, hijo del cuerpo. El rebuig a la mili em rondava pel cap, i ja llavors tenia clar que era gai.
Era just el moment en què el 82’ per primer cop havien guanyat els socialistes, hi ha el moviment d’“OTAN no, bases fora”. En el Col·lectiu Per la Pau i el Desarmament és on prenc consciència política. Allà vaig començar a fer el tema de la prioritat de no anar a la mili. Paral·lelament a aquest procés, vaig entrar a les Joventuts Comunistes Revolucionàries, que era part de la Lliga Comunista Revolucionària. Vaig començar fort, per tenir 18 anys.
Com arribes a la militància pels drets LGTBI?
L’any 1983 es va fer un tren per anar a Madrid a demanar que Espanya sortís de l’OTAN. Cada vagó era d’un col·lectiu, i jo estava en el dels col·lectius per la pau i el desarmament. I a la tornada, donant una volta pel tren hi vaig conèixer la gent del FAGC i vaig quedar impressionat. En aquella època no hi havia els canals de comunicació d’ara, només la tele, i de sobte veia tot el contrari de la tele: gent com jo, antimilitarista… va ser tot un descobriment. Vaig començar a anar-hi, i hi vaig entrar al 1984.
Aleshores vaig començar el procés per no anar a la mili: ens fèiem objectors col·lectius, i després insubmisos. Nosaltres ens vam fer objectors en base a que hi hauria una llei que deia que hi havia d’haver una prestació social substitutòria; i vam ser tants que al final es va fer una amnistia. També vaig ser un dels creadors de la Coordinadora Antimilitarista MILI KK, que va ser un moviment molt fort. També havia estat en la Coordinadora d’Estudiants d’Ensenyament Mitjà, i vaig estar molt posat en moviments i reivindicacions diverses. A partir del 1986 em centro en el FAGC.
És el moment de la SIDA.
Se’n comença a parlar quan jo tinc 17-18 anys i va ser terrible. Ara hem viscut una altra pandèmia però aquella va ser terrible per l’estigma. ‘El cáncer rosa’, en deien. Jo no vaig ser dels inicis del FAGC, però hi entrem un grupet de gent que entrem nova antimilitarista, independentista, comunista… Hi ha un cert xoc, i la gent més gran que està patint molt més la SIDA.
D’aquí a grans trets surten dues línies: una cosa va ser el FAGC que hem tingut una línia més de classe, antimilitarista i molt units al moviment feminista, i d’altra banda, també molt necessària, els que van tirar més per la qüestió tràgica que va ser el SIDA, fent serveis i suport. En aquell moment jo era molt jove i passo a ser el portaveu del FAGC. Ho vaig ser durant molts anys, el FAGC no és una organització jeràrquica, i en tot cas no hi havia baralles per donar la cara, més aviat al contrari.
Alhora també entro en la consciència catalanista; vinc d’una família on es parla castellà, en un barri molt espanyolista. Sempre vaig associar el català a les idees que jo tenia de progrés, de tirar endavant, de la militància. Jo el català el vaig aprendre a la militància. El FAGC és una organització que té de logo les quatre barres i el triangle dels camps d’extermini nazi i el puny en alt, és a dir, la classe. En mig de tot això em van expulsar de l’institut a l’Hospitalet: comunista, objector… I a nivell de feina entro a Correus, on encara segueixo. Molta gent no ho sap.
"El moviment LGTBI no devem res a ningú, ens hem hagut de fer, de reivindicar-nos molt"
Quin diries que és el paper, sobretot en aquell moment, però encara avui dia, dels moviments LGTBI i altres moviments de lluita com a entitats alternatives que no són còmodes a l’statu quo?
Fins als 90, son malalts. Jo he viscut tots els canvis que hi ha hagut: malalts, il·legals, escàndol públic, estava penalitzat ser homosexual… El moviment LGTBI per se se situa en contra de la norma imperant, que és la norma heterosexista. Per tant, és un moviment que durant molts anys hi ha moltes llegendes. És cert que va ser possible va ser de la mà de partits d’esquerres, del PSUC, però alhora dins de l’esquerra hi havia una incomprensió total i absoluta, érem els burgesos.
Ara es parla molt, però t’ho dic des d’algú que ha estat anys i anys a la militància de l’esquerra i de l’extrema esquerra: l’LGTBI som un moviment que s’ha fet sol, que s’ha hagut d'autoreivindicar. Érem l’etcètera, de demanar disculpes… se’ns veia com a no polítics. Impactes en el més delicat, que és la interpel·lació de moltíssima gent que dins hi ha la militància i l’activisme. Com amb el tema feminista: ara hi ha molta gent molt activista però en el moment de repartiment de tasques hi havia un esquema absolutament home-dona. Per tant, ho he viscut en carn pròpia.
El moviment LGTBI no devem res a ningú, ens hem hagut de fer, de reivindicar-nos molt. El FAGC neix sobretot de la mà del moviment feminista. Durant molts anys vam tenir una connexió total i absoluta: a més, érem literalment veïnes de local amb Ca la Dona. Vam construir conjuntament la comissió solidària 28 de juny amb el grup de feminIstes lesbianes, l’Eix Violeta… sempre hem tingut una relació molt forta. Fins ara, que en relació al que et deia dels marcs mentals: un dels feminismes grans que hi ha és el feminisme trans excloent, que és absolutament contrari als drets de les dones trans.
Quina feina pendent hi ha per part de les organitzacions de l’esquerra en relació a la LGTBIfòbia?
No pensar-ho com a un lloc on donar suport, sinó integrar-ho. Com s’ha fet amb el feminisme, de fet: el feminisme és un terratrèmol al món de la política fins que es diu prou. No és que hi dediqueu un espai: és un eix vertebrador, amb totes les conseqüències, des del moviment del me too, al no m’estàs ajudant sinó que és casa teva, les agressions sexuals.
En canvi, el món LGTBI no està integrat. I menys ara, que en context català almenys, és un moment complicat. Nosaltres venim de la Sònia Rescalvo, que és dels primers crims d’odi el 91. És el moment en què la societat catalana s’adona que aquí hi ha un odi. I el tema del grup de neonazis, que en aquest moment estan a la claveguera, surten poquet, potser al voltant del Barça i el futbol, com sempre.
I aparentment van desaparèixer, però mai ha desaparegut la ultradreta i l’extrema dreta de Catalunya. Vam tenir Unió Democràtica de Catalunya amb el Duran i Lleida al govern de la Generalitat durant anys, que deia que la homosexualitat era una malaltia, cosa que mai s’ha atrevit a dir Vox. Vox ho fa des de l'estigma, però no diu que sigui una malaltia.
Et preocupa el moment actual?
Jo recordo que cada cop que em feien una entrevista periodistes, com ara, sempre hi ha la pregunta que és “Però bé, Eugeni, hem avançat, no?”. I sempre deia que sí. Però ja fa uns anys que no es pot dir, perquè estem en un escenari realment preocupant. En el sentit del que es reflecteix en estudis: el tema del gènere, del feminisme, del sí és sí i les lleis de violència de gènere; que resulta que la gent com més jove té més rebuig. Què hem fet malament?
També és cert que al moviment LGTBI hi ha una exclusió en la gent jove molt forta, d’expressió de gènere i sortir al carrer, de reivindicar l’espai, i col·lisiona. Els resultats són la feina que fem a l’Observatori Contra l’LGTBIfòbia. Que és que hi ha moltes agressions al carrer, molta visibilitat i agressió de grups. Perquè mai s’ha cimentat. L’avenç dels drets i les llibertats LGTBI és prefabricada. La primera va ser el 2005 amb el matrimoni igualitari, i va generar un gran debat, amb tota la dreta en contra.
L’esquerra hi va donant suport, dient que estan en contra del discurs d’odi, però després arriba el pregó de la Mercè i el fa una dona intocable, que ningú li pot dir res perquè ha guanyat molts premis, però no té cap problema en desacreditar les dones trans.
Com veus el debat de l’activisme versus la professionalització dels moviments socials?
Jo l’he viscut: he passat d’estar al FAGC, sent tots activistes, parlant al carrer Verdi entre nosaltres… a actualment ser el president de l’Observatori Contra l’Homofòbia. T’ho puc dir en carn pròpia. Com tot, té llums i ombres.
En el moviment LGTBI, concretament la part que treballem contra la LGTBIfòbia, el pas de l’activisme pur i dur a combinar activisme, voluntariat i professionalització ha donat bons resultats. En el sentit que podem tenir un registre, uns indicadors que és la violència LGTBIfòbica, persones especialitzades en donar aquesta atenció. L’Observatori vam ser els primers en crear un Punt Lila, al festival Brunch Electronic, ara fa 8 anys. I el primer Punt Lila permanent va ser a l’Apolo, sempre amb psicòlegs especialitzats. Per fer-ho has de tenir gent treballant-hi. Però sí que hi ha sempre aquesta por, el “qui paga, mana”.
"Són dues formes d’entendre-ho: el FAGC segueix com a activisme i l’Observatori tendeix més a la professionalització"
Com ho heu treballat perquè no us condicioni?
T’ho resumeixo en una frase: a l’Observatori som dependents però no som neutrals. Tot i que tenim suport de les institucions (que d’altra banda és mínim, et puc dir que el que rebem a l’any a l’Observatori no arriba a 50.000 euros, i tenim set treballadores), ho fem amb espais que hem pogut obrir que hem treballat i picat molta pedra com els punts lila, el transport públic, que han fet que haguem pogut tenir una financiació privada.
Hi ha també un suport de l’Ajuntament de Barcelona que és el Centre LGTBI on som ara, que és el que ha fet que les persones que ens visiten vinguin aquí i poder donar serveis i treballar dignament.
La línia la veig en el moment que tu has de callar per mantenir un lloc de treball. És quan tens un problema. Pensa que tenim set persones des que hi ha hagut el boom de la necessitat de Punts Lila, espais amables… hem estat mesos en què hem estat treballant aquí sense cobrar. A més, pel fet que jo treballo a Correus, que no és el mateix que un president que necessita el sou. Jo crec el tema està en quan tens gent treballant i molestar et pugui ocasionar no poder donar el servei; aquesta seria barrera. Són dues formes d’entendre-ho: el FAGC segueix com a activisme i l’Observatori tendeix més a la professionalització.
Pel que fa a entitats de l’ESS, hi treballeu? Creieu que s’hi ha integrat realment una mirada de gènere i LGTBI?
Sí que treballem molt en el tema de la formació; per als tècnics i tècniques de l’àmbit cooperatiu. El nostre centre és, a nivell de coordinació amb la resta de moviments, en l’àmbit dels que lluiten contra les discriminacions i l’odi, i en la interseccionalitat. Però no tenim una estructura, crec cal treballar-hi més, estem en un moment molt inicial.
I en àmbits com les cooperatives d’habitatge?
És cert que l’habitatge és un tema que hauríem de treballar. Conec molt bé la gent del Sindicat de Llogateres, i és un tema que hauríem de treballar, sobretot perquè un tema fonamental en el món LGTBI és la possibilitat d’emancipar-te. Si no t’emancipes és molt difícil. Molta gent viu episodis en què no pot ser com és, sobretot persones trans. És un tema que està pendent de poder treballar, com el tema també laboral que sí que treballem amb sindicats. Està molt inicial, però és un problema estructural del moviment LGTBI.
Un dels principis filosòfics de l’Economia Social i Solidària és generar alternatives de vida en un sentit ampli. El col·lectiu LGTBI existeixen cooperatives, o senzillament gent que viu de formes diferents, més enllà d’una família nuclear home-dona. Una part d’aquestes alternatives han sortit del moviment LGTBI?
Com a Eugeni, també per l’edat que tinc, un tema que em preocupa és el de la tercera edat. En la gent gran és una tragèdia, sobretot els homes gais, que fent una crítica important al meu col·lectiu, tenim especialment un culte al cos, a la joventut, bastant terrible. I això acaba derivant en molts casos a una solitud total i absoluta.
"A Madrid hi ha el projecte del 26 diciembre, que havia de ser la primera residència cooperativa LGTBI per a gent gran"
Tinc la idea de crear una alternativa, de com afrontar en aquests moments, en comunitats. Per exemple, a Madrid hi ha el projecte del 26 diciembre, que havia de ser la primera residència cooperativa LGTBI per a gent gran. Aquí hi ha la Fundació Enllaç, i s’ha treballat més el fet d’integrar la perspectiva en les residències, perquè hi ha molta solitud, hem trobat molta crueltat també. Algú que no en té ni idea de cop li arriba en una residència una persona LGTBI, trans, i es generen situacions molt complicades.
En tot cas, personalment és un tema que m’ocupa, com a alternativa de vida, per poder plantejar altres esquemes i formes d’estar en el món, un altre marc mental.
En el conflicte entre Palestina i Israel, sobretot en els darrers mesos, s’ha parlat molt del col·lectiu LGTBI i ha estat sovint objectiu de debat tant pel que fa al pinkwashing d’Israel com per la situació de la comunitat LGTBI a Palestina.
És una massacre total i absoluta. Israel és una constant en l’ús de l’homonacionalisme que té com a resultat final el pinkwashing, ha instrumentalitzat el moviment.
Pel que fa a Palestina, al marge del tema LGTBI que és una massacre que s’ha de condemnar totalment, també nosaltres venim dels triangles roses, que hem compartit els camps de concentració nazis. És molt important no confondre l’antisionisme i l’antisemitisme: l’odi no pot ser mai el camí de cap resposta. El pinkwashing és una expressió totalment impresentable, però la LGTBIfòbia també ho és i es dona en els dos camps. Per tant, crec que s’ha de separar. Totalment en contra del pinkwashing, el que està passant és una massacre del poble palestí. Però alhora, en una part dels actors hi ha una LGTBIfòbia molt profunda.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari