“Les filles i els fills de les persones migrades estem preparades per respondre a l’extrema dreta”

Dei Sow Diallo

Beatrice Duodu s’ha convertit en la primera dona negra a presentar els informatius en la televisió pública catalana, TV3. La seva figura trenca amb el racisme estructural en el qual vivim. Gràcies a les seves capacitats professionals, i a una sacsejada dintre del sistema, es troba amb l’oportunitat d’ocupar un espai de representació per la població racialitzada. Conversem amb ella sobre referents, representació, diversitat, extrema dreta i contramoviments.

 

A finals del 2022 et vas convertir en la primera presentadora negra de la televisió pública catalana. Com et sents com a referent?
 

Mai m’he autodefinit perquè és una paraula gran i no m'atreveixo a dir que soc referent de res i de ningú, sinó que la circumstància m’hi ha acabat portant. D’una banda, em fa il·lusió perquè penso en totes les persones que s'assemblen a mi o que són similars pel color de pell, l’origen racial, ètnic, familiar o geogràfic, que es poden sentir identificades, i els alegra veure una persona a la televisió que s’assembla a elles.

D’altra banda, intento fer el meu treball des de l’excel·lència perquè és una gran responsabilitat, des de la manera d'escriure les notícies, d'explicar-les, la dicció, la imatge... Intento que tot estigui en el llindar de la perfecció perquè la feina que estic fent no només és per a mi, sinó que té un rerefons social
representa totes les persones marrons i negres del país. :

Com ha estat el camí fins a arribar aquí?

Espectacular i poc habitual, perquè soc el resultat d’un fenomen gens freqüent. De fet, recordo que un professor de la universitat em va dir que les minories hem d'aprofitar els moments que hi ha escletxes en el sistema. Quan les coses es mouen i hi ha onades de grans canvis és quan les minories tenim l’oportunitat d’introduir-nos dintre del sistema.  

Arribo en el moment en què que la televisió pública de Catalunya i la societat catalana s’està fent preguntes. Hi ha la reflexió que la identitat catalana no implica haver de ser fenotípicament blanc, per tant, s’arriba a la idea que, potser, la televisió pública ha d’incorporar la diversitat racial i ètnica que hi ha en els carrers del nostre país.

És una casualitat que estic en el lloc i en el moment adequat per ocupar aquest espai. Sempre dic que ha estat una sèrie de fets i de circumstàncies d’aquestes estructures que se sacsegen. No obstant això, el meu entorn sempre em recorda que és cert que d’entrada he pogut ocupar el lloc per qui soc i per vetllar per aquesta representació necessària, però que també no he fet res més que treballar, i que si fes malament la feina, ja estaria fora. Fa dos anys que estic al canal informatiu del 324 ihi  vaig accedir a través d’unes proves, així doncs, estic igual de validada que qualsevol altra persona per fer el treball.
 

"El sistema per si sol no s’arreglarà ni corregirà. Hi ha d'haver decisions valentes que lluitin i apostin per canvis estructurals"

Has tingut la sensació que algunes persones pensen que ets presentadora per ser negra i no per les teves qualitats professionals?

Sí, sobretot al principi. A través d’alguns comentaris que vaig llegir a les xarxes socials vaig tenir la sensació que la gent pensava: “l’han posat perquè és negre i prou”. Evidentment, hi és el factor, però és una decisió que pretén corregir l'hegemonia de representació blanca que hi ha a la televisió pública. El sistema per si sol no s’arreglarà ni corregirà. Hi ha d'haver decisions valentes que lluitin i apostin per aquests canvis i, per descomptat, hi haurà reticències i resistències sempre, com en totes les novetats.

A Catalunya ja hi ha terceres i quartes generacions de població racialitzada de diversos orígens. On és aquesta població? Per què no està podent accedir als llocs de representació?  No només em refereixo als mitjans de comunicació, sinó en tots els àmbits: polític, econòmic, judicial, sanitari, etc. 
 

"Les filles i els fills de les persones migrades reclamem els nostres espais"

Parlant dels teus inicis, el primer dia com a presentadora vas dir a xarxes socials: “les filles de les migrades seguirem treballant per continuar ocupant espais”. Què significa aquesta frase per a tu?

Som tantes persones que estem cansades de ser sempre les discriminades, les que no tenim oportunitats, que hem dit prou al que està establert. Les filles i els fills de les persones migrades reclamem els nostres espais. Som persones formades, amb titulacions, amb idiomes. Per què no hem de poder ocupar els espais com a part de la societat que som?

Després de dos anys treballant en la televisió, consideres que ha millorat la representació?

Sí, quan vaig entrar s’estava plantant una llavor amb el desplegament del pla de diversitat de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Actualment, s’està implementant el protocol. Per exemple, tenim un Club Súper 3 amb perfils diversos com la Maria Bouadbellah o l’Aladdin.

A poc a poc, estem fent avanços. Hem reconegut que hi ha una diversitat ètnica racial, però el pla de diversitat va més enllà perquè també contempla la diversitat funcional, l’edatisme, l’LGTBI-fòbia... Per tant, tinc la sensació que estem en la bona direcció per assemblar-nos a televisions europees públiques; la majoria, molt més representatives de la societat.


Què li diries al jovent afrodescendent que té dubtes per lluitar pels seus somnis per inseguretats relacionades amb la falta de representació?

És completament legítim que tingui dubtes, perquè no són infundades. Són fruit de viure en un sistema que és estructuralment racista, i per tant, les persones que no encaixem dintre del fenotip blanc i etnocèntric estem constantment sotmesos a diversos tipus de discriminació que se'ns acaben ficant al cap, i això ens fa dubtar de les nostres capacitats o oportunitats. 

Però, si nosaltres no ens movem per canviar les coses, no canviaran. Hem d'accionar palanques, ja sigui des de la resistència de la lluita antiracista amb les  xarxes socials, que són un gran altaveu, o cadascú des del seu àmbit. Hem d’anar amb compte de no ser triomfalistes i no caure en el joc de la meritocràcia i la cultura del self-made: “si t'esforces molt tot sortirà”, perquè no és veritat. A vegades, t'hi esforces molt i no surten les coses. Sempre cal recordar que les minories tenim més possibilitats d'accedir als espais quan hi ha un replantejament dintre del sistema, ja que hi ha una part important de decisió que no depèn del col·lectiu, sinó que ve de fora.

Canviant de tema. El passat mes de maig vas presentar la conferència de l’activista Angela Davis a la Fira Literal. Què va significar l’experiència?

Angela Davis és la referència. Quan vaig llegir el seu llibre ‘Dones, classe i raça’ va ser el meu primer despertar. Vaig conèixer nous conceptes, vaig comprendre com estaven interrelacionats i com havien afectat al llarg de la meva vida sense que sapigués posar-li nom. Per a mi, Angela Davis ho és absolutament tot. Va ser increïble poder entrevistar-la, estar prop d’ella i sentir aquesta proximitat. És bonic que Angela Davis estigui en contacte amb les comunitats afrodescendents d’aquí perquè precisament la seva feina són els nostres manuals i eines de supervivència i resistència. 

A l’inici de la presentació vas llegir un manifest per denunciar la falta de representació de la veu dels afrodescendents a la indústria catalana. Què va passar?

Sovint, els espais majoritàriament blancs que promouen el coneixement que representa Angela Davis, i per tant, el que està fora del mainstream, que són les idees generades i produïdes per les comunitats minoritàries, ho fan reproduint patrons de discriminació sistemàtica blanca i europea. El que vam denunciar era que, precisament, la fira era un lloc que reivindicava escoltar els marges, les comunitats minoritàries i oprimides, però ho feien sense tenir en compte les comunitats minoritàries.

Està molt bé fer tasses, tote bag o samarretes amb frases de l’Angela Davis, però sembla que les comunitats afrodescendents que vivim a Catalunya no tenim dret ni a fer una trobada amb l’autora. La polèmica va ser que havien convocat a figures tan grans com Sara Ahmed o Angela Davis sense pensar ni tan sols que potser a la moderació de la taula estaria bé que hi participessin persones racialitzades perquè precisament el contingut que generen travessen directament el nostre cos i la nostra vida. És un error comú de revisió en les estructures blanques europees que no estan acostumades a fer aquesta reflexió. El problema va ser que després que  assenyaléssim la manca de representació, van posar resistència, en lloc d'escoltar-nos, revisar la qüestió i arreglar-ho.  
 

"Mai ens hem de quedar conformes a la primera, perquè darrere de la primera ha de venir una segona i una tercera i així successivament fins que sigui normal "

Durant l’esdeveniment, Davis va posar de manifest que òbviament hem de celebrar quan hi ha una persona racialitzada al capdavant, però sobretot “ha de ser una invitació a lluitar perquè n’hi hagi més, a transformar les estructures que han tardat tant a permetre que tot just ara hi hagi la primera”. Com et sents sent la “primera” i què  penses d’això? 

Estan molt bé els titulars de la primera, però només és un cop d’impacte. El que és realment important és el que passi a llarg termini. Ara estic fent aquesta feina de representació, però el dia de demà si jo no hi soc, hi haurà una altra persona negra? Aquesta és la qüestió. Mai ens hem de quedar conformes amb la primera, perquè darrere de la primera ha de venir una segona i una tercera i així successivament fins que sigui normal com a la BBC, CNN, France Press, France 24.

Durant la conversa amb Àngela Davis vas utilitzar el terme” persones marrons”. Algunes persones el consideren correcte i altres menys. Et sents còmode?

L’expressió persones marrons és una alternativa que  hem hagut de fer al català i al castellà en traduir el concepte ‘People of Color’ dels Estats Units. El brown és més ampli. Per exemple, penso en les persones del sud-est asiàtic, que també són marrons. És una mena de concepte paraigua, que intenta englobar tot el que són les persones africanes, afrodescendents, però també del sud-est asiàtic, per tant, totes les persones que tenim melanina a la nostra pell. 

En quin punt consideres que es troba la societat i els mitjans de comunicació respecte al vocabulari inclusiu quan parlen de la comunitat migrant i afrodescendent?

Tinc la sensació que s'estan redefinint conceptes i que es té en compte la diversitat. És important fer aquest pas en el vocabulari perquè el llenguatge construeix el nostre pensament. Considero que s'està produint un procés de correcció lingüística i política, però encara hi ha feina a fer.
 

"Estem imparables, som una forca de resistència que no tornarà enrere"

Parlem del context polític i social. L'extrema dreta està en auge a Europa i a Catalunya. Per què penses que passa?

És una resposta a què s'estan començant a moure les coses. Li vaig preguntar a Angela Davis com és possible que visquem moments amb avenços com ara la primera candidata a l'alcaldessa negra de la ciutat de Barcelona o la primera dona negra a dirigir un equipament cultural tan potent com el museu a Catalunya simultàniament a una involució tan forta? Ella em va dir que a cada pas que nosaltres fem, els valors tradicionals i l'estructura que vol mantenir allò de sempre i no vol canvis, respon. Les onades de feminisme, d'antiracisme, anti-LGTBI-fòbia i ambientals han avançat tant que no tenen una altra opció que a través de la força voler sostenir la mateixa estructura.

Ens trobem en un context global molt incert amb por i malestar per guerres, inflació, post-pandemia...Considero que si una persona té les necessitats cobertes: estudis, feina, els seus fills estan bé, pot nodrir-se culturalment, i fins i tot, es pot permetre unes vacances -tampoc cal seguir el model capitalista de tenir, tenir i tenir, però té un nivell de vida amb el qual està a gust- és més difícil que caigui en el discurs de l'odi i de l'extrema dreta. No obstant això, l'extrema dreta ho fan bé perquè també saben arribar a classes altes que tenen les necessitats cobertes, i això ja és un tema de mentalitat, de voler mantenir els valors europeus, occidentals perquè no hi hagi cap canvi.

El nostre motor és tan potent, som tantes persones que estem cansades de ser sempre les discriminades. Les que no tenen oportunitats que hem dit prou. És evident que fa por l'augment de l'extrema dreta, però sempre dic que és el millor moment perquè es produeixi això perquè estem imparables. Som una forca de resistència que no tornarà enrere.

Com afecta aquest context a les persones negres i migrades?

Afecta en la manera d'entendre la vida. Per exemple, els aldarulls que han passat recentment al Regne Unit amb manifestacions promogudes per l'extrema dreta amb la finalitat d'anar a mesquites i comerços de persones de procedència àrab o racialitzades per trencar els seus negocis i atacar-los. Això és un exemple concret de conseqüències. D'altra banda, també veus que hi ha persones que lluiten contra l'extrema dreta perquè no volen l'avenç d'aquest odi.

 

"Hem de reconèixer que l'extrema dreta és potent, però no hem d'oblidar que hi ha una gran part que els diuen que no"

Consideres que l'extrema dreta és minoria en aquest context hostil?

Sí, es pot veure a les xarxes socials que és l'opinió de la minoria de la població, però és veritat que té un gran impacte. Penso en les eleccions de França; estàvem acollonides pensat que Le Pen seria la primera ministra amb totes les conseqüències que tindria això: suport a Israel, retallades a la Unió Europea, polítiques d'austeritat... Però la població francesa s'ha mobilitzat i ha dit que no, i el mateix ha passat a Portugal o Espanya, que la majoria de les persones han dit que no a l'extrema dreta. Per tant, hem de reconèixer que l'extrema dreta és potent, però no hem d'oblidar que hi ha una gran part que els diuen que no.
 

"Si no estem en els contramoviments, deixem aquest espai perquè l'ocupin les veus de l'extrema dreta”

Consideres que com a societat la resposta a l'extrema dreta han de ser aquests contramoviments?

Absolutament. Comparteixo la idea d'Angela Davis "l'esperança com a disciplina". Esperança com a disciplina perquè si no estem en aquests contramoviments, deixem aquest espai perquè l'ocupin les veus de l'extrema dreta. Hem d'estar més fermes que mai i ens trobem en el millor moment per respondre, ja que estem preparades, tenim exposició, mitjans per fer-nos escoltar i expressar-nos, i també  més predisposició per cedir-nos espais de representació.

Quin paper juguen els mitjans de comunicació en aquesta situació?

Tot el que apareix en una informació d'un mitjà de comunicació és perquè és excepcional. Si no fos notícia no estaria allà. Per tant, sempre convido les persones a reflexionar quan veuen contingut relacionat amb l'extrema dreta o informació que vol alimentar l'odi cap a les persones migrants, refugiades, demandants d'asil, sobre si realment la informació mereix un espai en un mitjà de comunicació fiable, i si realment és un fet excepcional.
 

"Les persones migrades, les persones racialitzades, no podem parar de treballar perquè hem de continuar proveint les nostres famílies i perquè si caiem no tenim una xarxa que ens agafi"

Acabo amb una frase que vas dir en una entrevista i que m'agradaria aprofundir una mica més: "jo no em puc permetre ser pessimista perquè com a filla de migrants, si caic no hi ha una xarxa darrere que em sostingui".

Aquesta reflexió parteix d'una realitat difícil. Més enllà de la metàfora de la resistència i de continuar endavant, parteix d'un concepte terrenal molt dur, ja que les persones migrades, les persones racialitzades, sovint vivim en pitjors condicions de vida i no podem parar de seguir treballant perquè hem de continuar proveint per les nostres famílies i perquè si caiem no tenim una xarxa que ens agafi.

Tota la vida hem tingut la cultura dels nostres pares que anàvem a treballar encara que tinguessin 40 de febre, sense agafar mai un dia de baixa, amb unes condicions de feina molt dures, i en l'actualitat la majoria tenen afectacions físiques. És una qüestió de classe obrera, però afecta més encara les persones migrades perquè es té la idea que hem vingut aquí a treballar i no puc permetre'm parar, ni ser pessimista.

Partint d'aquesta realitat tan dura neix aquest pensament. La frase és una evolució, és una generació després dels nostres pares. És la manera de funcionar de les filles dels migrants, que no podem ser pessimistes perquè no tenim la feina feta encara, no tenim les coses garantides. És una lluita de no parar.