“Hem baixat molt els estàndards d’exigència en els productes culturals reivindicatius que volem consumir”

Aina Serra i Julià

"El puño que aprieta más fuerte es el que no tiene nada", canta Alba Martínez (Bittah), cantant de Tribade. És una de les veus que més sonen de la música urbana catalana, amb més de 40.000 seguidores a xarxes socials i alguna cançó amb més de sis milions de reproduccions. Bittah canta i ensenya, com a rapera però també com a cooperativista de l'escola popular itinerant Versembrant. Conversem amb ella en el cinquè capítol d’El Pòdcast de Jornal.cat’.

A què us referiu des de Versembrant amb aquesta idea de “posar l'estètica al servei de la crítica”?

Quan parlem des de Versembrant d'aquesta filosofia, ens referim al fet que el missatge d'alguna forma respongui a la bellesa. És a dir, partim de la base que fent música crítica o música amb missatge no consciencies a ningú si no és una cosa agradable d'escoltar, com qualsevol altre missatge que vulguis transmetre o qualsevol producte cultural. Per això, sempre intentem explicar en els nostres tallers aquesta manera de veure l'art, des de la qual hem d'estar tota l'estona lluitant. Entre que quedi maco i que, a més, tingui un missatge que d'alguna forma faci honor als valors de la cultura hip-hop. I com a artistes, és el que també intentem aplicar.

"Estem ocupant un espai i transmetent un missatge que no ens inventem nosaltres, sinó que ve dels moviments socials, i simplement el que fem és fer-lo estètic"

Com viviu la responsabilitat de tenir un micròfon a la mà?

Tant evidentment com a educadores que estem entrant en escoles, com a artistes, ho tenim molt present.És a dir, som conscients que estem ocupant un espai i transmetent un missatge que no ens inventem nosaltres, sinó que ve d'unes demandes dels moviments socials, i nosaltres simplement el que fem és fer-lo estètic. El posem, l'emboliquem, el fem maco perquè la gent el pugui escoltar. És un pensament, són reflexions que no venen de nosaltres. Nosaltres simplement fem aquesta transmissió.

Nosaltres, a sobre d'un escenari, som conscients que tenim un públic sobretot bastant juvenil, com noies feministes de vint anys. I que l'efecte dels escenaris fa que t'escoltin, que et segueixin i que moltes vegades imitin el que tu estàs fent o en l'àmbit discursiu. El que tu estàs dient té un impacte amb aquestes edats o amb penya més jove també.

Sempre ens hem intentat desmarcar d'aquest rotllo que "els artistes que pugen a un escenari" poden “fer el que doni la gana" i seguir amb la línia d'aquesta responsabilitat. Després som la penya més punky que puguis imaginar, però sobre un escenari som més responsables que mai.

Fer música des de la responsabilitat de l’esquerra i com a dona suposa una càrrega afegida?

Sí, completament. Nosaltres, de fet, sempre que anem a fer un disc, passem les nostres lletres a col·legues perquè ens les revisin, a col·legues amb mirada crítica, amb qui confiem políticament. O quan hem fet un tema concret sobre una temàtica, per exemple el de "A Bolo", que és un tema que parla sobre el debat de la prostitució, l'abolicionisme, etcètera, també li vam passar a companyes que eren treballadores sexuals perquè ens revisin les patinades.

Llavors, hi ha un punt molt maco d'aquesta responsabilitat, però també hi ha un punt de pressió i del doble judici moltes vegades. Això és com quan un polític d'esquerres roba o quan ho fa un de dretes. Tothom s'espera que ho faci i el d'esquerres pilla el doble. L'error és que hi ha una mica massa judici. Com la sensació que hi pot haver algú repartint carnets de puresa, de si ho estàs fent prou bé o no. I com que estàs a dalt de l'escenari amb el micro, és molt dur.

Ser dona en el món de la música urbana, que és un món clarament masculí, tampoc deu ajudar.

Et podria dir diverses coses contradictòries, d'alguna manera. Nosaltres, des que vam començar amb Tribade, el panorama rap (quan dic rap, en realitat també em refereixo a música urbana perquè avui en dia està tot molt fusionat), no ens en consideraven part. Des d'un principi, sempre hem tocat en un altre tipus d'escenaris, de festivals, etcètera. Ens han posat, pel nostre missatge, tot i que fem música urbana, tot i que som raperes, en el circuit d'Auxili, Zoo i altres companys que fan un estil musical que no és rap, però que fan música crítica. D'alguna forma estem relegades cap allà.

I això quin impacte creus que ha tingut en la vostra trajectòria? Com us afecta?

Hi ha un punt de “raperes ferides”. És una cosa molt old school la cosa aquesta que els rapers t'han de donar el seu respecte per a tu considerar-te raper. Jo crec que molts sí que ens respecten, però és aquesta cosa de mai acabar d'estar en aquesta escena.

Quan un tio o un grup d'homes fa música política, sí que moltes vegades està en aquests escenaris, però, en canvi, nosaltres són coses de xiques, coses de dones, de feminisme...

"Estem en un moment de poques referències, de pocs referents a escala política i cultural "

En aquesta escena catalana, també hi ha la crítica que s'està despolititzant molt, el que en diuen "La banda del pati". Com hi conviviu?

Crec que d'alguna forma estem en un moment de molta orfandat política, tot i que a la vegada aquest inici de curs ha sigut molt potent amb la vaga de Palestina. La penya està tornant a organitzar-se molt, però estem en un moment de poques referències, de pocs referents a escala política i cultural. Ràpidament, agafem qualsevol artista o qualsevol persona que mínimament diu alguna cosa, que no és que sigui d'esquerres, sinó potser neutral, però de seguida aquesta persona està fent cultura des del nostre bàndol. I no és així. Hem baixat molt els estàndards d'exigència en els productes culturals reivindicatius que volem consumir.

"La música urbana o el rap en concret és una música molt democràtica, perquè no importa el nivell de capital cultural que tu tinguis"

També existeix una certa jerarquia entre la cultura que puja als escenaris i la cultura popular, com tot el món de la glosa improvisada i de les batalles de rap, que és cultura més comunitària, feta des de baix. Com viviu la contradicció de reivindicar que la música està a tot arreu i que tothom pot fer música si ho vol, al mateix temps que hi ha tota una indústria que genera grans referents?

La música urbana o el rap en concret és una música molt democràtica, perquè no importa el nivell de capital cultural que tu tinguis. Evidentment, clar, com més llegeixis i més practiquis, millor faràs música. Però és la música que sempre triomfa als barris populars perquè es pot fer al carrer, perquè no necessites eines molt concretes; només la intuïció i la intenció de fer-ho.

Parlant del recorregut de Tribade o coses que jo he vist, a Barcelona sempre hi ha hagut un subpanorama de penya que comença a tocar en les okupes, en els centres socials okupats, i que a poc a poc de les cases okupades es passa als concerts de barri alternatius, a les festes majors alternatives, després a la Festa Major, etc. O sigui que moltes vegades, i sobretot en el cas de les ties, per companyes que tinc (la Santa Salut, l'Elane, inclús la Lia Kali, es podria dir també), és penya que comencem a estar en aquests ambients i acabes professionalitzant-te.

D'alguna forma, s'ha de reconèixer també que els primers que aposten per aquesta música alternativa són la penya de les okupes. I també pel que fa al gènere, és com sentir el suport mutu de la comunitat, que t'ajuda o que t'acompanya en aquest procés d'agafar confiança quan potser la resta no confia en tu.

Des de Versembrant, treballeu als instituts, amb mirada crítica i política. Quina és la filosofia de Versembrant i com ho porteu a terme?

Nosaltres treballem tres pilars fonamentals. Un és apropar una disciplina a través de la qual es poden treballar continguts curriculars, com la rima o l'estrofa. És a dir, l'impacte de poder analitzar una cançó de música urbana o de rap i parlar de recursos literaris, a escala d'aprenentatge és molt més potent per a l'alumnat. Els apropem a la psicotècnia dels sentiments, que diem que és el rap, perquè tinguin un espai d'expressió oral i escrita.

Però, a més, també ho fem des del treball de certs valors, sempre aportem la mirada crítica. Sempre parlem a l'inici dels tallers del cinquè element del hip-hop, que és el coneixement, el pensament crític. Sempre tractem temàtiques com l'augment de l'extrema dreta, el racisme, l'antifeixisme, el gènere, i a més, ho fem a través d'intentar normalitzar l'ús del català.

Què us trobeu als instituts?

Ens trobem una mica de tot. Ens trobem molts adolescents i moltes adolescents que, de cop i volta, connecten amb l'activitat i tenen un espai allà com de catarsi, que potser mai han escrit per plaer i no per obligació. És la típica redacció que has de fer a l'escola o el que sigui, però mai s'han enfrontat a un full en blanc i, de cop i volta tenen una connexió guapíssima, i els acabes d'il·luminar i de salvar la vida. Llavors connectes molt amb aquesta “jo adolescent” del moment o el refugi que va suposar el tema de l'escriptura i el tema musical.

També trobem la capacitat d'atenció i necessitat de molta estimulació per l'ús de pantalles, que això és en adolescents i també en adults. Això moltes vegades dificulta la tasca. Llavors intentem fer tallers molt dinàmics, on tota l'estona estiguin passant coses diferents, i també, com sempre, entrar des de l'empatia i des del vincle. I crec que també és molt potent la cosa aquesta que un artista que al cap de setmana està cantant en escenaris o festivals estigui dins d'una aula. Això és molt potent.