La CUS valora les garanties que aportarà el decret del dret a una segona opinió mèdica i recomana als professionals que estalviïn als malalts passar per proves ja fetes

El reconeixement mitjançant un decret aprovat pel govern aquesta setmana del dret a una segona opinió mèdica no fa sinó oficialitzar una pràctica que ja fa temps que es du a terme. El més interessant és que, en tractar-se d’un decret, ofereix, als ciutadans que ho necessitin, la garantia que hi podran accedir i sense gaire demora, ja que es preveu que se’ls haurà de facilitar la resposta dels metges d’un hospital diferent al seu, en el termini màxim d’un mes des que el pacient ho hagi sol•licitat per escrit a la unitat d’atenció a l’usuari corresponent. És de suposar, i així ho demanem, que el mateix document de sol•licitud, tindrà caràcter vinculant pel que fa a la data d’acompliment. Un cop emesa la nova opinió, l’afectat podrà decidir, si és que els professionals li ofereixen una altra opció alternativa, si vol canviar de centre per seguir el tractament indicat, encara que l’hospital no li correspongui per criteris de territori, essent atès de manera immediata. Creiem que és clarificador que s’especifiqui que aquesta pràctica es reserva a malalts que pateixen malalties d’especial gravetat, fins al punt d’enumerar les patologies en què una persona es podrà acollir a aquesta circumstància. S’hi esmenten el càncer, les malalties neurodegeneratives de caràcter progressiu, les prescripcions d’intervencions ortopèdiques amb risc de limitació funcional important, les de cirurgia cardiovascular, neurocirurgia, i també de cirurgia oftàlmica si hi ha risc de perdre la visió. Així mateix també hi tindran dret els candidats a transplantament d’òrgans i els pacients diagnosticats de malalties rares que puguin comportar perill de mort o d’invalidesa crònica. Així i tot, aquesta clarificació, necessària perquè els mitjans són limitats i s’han de gastar racionalment, no hauria de ser obstacle per poder valorar alguns casos no previstos entre els esmentats més amunt, ja que la nostra experiència atenent ciutadans que tenen problemes en l’àmbit de la sanitat, ens ensenya que hi ha malalts que no entren en cap de les situacions previstes però que tenen tota la raó de desitjar una segona opinió. No podem fer-ne una enumeració exhaustiva, però podem posar exemples, com ara persones que, havent estat sotmeses a una operació traumatològica i seguint-ne el tractament en un determinat centre, no només no milloren sinó que presenten quadres invalidants; o bé malalts a qui, en un hospital han intervingut o tractat de manera incorrecta, i es troben que, en altres centres no els poden o volen atendre perquè no és una responsabilitat seva. Fóra bo, doncs, que el decret es pogués ampliar o, en tot cas, deixar un espai per a casos no especificats però que, un cop valorats, es considerés que mereixen també el dret a la segona opinió. Hem d’afegir que, en el cas dels transplantaments, el present decret necessita veure’s complementat per la disponibilitat d’òrgans, ja que, segons dades recents, encara que el nombre total d’intervencions d’aquest tipus augmenta, també ho fan les llistes d’espera. Per tant, és important incentivar, entre tots, la donació. Esperem, per últim, que prevalgui la idea que el malalt no hagi de passar per repetir proves ja fetes: això estalvia temps i diners i, sobretot, molèsties als afectats. Mª Mercè Cruells i Salla Coordinadora d’Usuaris de la Sanitat (CUS)