“La gestió de l’aigua haurà de ser diferent per força”

Contingut fet en col·laboració amb Surtdecasa.cat
Judit Monclús

En episodis greus de sequera com el que hem viscut els darrers mesos, la gestió de l’aigua és un tema candent. A més, està vinculat amb altres àmbits, socials i polítics, que, de vegades, sembla que obviem. Josep Juan Segarra analitza la situació actual arran de la seva experiència com a activista en la defensa de l’Ebre i l’extrapola a un àmbit més global. Segarra és president de l’associació Sediments que lluita per la preservació i conservació del delta de l’Ebre. A més, és realitzador del documental SEDiMENTS (2019) i coautor de diverses publicacions: l’última fou Barraques 2100. Passat, present i futur d’una arquitectura popular (2024), on explora la història i influència de les barraques del Delta.

Quin és l’estat actual de salut del delta de l’Ebre?

És una pregunta complicada de respondre, perquè hi ha molts factors que hi conflueixen. Pel que fa a regressió i enfonsament, les perspectives no són gens bones. Cada vegada hi ha menys aigua al riu i les previsions també auguren que cada vegada plourà una mica menys i hi haurà més sequeres. Ara mateix, l’Ebre està ple d'embassaments que el que fan és, a part de retenir l'aigua, capturar els sediments que haurien d’arribar al Delta. La gran majoria, el 99%, queda empresonada als embassaments i, per tant, un delta que està format per sediments, sense el seu flux, a mitjà termini està condemnat. Per trobar una solució, cal anar a l’arrel del problema. I aquesta arrel està en un nivell molt profund: canviar el sistema econòmic. I em sembla que no hi estem gaire disposats.

A què et refereixes?

Avui en dia el rumb de la societat el defineix un sistema econòmic capitalista que es basa en la maximització dels beneficis. Les altres qüestions importen poc. El més rellevant és que les grans empreses estiguin contentes perquè són les que paguen les campanyes electorals. I pel que fa a la ciutadania hi ha una idea de desenvolupament basat en el creixement econòmic que a escala de planeta no s’aguanta.

“Per trobar una solució, cal anar a l’arrel del problema. I aquesta arrel està en un nivell molt profund: canviar el sistema econòmic”

Amb aquest teló de fons, quines són les principals amenaces per al delta de l’Ebre?

L’escalfament global provoca una pujada del nivell del mar a una velocitat més accentuada del que ho faria de manera natural. Aquest és un dels principals problemes del Delta. I la retenció dels sediments als embassaments és un altre problema que també ve d'aquesta industrialització, d'aquest creixement capitalista.

Des de l’Associació Sediments demaneu justament la gestió dels sediments que queden retinguts als embassaments del tram final de l’Ebre perquè puguin arribar allà on toca i, així evitar o pal·liar la desaparició del Delta. És una petició reiterada en el temps que no s’acaba de fer efectiva. Per quin motiu?

No es fa efectiva perquè no entra dins d’aquests interessos polítics i econòmics. En altres llocs, com la conca del riu Llobregat, hi ha un bypass de més de cent quilòmetres per evitar que les salmorres contaminin el riu, cosa que demostra que una infraestructura així és possible. A l’Ebre, entre la cua de l’embassament de Mequinensa i la presa de Flix —que és el darrer gran obstacle del riu Ebre— hi ha vuitanta quilòmetres de distància per carretera. En línia recta, en són seixanta. Llavors, es tractaria de posar una canonada que connectés l’embassament de Mequinensa, on estan retinguts bona part dels sediments, perquè poguessin circular. Això és factible i en un país normal les empreses que generen impactes ambientals i trauen grans beneficis econòmics invertirien per pal·liar l’impacte que causen. A l’Estat espanyol, que no és un país democràtic avançat, Endesa hauria de reservar el 25% de l'energia hidroelèctrica per entregar-la a l'Estat a preu de cost, segons els contractes de concessió. No ho fan i ningú els ho reclama. Han de confluir diferents inèrcies polítiques perquè això passi, però no passa ni a les Terres de l'Ebre, que haurien de ser les primeres interessades.

“L’escalfament global provoca una pujada del nivell del mar a una velocitat més accentuada del que ho faria de manera natural”

A tota aquesta situació, cal sumar-hi l’avenç dels efectes derivats del canvi climàtic, com ara més períodes de sequera. Quines afectacions tindrà aquesta situació en l’àmbit de la gestió de l’aigua i pel que fa a planificació hídrica?

La gestió de l'aigua haurà de ser diferent per força. El que passa és que el que hem vist durant l'episodi de sequera que hem tingut és que les restriccions han anat cap al sector primari. En canvi, hi ha un projecte com el Hard Rock que diferents partits polítics volen tirar endavant. És una contradicció brutal, perquè no es pot especular més a escala urbanística i turística. Si hi ha menys recursos, el que s'ha de fer és especular menys. I reduir el consum. Sembla que, políticament, no s’estigui entenent què passa i això és el que preocupa.

Arran de les grans mobilitzacions contra el transvasament de l’Ebre, es va donar a conèixer el concepte ‘nova cultura de l’aigua’, que es basa en l’estalvi de recursos i la preservació dels ecosistemes fluvials. Fins a quin punt ens hem culturitzat al llarg d’aquests últims anys?

Crec que tenim una mica més de consciència de la importància dels rius com a éssers vius. No són només canals que porten aigua i un recurs per utilitzar, sinó que, al voltant seu, hi ha tot un ecosistema. També crec que hem entès millor que algunes coses es poden aconseguir a través de les mobilitzacions. Tot i això, el que vam aprendre i el poc que es va aconseguir està molt lluny d’allò que necessitem.

Si hi ha menys recursos, el que s'ha de fer és especular menys. I reduir el consum.

Què necessitem?

Per exemple, la municipalització de l'aigua. Cal que l’aigua sigui gestionada de manera pública per controlar-ne la qualitat, el cost, i que les infraestructures que hi ha siguin les adequades i no es perdi l’aigua per canonades en mal estat.

Són la solució la dessalinització i la regeneració de l’aigua?

Preferiria que es fessin dessaladores abans que es transvasin rius, però, fins a quin punt? El que no serà sostenible és consumir cada vegada més aigua, sense límits. I les dessaladores també tenen un cost energètic i de construcció molt elevat. És com la producció centralitzada de l'energia, que implica que l’hagis de transportar als llocs on s’ha de consumir, i això vol dir una explotació molt greu dels països que tenen explotacions mineres.

Últimament, hem vist que, en certes ocasions, les solucions proposades per alguns enginyers xoquen amb les dels ambientalistes. És complicat que generi consens el bé comú en l’àmbit de la gestió de l’aigua?

És complicat perquè són grans temes amb grans interessos al darrere. Hi ha enginyers que treballen per a empreses i fan propostes, com ara els nous assuts que des de fa bastants anys es demanen de posar al tram final de l’Ebre. O la central reversible per a Riba-roja i la Fatarella, que costaria uns 2.000 milions d'euros. Perquè les coses passin i es tingui en compte el benefici de la majoria de la població, cal que hi hagi activistes i que les reclamacions les faci la gent del poble per assegurar-se que tothom té els serveis bàsics necessaris i que es gestionen de la millor manera.

Quan hi ha sequera, se solen destacar els problemes que té l’àrea metropolitana, però potser sense ser conscients que altres territoris, encara que tinguin un riu al costat, com és el cas de l’Ebre, també la pateixen. Per què tenim aquesta visió centralista dels problemes, però perifèrica de les solucions?

Això està relacionat amb la manera en què construïm les nostres societats, que ho fem d’una manera molt centralitzada. Per això la política també és centralista. Al final, el que defensa més gent és el que dona més vots. El que té més pes és la quantitat de gent que hi ha en un territori. És una dinàmica que em sembla que només s’aturarà a cop de pandèmia o de catàstrofe, perquè no veig que hi hagi consciència de parar-la.

“La lògica és que es facin servir els recursos amb mesura i allà on es troben, i no a l’inrevés”

La manca d’aigua és un aspecte que té més derives, com ara les que afecten altres paisatges arreu del món i l’activitat humana que s’hi desenvolupa. En què cal millorar per assegurar-nos un escenari en el qual l’abastament d’aigua no sigui un problema de grans dimensions, però que això no suposi beneficiar uns territoris en detriment d’uns altres?

La lògica és que es facin servir els recursos amb mesura i allà on es troben, i no a l’inrevés. És a dir, no transvasar els recursos cap a altres bandes i, en el cas que s’hagin de produir, fer-ho allà on es necessiten. S’ha de considerar que, com més densitat de població tingui un territori, més producció d’energia hi cal. Si no, l’hem de produir nosaltres, des de fora, perquè es gasti a Barcelona, ja que Barcelona no té prou superfície per posar-hi panells solars, però sí per posar-hi pisos de mig milió d’euros.

I quina part de la solució està en mans de la població?

Doncs, temes com la reutilització de l'aigua, de les aigües grises o la mateixa producció d'energia per consumir a casa o per als nostres vehicles són aspectes que poden contribuir a reduir l’impacte de les sequeres. Aquests són els temes que ens haurien de preocupar, però si això s’enfoca de manera capitalista, tenim un problema. Com a societat ens hem d’organitzar per poder pressionar. És el gran dilema de si cal canviar el sistema des de dins o construir alternatives des de fora. De moment, aquestes alternatives són molt minoritàries, però són una espurna d’esperança.