“Si he de perdre audiència perquè el meu discurs és antifeixista, em sembla meravellós”

Marta Rosique Saltor
AMIC

Els valors comunitaris marquen tot allò que fa Júlia Serrasolsas. D’adolescent, va començar a cantar com a acte de militància, per difondre els valors feministes en un context en què existien pocs grups de música catalans que transmetessin aquesta lluita a través de les seves lletres. Des d’aleshores, ha combinat una doble tasca transformadora: des de l’educació, com a sòcia treballadora de la cooperativa +Educació, i des de la música, com a cantant del grup de música Ginestà. En aquesta entrevista, conversem sobre la importància de posicionar-se.
 

Amb el suport de:

                                

Fa sis anys que treballes a la cooperativa +Educació i ara n’ets sòcia. Què et va decidir a entrar-hi?

Eren uns valors que em representaven molt i era un espai on s'escoltava la veu de les treballadores des d'un punt molt de persona a persona, que això no ho trobava en la resta de llocs on estava treballant.

Quins projectes portes a la cooperativa?

Porto projectes d'acció comunitària. Concretament, un que és el Passaport Aeronauta. És un projecte d'acció comunitària, d'ampliació d'oportunitats educatives fora de l’escola per infants que no poden seguir aprenent, moltes vegades per temes de recursos, quan s’acaba l'horari lectiu. El que fem és coordinar tota l'oferta educativa que hi ha a un territori i oferir una eina, que és un passaport d'aprenentatge, perquè aquests infants tinguin una motivació per participar i connectar-se amb el territori amb les activitats gratuïtes que hi ha al seu entorn.

Combines la tasca educativa amb la musical, que sovint s’interrelacionen. Quina és la teva trajectòria musical?

Jo vaig començar a fer música de petita però en realitat no era una cosa molt central a la meva vida. Vaig estudiar clarinet uns anys i vaig cantar a una coral. Crec que era molt més central dins la meva vida la part de militància durant tota aquesta època que vaig estar fent música. I hi va haver un moment en què se'n vam ajuntar les dues coses, que és quan amb la Maio, que és la meva germana bessona, vam fer un grup de música que es deia Akelarre.

En aquest grup de música, el que fèiem era una mena de divulgació d'un discurs feminista, que en aquell moment ens adonàvem que a Catalunya no estava fent ningú. Hi havia un buit molt gran. Teníem referents de Madrid o d'altres parts d'Espanya, com per exemple La Otra o De Espaldas al Patriarcado, però aquí no s'estava fent. Llavors vam decidir posar-nos-hi. Nosaltres teníem 13 o 14 anys en aquell moment.

Arriba un moment en què amb el meu germà, amb el Pau, vam sentir aquesta necessitat d'explicar coses, de fer música. El Pau va començar a composar i vam decidir fer el grup de música que ara és Ginestà i començar una carrera molt des de zero. Molt des de la militància també, perquè al principi només tocàvem en festes populars o a qualsevol festa de ‘l’Esquerra indepe’, als espais autogestionats... A poc a poc, per sort, vam poder anar a tocar a espais una mica més grans. Cada vegada ens va començar a escoltar una mica més de gent i fins al dia d’avui. Considero que ara sí que hem arribat a ser un grup consolidat i que ja tenim un espai dintre la indústria, que això també ens fa sentir bé, perquè vol dir que tota aquesta feina que vam fer des de la base ha tingut suc.

"Treballar en una cooperativa facilita moltíssim que pugui ser músic, que a vegades tingui els dos barrets posats, que m'ha passat alguna vegada, i a vegades només en pugui tenir un"

Treballar en una cooperativa et facilita dedicar-te també a l’àmbit musical?

Jo crec que sí. Un dels valors de les cooperatives és que es posen les vides al centre i les cures, i igual que jo amb la meva vida musical i la gent amb les seves altres vides, sempre hi ha espai i converses sobre això. Quan he estat en moments de promoció de disc, que va ser el febrer de l'any passat, hi va haver dies que no vaig poder anar a treballar perquè estava fent entrevistes o així. També intento molt cuidar les dues parts. No trepitjar les coses entre les unes i les altres. Treballar en una cooperativa facilita moltíssim que pugui ser músic, que a vegades tingui els dos barrets posats, que m'ha passat alguna vegada, i a vegades només en pugui tenir un.

El teu pare també és cooperativista i, de fet, en les cançons de Ginestà sempre feu valdre la família. Com t’han influït els valors de casa en tot allò que fas?

Nosaltres vam néixer amb aquests valors a casa des de petites. Parlo per les meves germanes també. Sempre havíem estat en contacte amb les fires d'economia solidària. Era una cosa que gaudia moltíssim i crec que se'ns ha impregnat. No és una cosa que es parlés a casa, això de “aquests són els valors del cooperativisme” o “aquesta és la millor manera de tenir una economia ètica, més responsable a nivell de comunitat o d'entorn o a nivell polític” sinó que jo crec que estava tota l'estona. Ho hem viscut des de petites i crec que per això sempre he estat com més enamorada d'aquesta manera de gestionar una empresa o aquesta manera de viure una relació laboral. 

A Ginestà, des de quins valors feu música?

Nosaltres treballem la música dels valors comunitaris. Intentem fugir molt de l'individualisme. Dins de la indústria musical, sovint passa que tothom treballa només per les seves coses: no comparteix eines, recursos, no comparteix...  Poques vegades es pensa en què músics composin junts que no sigui per fer una col·laboració i crec que ara està començant a passar més. Nosaltres sempre hem apostat una mica per això de que és impossible que puguis fer una cosa tu sol. Igual que el Pau i jo no tenim ni idea d’audiovisuals o de disseny gràfic, sempre hem de comptar amb altres persones i intentem que sigui una cosa més horitzontal.

Crec que també a nivell de discurs, moltes vegades pensem que són les coses que dius i també són les coses que no dius i és la manera en com et posiciones. Et pots posicionar o pots fer veure aquests valors en com expliques les històries,  a quins festivals vas a tocar i a quins decideixes que potser millor que no, perquè no vols que hi hagi un logo gegant d'una empresa que de cop participa un genocidi. De quina manera et relaciones amb el món des d'aquesta responsabilitat de fer música.

"Jo el que trobo a faltar és que la gent i els grups es posicionin"

Darrerament, s’ha criticat força la despolitització de la música, amb el que s’ha denominat la ‘Banda del pati’. Què n’opines?

És una mica complicat. Es parla molt del panorama actual, que sobretot és aquest panorama generacional d'aquesta gent que tenim més o menys la mateixa edat, però de cop ha ficat la mà més en l'urban, que està despolititzat. Però miro una mica enrere i penso: els grups que jo escoltava, que no eren potser Obrim Pas o La Gossa Sorda estaven polititzats? O sigui, qui estava fent lletres polítiques? Abans de nosaltres, parlàvem del mestissatge i després hi havia com el pop o com el rock, però, ostres, no se m’acudeix cap grup que fes lletres polítiques que formés part d'aquests cartells de festivals. Si es planteja si ara és més polititzat o menys, hi ha un punt de vista crec que d’edatisme per una banda, una altra vegada criminalitzant els joves que no es posicionen.

Després, per altra banda, crec que és un moment en què el context polític no acompanya. Vull dir, que hi ha molts joves que estan desencantats, que és una opinió crec que generalitzada  després de tot el que ha passat pel Procés. Potser era molt més fàcil sumar-se al carro abans, quan les festes per la llibertat eren una cosa ultra mega multitudinària. Moltes vegades la part política i la part comercial es poden tocar i jo crec que hi va haver un moment en què podia estar de moda fer música més política.

Jo el que trobo a faltar és que la gent i els grups es posicionin.

Posicionar-se comporta riscos?

Per mi no és un risc que persones feixistes no m'escoltin, perquè jo no vull arribar aquí. És a dir, també hem de veure si vols arribar per sobre de tot o no. Si he de perdre audiència perquè el meu discurs és antifeixista, em sembla meravellós, perquè vol dir que aquestes persones que m'estan escoltant segurament van en contra dels meus valors i dels valors de la meva comunitat. Per mi és més risc no posicionar-se. O sigui, per mi és més risc perquè tens una influència sobre la gent.

"És molt difícil que famílies que no tenen recursos econòmics es plantegin que el seu fill vagi a tocar el clarinet a l'escola de música del barri"

Com podem fer que la música sigui més comunitària?

Primer de tot, perquè tothom pugui fer música, hi hauria d'haver recursos, beques... La música crec que moltes vegades està relacionada amb un tema molt més elitista i és molt difícil accedir. I és molt difícil que famílies que no tenen recursos econòmics es plantegin que el seu fill vagi a tocar el clarinet a l'escola de música del barri.

Quan tu tens aquests estudis, pots participar a coses que passen al teu entorn a nivell musical. De cop, els festivals i la indústria musical també es poden reconstruir i deixar de ser tan hermètic. Costa moltíssim trencar la barrera d'un grup que està començant a un grup que està participant en cartells de festivals. També cal que els grups de música que estan dins ja de la indústria puguin canviar la mirada i veure la resta grups no des de la competència sinó des del “ei, que guai, ara hi ha molta més gent que escolta música en català”. És una potencialitat que hi hagi més grups fent música i a vegades sembla que la gent posa una mica els colzes.