“Per a poder expropiar un barri cal destruir el vincle comunitari”

Amàlia García i Fargas

L’expropiació de la Colònia Castells és un cas concret que ens permet abordar un fenomen molt més ampli: l’expulsió de les classes populars dels espais de centralitat i la destrucció de formes de vida comunitàries que se sostenen en el suport mutu i l’horitzontalitat. Al llibre ‘L’expropiació de la ciutat popular’ (Pol·len Edicions, 2023), Marc Dalmau utilitza la història d’aquest barri per plasmar la contradicció entre la producció d’una ciutat al servei del capital i la capacitat de qui hi habita per apropiar-se d’aquest mateix espai. Ho fa, a més, esquerdant la dicotomia objecte-subjecte d’estudi, teixint un relat “des de dins”.

La història de la Colònia Castells cal situar-la dins d’un llarg procés de producció, pugna i reconfiguració de l’espai a la ciutat de Barcelona. Quins són els orígens d’aquest barri?

La Colònia Castells va néixer l'any 1923, enmig d’una bombolla immobiliària. És l’època de l’exposició universal de 1929 i la construcció del metro Transversal, en què moltes persones van arribar a la ciutat mobilitzades com a força de treball. Al llarg dels anys veiem com els macroesdeveniments funcionen repetidament com a motor econòmic, desencadenant bombolles especulatives. En aquest cas, aprofitant els cicles del capital, una branca de la família Castells, propietària d’una petita fàbrica de vernissos i xarols, va decidir construir una colònia obrera en una zona de la ciutat que en aquell moment era perifèrica. Amb aquesta iniciativa privada es va construir un primer passatge, seguint un model uniforme de cases molt petites, que acabarien sent les més precàries del barri. Amb tot, el projecte constructiu va acabar aquí i la resta dels terrenys es van vendre, en gran part a famílies treballadores que compraven un solar a preu baix i s'autoconstruien la seva pròpia casa. Després, la família Piera va comprar el solar adjacent i va construir l’últim passatge de cases que configuraria la Colònia Castells.

“La precarietat està allà, però les carències s’intenten pal·liar amb el suport mutu”

Des del seu naixement, la colònia era un barri obrer de cases petites i de construcció irregular, on la distinció entre l’espai públic i el privat era molt difusa i el vincle comunitari molt fort. Per parlar d’aquesta essència al llibre fas referència a la cultura del passatge. Com la definiries?

En un barri com la Colònia Castells, com que les cases eren molt petites, la gent sortia als passatges i això generava uns vincles comunitaris molt forts. Així, les condicions d'amuntegament i de precarietat són subvertides, fent de la necessitat virtut. La cultura dels passatges és precisament això, una cultura de proximitat. És saber qui viu al teu costat i comptar amb aquestes persones per als favors quotidians. És compartir les penes i les alegries, però també els conflictes. Quan jo vaig arribar a viure a la Colònia això es notava sobretot amb la presència de dones als passatges, que eren qui normalment alimentava aquests vincles. Si hi havia una celebració familiar, es feia al carrer perquè a casa no s’hi cabia. Cada tarda treies fora la cadira i t'asseies amb les veïnes. Si hi havia una mort, no només se sabia, sinó que gairebé es compartia el dol. No es tracta en cap cas de romanitzar la pobresa. La precarietat està allà, però les carències s’intenten pal·liar amb el suport mutu. Assenyalar això és molt important, perquè aquest vincle social era el principal obstacle pels interessos del capital i de l'Estat per expropiar i esborrar aquestes formes de vida comunitària del barri de Les Corts.

Aquestes pràctiques comunitàries posen de manifest el que al llibre descrius com el xoc entre l'urbà i l'urbanisme, entre l'espai viscut i l'espai concebut.

L'urbanisme és l’instrument amb el qual l'Estat intenta tenir el monopoli de producció de la ciutat. Aquesta contraposició entre l’urbà i l’urbanisme ens permet defensar que hi ha altres maneres de construir ciutat, apropiant-nos d’aquest espai concebut al servei del capital i subvertint les dinàmiques amb les quals s’ha plantejat. El vincle comunitari genera reproducció social i genera vida; permet a la gent sobreviure amb pocs recursos i mantenir unes relacions més horitzontals. El necrourbanisme, en canvi, el que fa és matar aquestes formes de vida, dissenyant els espais pensant en la reproducció dels interessos del capital i no de la població. Es tracta de defensar espais construïts i pensats per gestionar la vida i posar la cura al centre, en contra d’un mecanisme que només pensa en la rendibilitat i la mercantilització de l'espai.

En una societat cada cop més individualista, estem perdent aquesta capacitat d’apropiació de la qual parles?

No sé si l'estem perdent o si ens l'estan prenent, però està clar que és un camp de batalla. Amb tot, crec que els éssers humans som capaços d'apropiar-nos gairebé de qualsevol cosa i convertir un desert en un paradís. D’això en parla molt bé Rebecca Solnit quan analitza les respostes col·lectives durant el desastre de l’huracà Katrina i explica com, justament en condicions adverses, som capaços d'autorganitzar-nos i refer els vincles. Un plantejament que lliga amb el que Naomi Klein planteja a La doctrina del xoc. En aquest sentit, crec que sempre hi ha esperança en la nostra capacitat d’apropiació.

Hem parlat dels inicis de la Colònia, però la realitat del barri s’ha vist marcada al llarg dels anys pels canvis en el model de ciutat. Seguint els cicles del capital, què passa quan l’entorn de Les Corts comença a canviar?

En un moment determinat, la Colònia Castells va esdevenir una perifèria atrapada en un centre. Durant el franquisme es recupera la dinàmica especulativa dels macroesdeveniments com a mecanisme de circulació de capital i de transformació de la ciutat. En el cas de la Colònia és important assenyalar la celebració del Congrés Eucarístic com un dels moments clau en la transformació de la Diagonal, la qual es volia convertir en el districte econòmic d'entrada a Barcelona. L'entorn de Les Corts, que havia sigut una antiga vila independent amb una tímida i incipient perifèria industrial, queda dislocat quan el territori decideix especialitzar-se funcionalment sota l'interès de les classes dominants. Així, la Colònia Castells queda com un reducte, un conjunt de cases obreres envoltades d’habitatges de classe mitjana-alta.

"En nom del civisme i l’higienisme, l'urbanisme protegeix els interessos del capital"

Quin és el preu de ser perifèria obrera en un barri ric i de negocis?

Quan comença la dinàmica de gentrificació d'aquesta perifèria, comença també la vocació higienista característica de l'urbanisme de l'Estat i del capital. És a dir, la voluntat d’eliminar tot allò que “no pertoca” en un barri benestant, com ara la població que no es pot permetre viure en un dels districtes amb els preus més alts per metre quadrat. Aquesta dinàmica necrourbanística marcarà el destí de la colònia: l’expulsió de les veïnes. Un destí que se certifica l'any 1976 amb el Pla General Metropolità, on s'estableix que els terrenys de la Colònia Castells passaran a ser una zona verda. Una manera de dir sobre el paper que en aquest barri no hi pot haver persones pobres. En nom del civisme i l’higienisme, l'urbanisme protegeix els interessos del capital. La tematització actual de Barcelona també respon a aquesta voluntat d'aparentar civilitat i netedat precisament per a vendre la ciutat als inversors i als turistes.

El Pla General Metropolità va engegar un procés d’expropiació que ha sigut llarguíssim i complex, marcat per incerteses i esperes. Quin impacte ha tingut això en els habitants de la colònia?

L’any 1976 el Pla General Metropolità defineix el futur de la Colònia, però la realitat és que en aquell moment no hi havia ningú interessat en el projecte. Les parcel·les del barri eren molt petites i no hi havia un negoci immobiliari immediat molt lucratiu, per la qual cosa la iniciativa va quedar paralitzada. Amb tot, no va ser fins als anys 90 que la cosa es va tornar a posar en marxa, quan l'Ajuntament de Barcelona va anunciar que, ara sí, s’implementaria el projecte previst i s’enderrocaria la Colònia per a construir-hi un parc. En aquell moment les cases de la Colònia ja havien passat 20 anys afectades urbanísticament pel pla. Aquesta situació legal impedeix fer reformes, de manera que els habitants no poden mantenir el seu habitatge. Això va incrementar encara més la sensació de precarietat, de misèria i d'abandonament, generant un efecte de corredor de la mort: la gent del barri sabia que la Colònia havia de morir però no sabia quan.

Aquí entra en joc la dialèctica degradació - gentrificació. Per què és important parlar de la degradació planificada?

No només és important localitzar les dinàmiques d'inversió sobre el territori, sinó que sobretot cal parar atenció a les dinàmiques de desinversió. Tal com va teoritzar Neil Smith, el capital juga amb el diferencial de rendes: com més abandonat estigui un territori, més barat els sortirà als inversors a l'hora de comprar-lo. En el cas de la Colònia hi va haver propietaris interessats que van jugar a aquesta dinàmica. Als anys 90, quan es reprèn el projecte d’enderrocar la Colònia, el veïnat pren consciència de la situació i comença a mobilitzar-se, creant una associació per intentar defensar-se en aquest procés. Però de seguida veuen que el marge de maniobra és molt limitat: totes les propostes de conservació i rehabilitació del barri es van descartar de seguida. Els interessos creuats i la individualització del problema van ser factors claus per a desarticular una resposta col·lectiva dels habitants. I és que les situacions eren molt diverses: des de grans propietaris fins a llogater sense drets; cadascú ocupava un lloc diferent en el mapa.

En aquest sentit, al llibre parles de la síndrome d’afectació. A què fa referència?

Els habitants de la Colònia Castells van patir el procés de degradació planificada en primera persona, immerses en una espera indeterminada. I crec que és clau analitzar de quina manera aquest procés d’incertesa va immobilitzar les capacitats de resistència i els mecanismes de solidaritat comunitària que tant caracteritzaven el barri. La síndrome d'afectació és un terme que serveix per a explicar alguns dels processos que es poden desencadenar quan t'amenacen una cosa tan essencial com casa teva. Una situació que, de vegades, genera reaccions virulentes, en què la violència estructural que reps la canalitzes cap a qui té menys que tu i es troba en una situació pitjor. Això és un mecanisme fonamental per destruir la solidaritat i el suport mutu horitzontal. Al cap i a la fi, per a poder expropiar un barri prèviament cal destruir el vincle comunitari. Tot aquest temps d'espera no té cap altra explicació, es tracta d’individualitzar el problema i aconseguir que no hi hagi una resposta de barri.

"És molt importat rememorar i construir aquests espais que potencialment poden enriquir el vincle comunitari, encara que la pressió i la violència immobiliària siguin molt fortes"

Si per expropiar de veritat un barri primer cal destrossar les formes de vida comunitàries essencials, què es pot fer per mantenir-les? El destí de la Colònia podria haver estat un altre?

Salvar la Colònia era molt complicat. Si hi va haver alguna mena de probabilitat d’aconseguir-ho va ser arran de la crisi del 2008, un moment en què el pla ambivalentment semblava aturat. Va ser l’època en què va néixer la plataforma Salvem la Colònia, l’últim intent col·lectiu de defensar el barri. Imaginar que hi havia alguna possibilitat d’assolir-ho va donar empenta per mantenir i alimentar el vincle comunitari. Recrear espais compartits de sociabilitat i de cultura, adonar-se de l'excepció que era poder treure les cadires al carrer com si estiguessis en mig d’un poble o que les criatures juguessin en llibertat. Tot això eren formes de celebrar i mantenir aquestes formes de vida, com també ho va ser recuperar les festes majors i organitzar activitats per a la gent del barri. És molt importat rememorar i construir aquests espais que potencialment poden enriquir el vincle comunitari, encara que la pressió i la violència immobiliària siguin molt fortes.

Ara mateix vivim una ciutat en què cada cop hi ha menys espai per aquestes formes de vida. En aquest context, què podem fer per mirar el futur amb esperança?

És un camp de batalla obert i crec que és important combatre-hi, trencant amb els mandats que ens inoculen des que som petits. Per exemple, hem de trencar amb la individualització. El model de producció neoliberal pretén uniformitzar la ciutat i expulsar les persones pobres. Tot això s'ha de combatre amb mecanismes mancomunats d’autogestió col·lectiva dels recursos i de les necessitats. Això pot sonar molt llunyà i impossible d'aconseguir, però amb el treball quotidià i tenaç es poden generar espais on es reivindiqui el valor d’ús i on es posi la cura al centre. Cada cop la ciutat és més sociòfuga i es fa difícil generar relacions que no concordin amb la gramàtica del capital. Però podem fer-ho. En aquest sentit, el llibre també és un intent de salvaguardar la memòria de les classes populars que encara avui sobreviuen a la ciutat i generen relacions antagonistes a les formes hegemòniques del capital.