“Cal un canvi transversal des de les polítiques públiques envers l’economia social i solidària”

Contingut fet en col·laboració amb elCugatenc
Jordi Pascual Mollá

Parlem amb Simona Cerri dels pols cooperatius: ella és membre d’Arqbag, cooperativa que ha contribuït a l’impuls del pol cooperatiu la Politja. Com a membre de la Xarxa de Pols Cooperatius, ens explica com iniciatives com aquesta s’interconnecten amb altres com els ateneus cooperatius o la Xarxa d’Economia Solidària. Cerri és membre del Consell Rector de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i de la cooperativa d’arquitectura Arqbag. Ha participat en les publicacions d’Adobant l’arquitectura. Organització cooperativa i món professional (2022 i 2023), de la cooperativa Arqbag i de Pol·len edicions.

 

La intercooperació ha crescut durant els darrers anys. Com ha canviat el panorama de relació entre entitats i empreses socials?

És un principi que ha agafat importància. En els darrers anys hem vist la generació de noves iniciatives d’economies comunitàries i de suport mutu. Això ha permès crear nous ecosistemes cooperatius i iniciatives socioempresarials. Es tracta de donar respostes comunes a necessitats comunes. Es veu clarament en l’àmbit de l’habitatge cooperatiu, amb la unió d’iniciatives per donar una resposta integral. També s’han consolidat les estructures de segon grau, com els pols cooperatius. Són nodes on les entitats fan pinya per construir nous escenaris i millorar l’impacte sobre el seu territori.

Els pols cooperatius són diferents en funció de la realitat de cada territori.

Això respon a la naturalesa de les cooperatives que en formen part i també a l’arrelament territorial. La Xarxa de Pols emergeix d’aquesta diversitat. Per exemple, La Politja a Sant Cugat té una pota a una universitat i una al poble, mentre altres tenen infraestructures al mig de la ciutat. Cada entitat té una idiosincràsia diferent, la qual cosa provoca que facin iniciatives diferents.

Quin paper té la Xarxa de Pols davant d’una realitat tan diversa?

Per a mi la Xarxa ha sigut una empenta per als pols, perquè, quan ens hi vam adherir, necessitàvem suport. L’enxarxament genera aprenentatge, cura, incidència... Tot neix de la presentació d’una proposta a la convocatòria de Projectes Singulars de la Generalitat de Catalunya, i això també ens ha legitimat. Ara ha de servir per tenir un camí comú, per compartir experiències i aprenentatges, ja que estem en moments maduratius diferents. També hem de blindar la forma de fer economia al territori. De manera dispersa podem posar banderes per transformar i sembrar llavors arreu.

També generem relat perquè el discurs cooperatiu és complex. És una qüestió de comunicació i, amb la Xarxa, podem construir un relat compartit i alhora divers. El debat ajuda a posar el tema sobre la taula i endreçar-lo per tenir un relat comú cap enfora.

És comú que la gent no entengui què és l’ESS?

Sí, perquè és una realitat endogàmica que utilitza un llenguatge complex. Encara és més difícil explicar què és un pol cooperatiu. És important fer-ho de cara a la ciutadania, però també a les institucions, perquè se’ns tingui en compte en convocatòries de gestió territorial o altres afers en què tenim coses a dir.

“Des de la Xarxa de Pols generem relat perquè el discurs cooperatiu és complex”

Com es relacionen els pols amb la Xarxa d’Economia Solidària, l’Ateneu Cooperatiu, les federacions i totes les estructures prèvies?

Ha de ser una relació de proximitat i col·laboració des de la complementarietat. La clau és que cada estructura tingui uns objectius clars i marcats. El problema és que moltes vegades es barregen els objectius i llavors es genera confusió de portes enfora. Això passa, sobretot, en zones on els agents d’ESS són pocs i, per tant, les persones que hi participem tenim molts barrets alhora. Cal, per tant, molta coordinació i la idea de crear una consciència d’ecosistema perquè cada entitat pugui fer accions amb l’objectiu comú de multiplicar l’impacte de transformar el territori des d’una perspectiva social i ambiental.

Ja fa anys que la Direcció General d’Economia Social i Solidària va fer un canvi de mirada amb l’impuls d’iniciatives com els Projectes Singulars o els Ateneus Cooperatius. Com ho valores?

Han estat eines que han permès articular les entitats als diferents territoris de Catalunya. S’ha fet molta feina i encara se’n pot fer més. Mirant enrere em sembla una evolució molt important. Són programes clau, perquè han permès construir una relació amb l’Administració: ajuntaments, universitats... Alhora, han creat dependència en l'àmbit econòmic. Quan això es transformi, les entitats hauran de ser resilients.

Desconec els detalls de cada programa, perquè no he estat a dins de tots, però els ateneus cooperatius, on he pogut participar, han permès arrelar l’ESS atès que han dotat les entitats de la capacitat per continuar fent aquest tipus d’accions. I ho ha fet entenent les realitats de cada territori perquè a Barcelona l’Ateneu és de la ciutat, al Vallès Occidental ho és de la comarca i a Ponent ho és de diverses comarques. Hi ha una capacitat d’estar connectades i construir molt gran. És un gran aprenentatge que no ens traurà ningú.

La consciència que ha demostrat la Generalitat, s’ha traslladat als ajuntaments?

Sí que ha canviat la mirada, perquè tenir un programa de la Generalitat dona legitimitat. Gairebé tots els ajuntaments han encetat debats i diàlegs amb els ateneus, però el grau d’implicació és diferent. Hi ha ajuntaments que formen part d’alguns ateneus, mentre altres fan suport des de fora. La limitació és que la major part de les vegades la mirada canvia només al departament de promoció econòmica. Si volem habitatge cooperatiu, cooperatives de consum o aconseguir la transició ecosocial, el canvi de les polítiques públiques ha de ser transversal. És un camí per fer i hi podem incidir mitjançant els programes ja existents.

Per què costa que les administracions públiques facin contractes amb l’ESS? És una qüestió de mirada o de la dificultat legal d’introduir clàusules socials als processos de contractació?

Els ajuntaments són estructures complexes, i això fa que costi molt canviar les dinàmiques. Potser també falla la confiança en projectes petits i que es conegui bé què és l’ESS. Són reticències cap a tot el sector. A partir d’aquí, cal més coneixement i canviar la dinàmica de seguir fent allò fàcil i convencional. Hi ha administracions que ho fan molt bé. Potser és més fàcil en municipis petits com Arbúcies, que és un referent en projectes de relació publicocomunitària. Tot i això, l’Ajuntament de Barcelona també ha fet passos importants. En tot cas, només és possible des de la transversalitat de les àrees. Segurament falta voluntat política i tècnica. De vegades, és més tècnica que política, perquè estan acostumats a una manera de fer i a unes limitacions legals, i no volen anar més enllà.

“Els ajuntaments són estructures complexes, i això fa que costi molt canviar les dinàmiques”

Quan vau començar el mandat de la Federació, teníeu el repte de créixer en nombre de cooperatives federades. Dos anys després, com esteu?

Som més de 700 federades, tot i que no hem arribat a les 1.000 que dèiem al principi del mandat. En tot cas, volíem cooperativitzar la societat. Això promou cooperatives no només de treball associat, també de consum, habitatge... S’ha fet molta feina.

Per tant, és un repte que va més enllà de la Federació? De fet, és de la Confederació?

Correcte.  Des de la Federació en aquests dos anys hem estat treballant en xarxa amb la Confederació, la qual presidim. Enguany s’organitza el congrés de 125 anys de cooperativisme català. L’any passat, la primera universitat d’estiu del cooperativisme va ser un fet important per vincular-nos a l’àmbit educatiu.

Per la part que em pertoca, l’eix de territori, crec que hem treballat molt bé per descentralitzar la Federació. Hi ha un protagonisme reconegut de la ciutat de Barcelona, perquè hi ha moltes cooperatives, activitat i una Administració que ha permès moltes coses. Un dels objectius és que la Federació sigui el paraigua de totes les cooperatives de treball de Catalunya, i per això s’ha treballat per un Consell Rector més plural, amb una mirada des de la diversitat. Hi ha projectes com la subvenció l’Empenta, que treballen per reconèixer projectes de fora de l’àrea metropolitana.

També s’exploren casos pilot de descentralització de la institució mateixa, amb una mena de delegacions territorials. Una tasca important de la Federació és l’enllaç entre les entitats i les administracions públiques. Això és evident a Barcelona, però a les altres ciutats i municipis depèn del referent territorial, que tot sovint té també els barrets d’altres ens com l’Ateneu Cooperatiu, el pol cooperatiu o altres.

“Una tasca important de la Federació és l’enllaç entre les entitats i les administracions públiques”

En l’àmbit formatiu, és fàcil topar amb una mirada capitalista de l’economia. Què heu pogut fer?

Alguns programes de la Generalitat han ajudat perquè la promoció del cooperativisme es faci en relació amb el món acadèmic. Aquí hi ha el cas de l’ETSAV-UPC, però també la UAB, la UB, la UPF, la UdG..., on s’han aconseguit cursos i màsters sobre ESS. Per a mi el repte és que aquest tipus de currículum incideixi més enllà de la facultat d’economia. És el que hem aconseguit a l’ETSAV. Hi ha sectors molt importants per satisfer les necessitats de la vida, i per això hem d’entrar al màxim nombre d’espais universitaris. Tanmateix, també s’ha treballat més enllà de les universitats per tenir presència a la formació professional i als instituts mitjançant els ateneus cooperatius.

Més enllà de vincles acadèmics com el de l’ETSAV, com es troba el cooperativisme en l’àmbit de l’arquitectura?

En aquest món el més típic és que hi hagi arquitectes reconeguts amb grans gabinets amb molts treballadors en condicions precàries. És un sector dur i precari per a la gent que just acaba de sortir del món acadèmic.

Gràcies a aquesta gent van començar a néixer associacions per treballar vinculades a un cert territori per voler transformar una certa realitat. Per a Arqbag va ser el barri de les Planes. Aquests projectes també pretenen acabar generant autoocupació en condicions dignes. D’aquí sorgeixen generacions de cooperatives d’arquitectura. A l’ETSAV ja som quatre cooperatives allotjades. És un format que pren entitat, perquè permet una organització horitzontal, lluny de personalismes i protagonismes.

I s’aconsegueix l’objectiu de transformació més enllà de l’autoocupació?

Per aconseguir un canvi d’arquitectura, hem de tenir un canvi d’estructura mental: de com funcionen els despatxos, com es planifica el territori... Un despatx no només és algú que fa cases. De les facultats sortirà gent que estarà en despatxos, sí, però també gent que assessorarà en l’elaboració de lleis, arquitectes municipals, gent que pensarà els espais públics, la mobilitat, les parcel·les... És un tema que toca moltes esferes, perquè també podem parlar de la gestió immobiliària que destrossa les ciutats, i això està vinculat a les polítiques públiques en què participen tècnics. Per això ha de canviar el currículum.

Però ho esteu aconseguint, no?

Sí, en part perquè les universitats estan obligades a incorporar mirades ecosocials i ambientals als seus currículums. Per això Arqbag, Pol·len Edicions i La Politja han aconseguit un conveni amb la UPC per fer una assignatura.

La qüestió és que aquests acords no siguin només per complir els mínims de l’expedient acadèmic, sinó que s’ho creguin de debò.

Exacte. A les reflexions de l’assignatura intentem parlar d’habitabilitat, és a dir, les capacitats que hem de generar per satisfer que la vida pugui passar a l’espai, perquè l’espai ha de donar resposta a les necessitats de cura, aixopluc i convivència. Els projectes que es deriven d’aquesta anàlisi tenen molt sentit.