La intel·ligència artificial (IA) generativa és una realitat present a la societat i, en conseqüència, també entre els infants i adolescents. Esdevé, per tant, un repte educatiu. Què han de fer les escoles i instituts? Prohibir-la? Limitar-la? Utilitzar-la com una eina més? Amaia Arroyo és doctora en comunicació i educació en entorns virtuals i mestra d’educació especial a la Mondragon Unibersitatea, on actualment coordina el laboratori de comunicació i educació per a la societat digital KoLaborategia. A principis de setembre va presentar el llibre ‘Inteligencia artificial y educación: construyendo puentes’ [Graó Educación, 2024], que ella mateixa ha coordinat, a la llibreria cooperativa Mala Peça de Sabadell i va fer la conferència de l’acte d’inici de curs escolar a Sant Cugat del Vallès. Aprofitant la visita al Vallès Occidental, la doctora ha atès elCugatenc i Jornal.cat per parlar dels reptes pedagògics davant del creixement de la intel·ligència artificial.
Per què la IA fa por?
El que és desconegut provoca por i, tot i que hi ha gent a qui li motiva la IA, la majoria de persones li tenen por. En aquest cas cal afegir un factor important: la velocitat a la qual avança. Si els avenços fossin més lents, tindríem més temps d'entendre-la i adaptar-nos-hi. Això genera ansietat perquè tenim la sensació que mai estarem al dia. No és una cosa exclusiva de la intel·ligència artificial. És comú a la tecnologia.
Hem d’alfabetitzar-nos. És una tasca complexa, especialment a les escoles. Si mirem el conjunt de la societat, tothom utilitza la IA ja sigui a Netflix, Facebook... Cal fer una tasca de conscienciació, fer entendre que ja és present al nostre dia a dia. Perquè les persones a títol individual en siguin conscients, s’ha de teixir una petita xarxa. Jo mateixa em veig com un agent de palanca de canvi a la meva família, amics i comunitat. També tenim un espai d’actuació en les converses del dia a dia. No sé si moltes persones estan disposades a fer-ho.
El coneixement implica temps i esforç. Molta gent prefereix no fer-lo.
Anem molt ràpidament i tenim l’agenda ocupada. És difícil aturar el temps per escoltar, ensenyar, explicar... Tot i això, al País Basc hi ha espais d’alfabetització on va molta gent jubilada. La pregunta és què passa amb la gent que no disposa de tant de temps. Per això dic que l’acció social quotidiana i propera és una palanca.
Defenses que no s’ha de prohibir la IA a les escoles. Per què?
Perquè és una realitat. L’escola és una institució que serveix a la societat i també és una palanca de canvi. Si no introduïm les eines presents a la societat, la desconnectem i ens faltarà perspectiva. Sempre dic que les personetes que tenim a l’aula són les futures dissenyadores de la tecnologia. Decidiran els algoritmes, tot. Si les desconnectem de la tecnologia, les deixem orfes i es queden en mans de les corporacions. Hem de responsabilitzar-nos perquè tinguin una mirada crítica envers la tecnologia. Això s’ha de fer des de l’escola sense que signifiqui utilitzar aquestes tecnologies tothora. No prohibir no significa que hàgim d’estar tot el dia enganxats a la pantalla. Hem d’utilitzar-les per tenir un valor afegit en l’aprenentatge. Prohibir és una solució fàcil per eximir-nos de responsabilitat tot i que realment és una irresponsabilitat.
Com es pot introduir la tecnologia de forma consensuada perquè cada professor no faci el que vol?
És complicat. Hi ha centres on hi ha un projecte educatiu clar i unànime. No és fàcil d’aconseguir perquè, si més no al País Basc, l’educació pública té molta rotació de personal. En relació amb la IA i la tecnologia en general cal tenir també una visió institucional, un paraigua que comprengui totes les etapes. Però no s’ha de deixar de banda el fet local: com és cada centre i quins criteris s’estipulen en conseqüència. El que passa a les aules ha d’estar alineat amb aquests criteris de centre, amb decisions a cada etapa: utilitzar el ChatGPT o no, fer-ho a uns cursos i no a uns altres... Per decidir-ho cal una reflexió de centre sabent que el currículum exigeix competències digitals. Per fer-ho no cal pensar sempre en pantalles. Cal adaptar el que hem d’aprendre a un espai on la tecnologia per se no sigui l'important.
“Tot i que potser no coneixem la darrera tecnologia, tenim molt bagatge”
Desmuntes el mite dels nadius digitals. Els infants no neixen apresos i l’escola hi juga un paper important.
Els infants necessiten un acompanyament. És una responsabilitat que tot sovint s’eximeix per la nostra por, desconfiança i falta de seguretat. Tot i que potser no coneixem la darrera tecnologia, tenim molt bagatge i també disposem de la riquesa d’haver viscut el procés de passar del món analògic al digital. Podem explicar-los, per exemple, que comunicar-se de manera online i offline no és el mateix. Són matisos que no tenen quan neixen. La publicació inicial de Marc Prensky sobre els nadius digitals no anava en el sentit que li hem donat. Pensar que ells en saben i nosaltres no és un error garrafal.
El capital cultural i econòmic de cada família així com el nivell de segregació escolar també és rellevant davant la tecnologia?
Sí. Cada centre té una infraestructura i un projecte educatiu diferent. També hi ha centres amb famílies desemparades en el sentit tecnològic i, per tant, l’escola esdevé una palanca per formar-les. No podem establir unes actuacions categòriques perquè les realitats són diverses. Hi ha famílies amb pocs recursos que tenen els infants empantallats tothora perquè no tenen alternativa mentre n’hi ha d’altres que també els tenen empantallats perquè els deixin en pau. O sigui, el mateix impacte sobre l’infant pot estar marcat per realitats diferents. Cal estudiar-ho i prendre decisions en conseqüència. Per això dic que l’escola no només és educar l’alumnat.
Defenses l’alfabetització, però també parles d’altres conceptes: la competència digital, la perspectiva tecnopedagogica crítica i la tecnoètica docent.
Les escoles estan força familiaritzades amb el concepte de competència digital perquè hi ha una certificació que ho exigeix. Quan se li posa el cognom “digital”, perdem el nord i passem a parlar de quins aparells i eines tenim, però en realitat són eines que venen i van. La perspectiva ha de ser molt més àmplia: és seguretat, comunicació, col·laboració, creació de contingut, gestió d’informació i resolució de problemes.
“Entendre la tecnologia ens dona l’oportunitat de no ser tan manipulables”
Un dels aspectes clau és entendre com funciona la tecnologia, sense necessitat de ser enginyers. Això ens dona l’oportunitat de no ser tan manipulables. Si no ho entenem, la tecnologia sembla màgia i poden fer el que vulguin amb nosaltres. Si entenc que la tecnologia té un entrenament, una empresa al darrere, amb un biaix... és més difícil que ens prenguin el pèl. Tot està esbiaixat i, si no entenc com funciona la tecnologia, no entendré el biaix. En conseqüència, no podré fer-ne un ús crític i com a docent no podré aplicar la perspectiva crítica de l’ús de la tecnologia en els processos d’ensenyament.
La perspectiva ètica tot sovint és un discurs buit, i per això hem de basar-nos en un marc ètic de valors universals que ens facin tornar sempre a la missió de l’educació: drets universals, privacitat, respecte... Són valors que no es poden aïllar de la introducció de la tecnologia als processos educatius. S’ha d’organitzar, una feina a fer des del centre per deixar clar per què es fan unes coses i no unes altres. En cas contrari, podem prendre decisions no fonamentades. Per exemple, hi ha moltes famílies que s’esforcen per retardar l’edat de donar un mòbil als seus fills i, amb això, encegades, van a les escoles i exigeixen que es retiri la tecnologia de tots els processos educatius. Segons què? Si som capaços d’explicar els valors als quals ens agafem per prendre les decisions, quedarà clar que no són decisions arbitràries.
La mirada màgica sobre la tecnologia és generalitzada. És el que passa amb el concepte “núvol”, com si aquest núvol fos real i no milions de servidors connectats i gastant energia.
El núvol és l’ordinador d’una altra persona, sí. He preguntat als alumnes de grau què és el núvol i no em donen una resposta clara. Alguna cosa fem malament si pensem que el que pengem al núvol queda emmagatzemat com si fos màgia. Està als servidors, gasta energia, ocupa espai... Tot el que és digital és físic. És increïble que la gent no ho sàpiga. Alguna hem de millorar, llavors. Hem de ser conscients de com funciona la tecnologia.
“Alguna cosa fem malament si pensem que el que pengem al núvol queda emmagatzemat com si fos màgia”
A l’àmbit educatiu s’utilitzaran aquestes tecnologies, però, alhora, s’haurà d’explicar que tenen impactes, que hi ha una propietat privada amb codis i algoritmes privats...
Per descomptat, és una competència digital que ha de tenir la ciutadania. Per fomentar-ho, es poden fer projectes molt bons sense gairebé utilitzar les pantalles. Per exemple, es pot fer un joc de rol en què un grup és la ciutadania general, un altre l’empresa, un altre els propietaris dels terrenys, unes altres activistes ecologistes... Així es pot veure qui té el poder, quin ús se’n fa i quins conflictes provoca. Això és molt més que saber com funciona un aparell i, alhora, és molt important per saber per què ens apareixen uns vídeos a les xarxes socials, com ens poden reforçar certs pensaments... És anar més enllà de la perspectiva instrumental dels aparells.
Hi ha alguna eina de programari lliure, més ètica, amb menys impacte ambiental i/o amb valors més propers a l’economia social i solidària que es pugui emprar en l’àmbit educatiu per ser coherents amb la mirada crítica?
Per ara no en conec cap. Treballo amb Egoitz de la Iglesia Ganboa, doctor en filosofia i autor del capítol sobre tecnoètica docent al llibre, que per ara tampoc ha trobat res. Seguirem investigant i animant possibles grups a treballar-hi. Però hi ha una contradicció: si aquestes eines generen aquestes dinàmiques de poder, podem utilitzar-les? Si no hi ha cap altra opció, com a mínim haurem de compensar-ho amb un treball de diàleg, reflexió i proposta d'alternatives, especialment en alumnes de batxillerat. Si sorgeix alguna proposta interessant, es pot establir un vincle amb la universitat o amb la institució. Escoltar l’alumnat és important perquè venen d’una altra realitat. Nosaltres, en canvi, podem caure en la idea que el passat sempre ha estat millor. Si confiem en ells, podem sembrar el canvi.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari