“És molt greu que portin un mes mentint, intentant salvar-se el cul”

Berta Francàs Guillén

Des dels 18 anys, l’Adrià Llin entén el cooperativisme com una filosofia de vida. Això l’ha portat a ser un dels fundadors de la cooperativa de Producció i Gestió Cultural especialitzada en l’Animació Sociocultural, Sinergies, i anys més tard, del grup musical Auxili, que també és cooperativa i que ha ampliat la seva oferta cultural a altres projectes fins avui dia i del qual Llin n’és el baixista. Amb motiu del concert solidari ‘De Girona al País Valencià. Del Nord al Sud’, Auxili ha fet una visita exprés a terres catalanes, encara commoguts per la DANA, una catàstrofe que Llin va viure en primera persona. D’aquesta dolorosa experiència, del seu compromís amb les lluites populars i la seva vida com a cooperativista, n’hem pogut parlar durant la seva estada fugaç a Girona.  

La vostra actuació al concert solidari de Girona ha estat una incorporació de darrera hora. Com ha anat això? 

Sí, ens hem afegit al darrer moment; la veritat és que estem vivint unes setmanes complicades i de canvis constants des de la DANA. El 12 d’octubre de 2024 vam fer el concert de comiat i no teníem pensat tornar a actuar fins al llançament del nou disc, que estava previst anunciar-lo a principis de novembre i que no hem anunciat fins aquest passat dimarts 26. Han estat setmanes de cancel·lacions de tots els grups, però és cert que cap a la tercera setmana ja tots necessitàvem tornar a la falsa normalitat i una mica també per això hem decidit venir avui. Venim de viure unes setmanes molt dures a València i hem cregut que malgrat que són moltes hores de cotxe, tocar en un acte com el d’avui significava que Auxili poguera aportar d’alguna manera i també llevar-nos un poc l’espineta. 

Teniu alguna cosa pendent? 

Per una banda, emocionalment, crec que necessitàvem una mica també això, un moment de poder plorar a gust tots junts. I per una altra, sentir que com a grup musical estàvem aportant el nostre granet de sorra. Des del primer moment hem volgut ajudar i ens vam desplaçar a la zona afectada amb aquesta premissa anem allí i anem a ajudar, així, en genèric, i això és molt loco, perquè vam arribar allí i no hi havia coordinació ni hi havia res, i ens vam anar repartint per ajudar a les cases. Ha sigut molt bonic tot el tema de les persones voluntàries, però els que hem estat allí des del primer dia, el que necessitàvem era maquinària i bombers. La situació ha sigut molt greu. Porten un mes mentint, intentant salvar-se el cul. Aquesta és la sensació més generalitzada. 

“A València estem cansats, estem rabiosos i se’ns ha fet complicat poder organitzar una cosa a este nivell. Encara no estem preparats” 

Davant d’aquest panorama, deu ser complicat gestionar res en l'àmbit cultural i musical. 

La veritat és que sí. En l’àmbit musical, hem intentat fer una cosa molt guai a València, però per a molta gent ha sigut impossible. Ens coneixem molt tots des de fa molts anys i sobretot pels músics valencians que hem estat allí i que ens ha pillat molt de prop, ha sigut molt difícil fins ara organitzar res tant en l'àmbit logístic com en l'àmbit anímic. Jo mateix porte moltes setmanes anant al psicòleg. Psicològicament, ens ha afectat molt i se’ns ha fet molt complicat. Per això també és super bonic que passen coses com la d’avui a Girona i que des de fora del País Valencià hi estigui havent tantes iniciatives per ajudar. Només tenim paraules d’agraïment. A València estem cansats, estem rabiosos i se’ns ha fet complicat poder organitzar una cosa a este nivell. Encara no estem preparats. 

El nom del vostre grup, Auxili, parla per si sol ara mateix… 

Sí, malauradament mai hauríem pogut imaginar una situació com la que hem viscut. Aquell dia vaig ser una de les persones afectades. Sóc regidor de televisió i a les 4 de la tarda vam suspendre els rodatges, però ja era massa tard. Tinc aquella hora gravada a foc: ens va pillar on ens va pillar, i jo vaig quedar atrapat a l’A3 i tots els que érem allà vam patir per les nostres vides. Jo vaig fer nit al cotxe com molts altres companys i el sentiment generalitzat tant de les persones que estàvem a la carretera com les que han perdut moltíssim a les seues vides, és que no hi havia ningú. No hi havia ningú aleshores i no hi ha ningú ara, eixa sensació d’abandonament crec que és la que més s’ha tingut i es manté a mesura que passa el temps, i avui la frase de “sols el poble salva el poble”, és més certa que mai; la xarxa que hem creat, sobretot la gent jove de Benimaclet amb la Xarxa de Suport Mutu, ha sigut super bèstia. 

“Tinc aquella hora gravada a foc: ens va pillar on ens va pillar, i jo vaig quedar atrapat a l’A3 i tots els que érem allà vam patir per les nostres vides”

Parles de ràbia i cansament. Heu tret forces per anunciar nou disc de cara la primavera. És una manera de combatre tot això? 

Auxili és una manera de canalitzar les emocions en forma de música. Per a mi tocar és terapèutic; no he volgut explicar gaire la meva història perquè ha sigut una experiència molt difícil, però necessitem poder passar una mica de pàgina; no tancarem el llibre, però sí que necessitem passar pàgina, i les lletres i la música ens hi ajuden. Si tot s’hagués gestionat d’una altra manera, demanaríem dimissions i ja està, però jo me quede amb una frase d’una de les persones damnificades a la que vam anar a ajudar: deia que ja no n’hi ha prou amb dimissions. És greu dir-ho així, però més de 200 morts damunt la taula no es perdona. Per la gent que hem estat allí, necessitem vore canvis. 

“Quan iniciem gires, es complica una mica més compaginar-ho tot plegat i a vegades fer tantes hores és dur, però compensa, i precisament aquí pren molt de sentit la cooperativa, en el suport mutu que tenim entre nosaltres”

Pel que dius,  entens la música com a teràpia, i la teva vinculació amb el món laboral sempre ha estat com a cooperativista. Quina relació hi ha entre aquestes dues realitats? 

Poder viure de la música és pràcticament impossible i això fa que tots els membres d’Auxili tinguem altres projectes. Quan iniciem gires, es complica una mica més compaginar-ho tot plegat i a vegades fer tantes hores és dur, però compensa, i precisament aquí pren molt de sentit la cooperativa, en el suport mutu que tenim entre nosaltres. És cert que la qüestió econòmica és més complexa, però al final som una família, i això ens permet estar tranquils a l’hora de comunicar-nos les coses, d’entendre que no sempre passem per bons moments i de saber que un arribarà on no pugui l’altre. La cooperativa et dona un ambient de família i de suport que no et dona l’empresa.