Exdirector comercial de l’asseguradora cooperativa Arç, exdirector de governança d’Abacus, exsecretari de la Confederació Espanyola de Cooperatives de Consumidors i Usuaris (Hispacoop) i expresident de la Federació de Cooperatives de Consumidors i Usuaris de Catalunya, Quim Sicília ha dedicat bona part de la seva vida al cooperativisme. La mirada està estretament lligada a la viabilitat econòmica dels projectes perquè, sense aquesta, no és possible sostenir els projectes transformadors. Ara ha fet una passa al costat i només manté el càrrec de secretari a la Confederació de Cooperatives de Catalunya. Amb la distància i el coneixement d’una vida, atén Jornal.cat i elCugatenc per parlar dels reptes i oportunitats del cooperativisme.
Per què el pas al costat?
Acabo de fer 70 anys i vull fer la mirada des de fora. La política econòmica desgasta molt.
Durant els darrers anys l’economia social i solidària ha guanyat reconeixement social i per part de les institucions. Quan vas començar a Arç a finals dels 80 no era així.
A nivell institucional hi havia poc suport i bàsicament partia del PSC, que tenia una sectorial d’economia social. Ara és totalment diferent.
Tampoc hi havia tantes cooperatives com ara. Era difícil pressionar per aconseguir el reconeixement públic.
Clar, es feia poca pressió perquè els projectes eren petits, malgrat que n’hi havia de grans com Abacus. Van néixer nous projectes i ens vam enxarxar. La barreja va permetre conformar una direcció general de cooperatives que després ha passat a ser d’economia social. A Arç cooperativa teníem clar que el nostre àmbit d’actuació no era només el cooperatiu; també ho eren les associacions, les fundacions, les ONGs...
A més, hi havia duplicitats a les federacions de cooperatives. Al voltant del Col·lectiu Ronda va néixer FACTA i nosaltres com a Arç érem a la Federació de Cooperatives de Treball Associat. Cadascuna tenia el seu sentit per les circumstàncies del naixement i a la pràctica suposava una federació més centrada en un àmbit i una altra més diversa però segurament també més institucional. Vam fer un procés de fusió, de manera que el món federatiu va créixer i va tenir més capacitat d’incidència. Hi va haver recels inicials però crec que Arç va ser determinant perquè assegurava a tothom i es podia parlar també en termes de discurs polític.
Per què Arç tenia un pes tan rellevant?
Quan va néixer tenia dues branques. D’una banda, l’edició de cartells d’ecosistemes que eren presents a tot arreu. D’altra, les petites assegurances, que era un sector petit. Els primers anys eren pura militància. Amb l’excusa de la militància podíem intervenir en les cooperatives, com Ecotècnia, referent en energies renovables. Això ens va permetre fer processos d’unificació política i econòmica del món cooperatiu.
La nostra voluntat era intervenir tant com podíem i per això treballàvem per incrementar la massa social. Treballar amb Ecotècnia va ser un gran salt, per exemple, perquè suposava assegurar camps d’aerogeneradors. El truc del món assegurador és que no cal començar des de zero cada any, es va fent coixí.
“A Catalunya hi ha 3 milions de socis consumidors de cooperatives de consum”
És un creixement continuat però sense tenir una gran quota de mercat.
Clar, no som Mondragon. Per tant, hem de reconèixer que la majoria de cooperatives tenen una dimensió petita, tret d’algunes com Consum, Caixa d’Enginyers o Abacus. Això fa que el reconeixement encara sigui petit. Hi ha molta feina a fer, clar; també molta feina feta i esforços que s’han perdut pel camí. Però per sort tenim exemples com Som Energia, que té un reconeixement molt gran. A Catalunya hi ha 3 milions de socis consumidors de cooperatives de consum. Clar que no és igual el soci d’una gran cooperativa com Abacus que el soci d’un petit grup de consum.
Hi ha suspicàcies respecte a les cooperatives grans, amb la percepció que de certa manera han pervertit el funcionament cooperatiu.
Sempre ho he viscut però per a mi és igual una cooperativa com Abacus que una cooperativa de treball de cinc persones. No és igual gestionar 700 persones que cinc i això pot provocar debats interns, discussions, gent que marxa... Però això també passa en cooperatives petites. Què vol dir que es perverteix un model? Abacus, per exemple, té la seva assemblea general i una de delegats dels socis consumidors a banda. També fa assemblees a tots els municipis on hi ha botigues.
D’acord, una cooperativa amb molts consumidors t’allunya més dels socis consumidors. Hi ha cercles: circulars per a socis més propers, actes per a gent que se sent part però no participa tant, accions per a gent que participa puntualment i finalment molta gent només va a comprar i aprofita el descompte.
I no genera problemes per enxarxar-se amb altres cooperatives?
Clar que ens hi hem trobat però són misèries. Per exemple, fa molts anys al barri de Sants es va fer un mapa de cooperatives i es va excloure expressament Abacus. Però a la pràctica, per a un soci treballador no és tan diferent. La diferència és la dimensió de l’empresa.
En funció de l’activitat també es necessiten molts socis treballadors. No és el mateix una petita iniciativa cooperativa agroecològica que una indústria, per exemple.
Clar, i també hem de ser justos. Hi ha moltes cooperatives que tenen més que el mínim de tres socis. Algunes neixen amb 20 persones o més. L’impuls de la direcció general d’Economia Social i Solidària ha permès consolidar cooperatives mitjanes.
Falta que les cooperatives es coneguin entre elles i es consumeixin mútuament? Consolidar el mercat social, en definitiva?
El mercat social és un concepte que fa uns anys que es reivindica però costa d’impulsar. Per què? Doncs perquè una cooperativa és una empresa i, per tant, si el projecte econòmic no funciona, falla tot. Amb el projecte econòmic hi ha la resta d’elements: la formació, la governança participativa, la transparència... Hem d’aconseguir introduir aquesta mirada dins del món formatiu per fer evident que hi ha un model que no és la SL ni el funcionariat.
És difícil trencar la dinàmica d’explicar només el model econòmic capitalista clàssic?
Sí, sortir-ne és una molèstia per a moltes escoles de negocis.
“Si es té una mirada només política, el projecte pot patir molt o caure en la dependència de l’ajut econòmic institucional”
És normal, a priori es posa l’economia al servei de la transformació social.
Clar, i entrar-hi és increïble perquè de sobte no es parla només d’assegurances, per posar el cas d’Arç, sinó també de transformació social, incidència política, governança... Tot està junt. La gent necessita un entrenament previ, no és fàcil. Si es té una mirada només política, el projecte pot patir molt o caure en la dependència de l’ajut econòmic institucional.
Hi ha moltes cooperatives, algunes grans, com Suara, que són prestadores de serveis i, per tant, la dependència respecte a l’administració pública és inevitable.
Sí, però ho fan perquè desenvolupen un treball que contracta l’administració. És el cas de Suara, sí; amb una intervenció comunitària bàsicament a través dels ajuntaments, les diputacions i la Generalitat. Però això és una prestació de servei a un preu.
Per tant, et preocupen més les línies de subvenció?
Exactament, és on es crea un dependència més perillosa. Una altra cosa és la intervenció pública que es pugui fer per afavorir la participació de l’economia social i solidària.
Clàusules socials a la contractació?
Això mateix. És un tema complex jurídicament. Per tant, tornaríem al que he dit abans: encara hi ha molta feina a fer. És una feina que depèn també de la mirada política a les institucions i de les apostes de cada cooperativa. Per exemple, ara amb la fusió d’Abacus amb el Grup Som hi ha i hi haurà canvis importants, com el concepte de botiga. Com a tota empresa gran, hi ha una jerarquia que belluga les peces i els moviments poden agradar més o menys.
Però, vaja, això passa aquí i també a Mondragon. La diferència del projecte basc és que tenen pilars importants: una universitat pròpia, distribució de menjar, una mutualitat per a les jubilacions, un banc, assegurances, la indústria Fagor... Tot i això, també han tingut problemes com ara el moment en què la Caixa va arribar al País Basc i buscava directius a Mondragon oferint-los molts diners.
Què li falta al cooperativisme per ser més autònom i no tenir tanta dependència pública?
Aliances sectorials, intersectorials... per enfortir la columna vertebral del cooperativisme. No dic que s’hagin de treure totes les subvencions. De fet, Abacus, Consum i altres grans cooperatives segurament també en reben. Ara bé, no ens podem acostumar a crear una cooperativa cuidant molt la militància sociopolítica i descuidant la part econòmica sabent que cada any hi haurà una subvenció que ens farà sobreviure. Així el projecte perd sentit i té riscos.
“No ens podem acostumar a crear una cooperativa sabent que cada any hi haurà una subvenció que ens farà sobreviure”
S’ha de garantir un nivell mínim de vendes.
Clar, i ser conscients que també hi ha cooperatives que tanquen. Generalment s’anuncia el nombre de noves cooperatives però no s’acostuma a dir quantes se n’han tancat. Això també és responsabilitat de l’administració i de saber acompanyar els projectes perquè acabin sent autònoms. La meva experiència a Sant Cugat, el poble on visc, és que durant molts anys hi havia una responsable d’economia social i solidària a l’Ajuntament que venia de Barcelona Activa i portava bones idees. Ara m’he desconnectat. En tot cas, depèn de cada municipi.
En relació a l’administració pública, moltes cooperatives veuen que gasten moltes hores a preparar plans, fer reunions... i no a la seva activitat productiva. De vegades no es compleixen els acords presos i, per tant, són hores que van a la brossa.
És feixuc i cal corregir-ho, com altres aspectes. Per exemple, als ajuntaments no hi hauria d’haver una persona amb un contracte temporal per encarregar-se l’impuls de l’economia social i solidària. En funció del municipi, cal fins i tot més gent. No només cal reduir el nombre de reunions, cal revisar més coses.
Però mentrestant cal actuar. Sobretot les cooperatives amb pocs treballadors tenen poc temps a dedicar fora de la pròpia empresa.
No només això, sinó que si dediques moltes hores a reunir-te amb altres cooperatives se t’impregna l’activisme i perds la perspectiva. Per a mi allò essencial és dissenyar bé la cooperativa, dedicar-s’hi, cuidar les reunions i enxarxar-se.
T’ho has passat entre mans?
I tant, sobretot quan era president de la federació. No és només el moment de la reunió, cal preparar-se-la perquè sigui útil i fer accions realistes. Les federacions i la confederació tenen moltes tecles i també van amb molt poc marge de temps. En funció del sector, encara més. Com l’agrari: sequera, relleu generacional, accés a la terra... També és complex el finançament de projectes d’habitatge.
Hi ha un cert recel de les administracions que veuen que, si cedeixen sòl públic, perden l’oportunitat de fer habitatges de lloguer d’una durada més curta. Per contra, amb l’habitatge cooperatiu es dona resposta de per vida i és més transformador tot i que limitat a unes persones. Si es fa en sòl privat, cal tenir els recursos per a la compra del terreny i fer la promoció.
En el debat de la llei d’habitatge ho vam viure. Semblava que com més a l’esquerra, millor. Si t’acompanya tothom potser està bé però hi ha altres realitats que no es poden obviar. No pots pretendre una regulació on només tingui cabuda l’habitatge cooperatiu. Estem en uns moments de la vida en què o sumem o no farem res.
“Hi ha gent que diu que Mondragon no és un moviment cooperatiu, per exemple. Doncs a mi ja m’agradaria tenir un Mondragon català”
Quin és el paper d’espais com la Xarxa d’Economia Solidària (XES) respecte d’altres espais com les federacions?
La XES se centra en la pressió política però cal anar amb peus de plom per no caure en la dinàmica d’intentar estar més a l’esquerra que ningú. Si sumem més gent, el que fem no podrà ser exactament com ens agrada. Hi ha gent que diu que Mondragon no és un moviment cooperatiu, per exemple. Doncs a mi ja m’agradaria tenir un Mondragon català. Segurament vivim aquesta tibantor entre la XES i les federacions tot i que s’està polint.
Amb les estructures més petites és més fàcil de controlar l’impacte ambiental, la cura dels drets laborals... Per això es critica Mondragon.
I llavors s’aposta per l’enxarxament de micros però això és molt complex. Qui se’n cuida sense fer 50 reunions cada dia? Això no significa que les cooperatives grans no tinguin reptes com, per exemple, Som Energia, que necessita tècnics d’un nivell alt. També hi ha paradoxes com la d’Ecotècnia, que va acabar venuda a la multinacional Alstom.
O sigui, que la millor tasca de transformació social és la que es pot sostenir econòmicament?
Sí, i tenim bons exemples. Coop57 fa una feina molt bona i són molta gent. Més enllà de l’autocrítica que puguem fer, Catalunya està a un bon nivell en comparació amb altres països.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari