“La gent no vol ser propietària pel desig de ser-ho, sinó que vol viure tranquil·la”

Laura Arias Rodríguez

Carme Arcarazo viu de lloguer. Ha tingut algun conflicte amb anteriors propietaris pel preu que pagava, però aquest no ha estat el motiu pel qual forma part del Sindicat de Llogateres. La causa és un interès genuí. Ha viscut a llocs com Bòsnia, Amsterdam o Mèxic i, amb la distància, ha comprovat que Barcelona és referent en matèria de regulació de lloguer. Assegura que així és com ens veu el món. En tornar a casa ha volgut formar part d’aquesta lluita. I no només això, sinó que ha acabat sent la portaveu de l’organització. Carme Arcarazo destil·la expertesa en matèria d’habitatge. És d’aquelles persones que parla de forma directa i amb franquesa, sense pèls a la llengua. I, per sobre de tot, creu de debò en allò que explica.

Per què t’has implicat en la qüestió de l’habitatge?

Per diversos motius. Primer, perquè soc d'una generació que va créixer durant i a les acaballes de la crisi del 2008 i del 2012. Per a la gran majoria de nosaltres, ja quedava clar que comprar una casa no seria una realitat. I d'altra banda, perquè vèiem que el lloguer s'estava menjant la meitat del sou i que el capitalisme estava apostant clarament per tractar l'habitatge com un bé per especular. El món està mirant Barcelona perquè els llogaters s'han organitzat i perquè estan plantant cara a un fenomen que està passant de manera global. El Sindicat de Llogateres em va fascinar des del minut u pel funcionament de l'assemblea, pel fet d'organitzar-se i de tenir un mètode molt clar clar en tres passes: investigar la propietat, organitzar-se amb els veïns i fer una negociació col·lectiva en lloc d’individual.

La crisi del 2008 va ser causada per una bombolla immobiliària, encara n’arrosseguem conseqüències. I ara estem en una altra bombolla immobiliària. L’anterior afectava als pisos de compra i aquesta, als de lloguer. És com si no n’haguéssim après res.

Les dues crisis estan molt connectades. No podem explicar la bombolla dels lloguers i la crisi actual sense entendre com es va desencallar la crisi hipotecària. Els bancs d'aquest país es van quedar amb centenars de milers de pisos de gent que havien desnonat, d'empreses que havien fet fallida, de constructores que havien desaparegut. Eren uns actius que s'estaven devaluant, cada cop valien menys. En un moment donat, Europa va dir que el nivell de risc d'aquests bancs era massa alt, que s'havien de desfer d'aquests immobles. Llavors, el govern de Mariano Rajoy va tenir una gran idea: generar els mecanismes per poder traslladar la bombolla hipotecària al mercat de lloguer. Perquè els inversors volguessin comprar-los, s'havien de generar una sèrie de condicions perquè fos atractiu.

L’any 2012 es van fer dues coses. La primera va ser reformar la Llei d’Arrendaments Urbans, la llei per la qual es regeixen tots els contractes de lloguer, i eliminar drets que tenien els llogaters. Per exemple, passar els contractes de cinc a tres anys, eliminar l'opció de preferència de compra del llogater, permetre pujades any a any… Bàsicament, es van precaritzar molt els contractes de lloguer. I, d'altra banda, es van donar molts beneficis fiscals a les SOCIMI (Societats Anònimes Cotitzades d’Inversió Immobiliària), que són la figura jurídica que fan servir els fons d'inversió, perquè invertissin en lloguer. Van posar una catifa vermella perquè arribessin Blackstone, Cerberus i la resta de fons d'inversió. És un escenari perfecte.

Quin és l’impacte directe que ha tingut tota aquesta operació en el llogater?

Això ha tingut un impacte claríssim. Ara mateix estem dedicant el mateix que guanyem a pagar el lloguer. A ciutats com Barcelona, una de cada dues mudances són forçoses, és a dir, són desnonaments invisibles. Potser no arriba la policia amb una ordre judicial a fer-te fora de casa però hi ha gent que marxa del seu pis, no perquè vagi a un lloc millor o perquè ho vulgui, sinó perquè li pugen el lloguer, no li renoven el contracte o el pis està caient a trossos i la immobiliària no l'arregla perquè la persona marxi. Estem en una situació de completa inseguretat residencial, amb nomadisme. Pràcticament no desfem les caixes quan arribem a un pis perquè sabem que al cap de pocs anys ja haurem de marxar.

"Si aquesta crisi ha estat cuinada políticament, no és un accident i la bombolla només es podrà punxar si els llogaters s'organitzen"

I en tot aquest escenari, quin paper hi juga el Sindicat de Llogateres?

El Sindicat de Llogaters neix fa set anys amb una hipòtesi molt clara: si aquesta crisi ha estat cuinada políticament, no és un accident i la bombolla només es podrà punxar si els llogaters s'organitzen. La patronal immobiliària està molt ben organitzada, són molts actors diferents, però van molt coordinats i són molt propers al PSOE. Calia crear un nou subjecte polític que era el llogater.

I com es pot punxar la bombolla? D'una banda, mitjançant l'acció sindical. Aquí es va dissenyar una campanya que ha estat molt efectiva, que es diu ‘Ens quedem’, amb els tres passos bàsics. Quan t'arriba un burofax i et diuen que no et volen renovar el contracte o et volen apujar al lloguer, en comptes de marxar en silenci, et quedes a casa, segueixes pagant i t'organitzes amb la resta de llogaters de la mateixa propietat. És una pràctica molt innovadora en matèria d'habitatge, traslladar la negociació col·lectiva que ja existeix en el sindicalisme laboral al mercat del lloguer. Moltíssima gent s'hi suma i ens podem asseure a negociar amb Blackstone, amb moltíssimes immobiliàries, amb propietaris grans i petits. I aconseguim que molta gent es quedi a casa seva sense la pujada que li demanaven.

També us impliqueu en la legalitat que regula el mercat del lloguer.

No ens volíem quedar aquí, volíem aprofitar tota aquesta desobediència de la llei i tota aquesta regulació informal que s'estava donant. En el fons, quan la gent es planta i diu que no assumeix una pujada i això ho fan milers de persones, estàs fent una regulació d'alguns casos concrets. Però això volíem que es transformés en llei. Volíem canviar les regles del joc que afavorien que l'habitatge fos cada cop més una mercaderia. Volíem recuperar els drets que ens havien robat durant l'última dècada.

L’any 2019 vam aconseguir que els contractes de lloguer passessin de tres anys a cinc anys en el cas de persones físiques, i a set anys en el cas de persones jurídiques. Vam aconseguir una regulació dels costos dels lloguers a Catalunya. No només prohibia les pujades de lloguer a tot el parc de lloguer, sinó que feia baixar els preus que estiguessin per sobre de l'índex. La llei catalana va ser molt atacada per la patronal immobiliària amb l’altaveu dels mitjans de comunicació, la van intentar boicotejar moltíssim. La llei va durar un any i mig i va funcionar. Als municipis on es van regular els lloguers, el preu va baixar, mentre que als que no ho van fer, els lloguers van seguir pujant. L’any 2022 ens van tombar la regulació dels lloguers per una qüestió competencial, així que vam anar a l'Estat a exigir que tornés a entrar en vigor una regulació dels preus dels lloguers.

Finalment, s’ha aprovat una llei que regula el lloguer al Govern espanyol. Serà la solució?

Aquesta llei és sens dubte un avenç, diu “no”. El preu del lloguer no pot pujar més i en alguns casos haurà de baixar. Ara bé, la llei no és la solució de tot i té forats importants. Per exemple, els lloguers de temporada no han entrat dins la regulació i pensem que bona part del parc de lloguer es pot desviar cap a aquest mercat no regulat. La llei és una passa endavant, però sense un sindicat darrere que la faci complir serà difícil que els poders públics actuïn. Hi hauria d'haver un cos públic vigilant amb inspectors. Això en aquest país no existeix i és una molt mala notícia. L’única organització vigilant en matèria d'habitatge són els propis llogaters. No hi ha cap agència del govern actuant d'ofici. En el món del treball és impensable.

"No es tracta només que els preus no segueixin pujant, sinó que han de baixar"

Tampoc no ens podem quedar aquí, ara comencem una campanya per abaixar el preu del lloguer. Sabem que el preu del lloguer s'ha doblat en els últims deu anys i en aquests últims anys hi ha hagut un procés d'inflació brutal, hem quedat molt empobrides. No es tracta només que els preus no segueixin pujant, sinó que han de baixar.

Per aconseguir-ho, fa falta molta gent organitzada.

L’afiliació és vital. Durant molt temps ha estat mal vist pagar però per a nosaltres ha estat determinant. Volem que tothom que sigui llogater estigui afiliat per una qüestió d'independència econòmica, per no dependre de subvencions ni de ningú. I per una qüestió de potència. Si tenim gent alliberada treballant pel sindicat i podem fer campanyes comunicatives potents és perquè tenim afiliació i, d'altra banda, perquè tenim una caixa de resistència que volem que cada cop sigui més gran. Si volem caminar cap a un horitzó d'una vaga de lloguers, necessitem una caixa de resistència, com s'ha fet tota la vida dins del sindicalisme.

El repte és que no només s’afiliï gent amb un problema amb el lloguer, sinó qualsevol persona que visqui de lloguer. No és el mateix anar als poders públics i demanar una regulació dels lloguers essent 4.000, que 40.000. És molt important poder-se comptar i poder saber quanta gent ets. És l'única fórmula que farà que canviïn les tornes, que les lleis siguin garantistes i que el sector privat no s'atreveixi a fer les barbaritats que està fent en aquest moment.

Parlem molt de lloguer o de pis de compra, però hi ha altres opcions de les quals se’n parla poc, com el cohabitatge, l’habitatge cooperatiu. Ho contempla el Sindicat de Llogateres?

Sí, evidentment compartim moltes coses amb el moviment cooperatiu, jo crec que la principal és desmercantilitzar l'habitatge. És a dir, entendre una cosa tan fonamental com que cal treure l'habitatge del mercat si el que volem és garantir un dret molt concret.

Reconeixem que tenim mancances amb el món cooperatiu. Ara fa uns mesos vam signar el primer conveni amb Sostre Cívic. És un conveni de col·laboració tant a nivell d'afiliacions, com de formació. Volem explorar la via, veure com podem cooperativitzar pisos amb comunitats que estan resistint i que siguin els propis veïns els que generin una cooperativa dins d'un bloc en lluita. Crec que pot ser una aliança històrica. El cooperativisme i el sindicalisme en matèria d'habitatge són dos moviments molt joves en el nostre país. Sostre Cívic fa vuit anys que va impulsar el primer projecte cooperatiu i el Sindicat de Llogueres fa set anys que existeix. Això en altres països d'Europa té una trajectòria molt més llarga, fa més d'un segle.

"Que el cooperativisme se solidaritzi amb el sindicalisme per l'habitatge no és només una qüestió altruista, sinó que poden ser aliances de lluita per guanyar terreny a l'especulació"

Què pot aportar la unió de sindicats i cooperatives d’habitatge?

És potent perquè hem viscut durant moltes dècades en una societat de propietaris on s'havien eliminat altres imaginaris de tinença, d'ensenyar que hi ha altres opcions que la seguretat de viure en un pis de propietat. Hem de veure com s'alimenten aquests moviments els uns als altres. També hem de ser conscients que el 98% del mercat d’habitatge està en mans de privats. El cooperativisme està obrint una via molt interessant. Però no podem obviar que la gran majoria de la població viu i seguirà vivint de lloguer.

Set de cada deu llogaters no esperen heretar mai res. Què vol dir això? Que cada cop la població llogatera serà més gran i que també l'escletxa entre llogaters i propietaris cada cop serà més gran. Per tant, cal tenir un mercat del lloguer que sigui molt més garantista i regulat, que doni estabilitat a la gent. En el fons, la gent no vol ser propietària pel desig de ser-ho, sinó que vol viure tranquil·la i saber que podrà viure en un pis durant tota la vida, que no els faran grans pujades del preu i que no els faran fora de casa. Si tinguéssim un mercat de lloguer garantista, com passa a altres països d'Europa, on els contractes són indefinits, com passava en aquest país abans de l'any 85, no hi hauria el desig de ser propietari. Que el cooperativisme se solidaritzi amb el sindicalisme per l'habitatge no és només una qüestió altruista, sinó que poden ser aliances de lluita per guanyar terreny a l'especulació.

Creus, per tant, les aliances entre el cooperativisme, l'economia social solidària, i els sindicats, els moviments de lluita per a l'habitatge han d'anar de la mà? És aquest, el camí?

Sí, l'acord que vam firmar entre el Sindicat de Llogateres i Sostre Cívic volem que sigui el primer de molts. Volem establir vincles amb la resta del moviment de cooperatives en cessió d'ús perquè pensem que la finalitat, en el fons, és la mateixa. Tota aquella gent que ja ha accedit a una cooperativa i que té el seu habitatge garantit podria quedar-se tranquil·la a casa seva, amb el problema individual solucionat o bé aprofitar aquesta estabilitat que garanteix l’habitatge cooperatiu per dedicar temps a lluitar pel dret a l'habitatge i a participar en moviments com el llogater. És crucial que el moviment cooperatiu es mantingui transformador i lluitador. I, d'altra banda, que el moviment llogater tingui aspiracions que transcendeixin el propi lloguer i explorin noves tinences.