Colombia: esperances de tranquil·litat

Tot i tenint tres hores de marge per agafar el meu vol Bogotà – Madrid i ja provinent d’un “transfer” des de Medellín, me’n vaig adonar que potser necessitaria encara més temps per passar els nombrosos controls policials i militars que existeixen a l’aeroport de Colòmbia. Veritablement, a temps present, ja estem acostumats a mig despullar-nos deixant totes les nostres pertinences durant uns segons a les cintes de seguretat, i sobretot si ja hem trepitjat els aeroports americans, en els darrers anys. Només hi ha un lloc on se supera aquest control i són els vols internacionals que tenen origen a Bogotà. Mentre esperes en les nombroses cues per fer el “check-in”, el personal de la companyia aèria comença a preguntar als passatgers que volen arribar a terres europees tots els temes relacionats amb l'entrada al país (lògic,per altra banda, si tenim en compte que l’últim cop que vaig parlar a Madrid amb un funcionari de control d’immigració, m'explicava que tenia a la sala d’espera, només en un matí, més de 100 persones pendents de saber el seu estatus d’entrada, per possibles irregularitats). Mentre escoltava les explicacions que els viatgers colombians havien de donar (afortunadament en el meu cas, em va salvar de respondre, el passaport d’origen espanyol), uns gossos es dedicaven a ensumar totes les maletes en busca de drogues, esquivant les cames dels qui estàvem desesperats fent cua pendents de facturar. Però això només va ser el principi. Després tocava obrir la maleta i un cop en possessió de l’apreciat “boarding pass” continuar per les cabines de control de sortida del país, el segellat del passaport i, dues aturades més a les cintes de seguretat, per finalitzar el recorregut a la porta d’embarcament. Fins i tot, just abans d’entrar dins de la sala d’espera per embarcar, hi ha un últim repàs a les bosses de mà per escàner -que ja s’han inspeccionat tres vegades-, revisió del passaport, del bitllet i un altre cop més preguntes. Un cop asseguda al seient i després de comentar amb la companya colombiana de vol la mortificació de les més de tres hores de burocràcia que es necessitaven per aconseguir volar, em va respondre que allò no era res, que les vegades que havia volat als Estats Units des de Colòmbia, fins i tot el control es feia dins de l’avió on, per exemple l'“hostessa sobrecàrrec” tenia l’obligació de comentar a les autoritats americanes si algun passatger no havia menjat durant el vol (pels casos de tràfic de drogues amb la ingerida dins l’estomac del passatger). No es pot negar que Colòmbia, cap als anys 90, havia arribat a tenir més de 140 grups paramilitars, alguns finançats pel mateix narcotràfic. Però, em pregunto a quins interessos respon que es continui recalcant la inseguretat i relacionant aquest país com el de major producció de drogues quan a d'altres llocs, com en el cas italià, també el paper de la màfia es notori ? Colòmbia està ple de paisatges d’autèntica postal, amb una forta barreja d’identitats culturals que van des de la zona amazònica, passant per la cultura “paisa” d’Antioquia o les arrels més caribenyes que podem trobar al nord. Estadísticament, hores d'ara, l’índex d’homicidis és molt més elevat en d'altres ciutats sudamericanes o centreamericanes. Després d’estar setmanes seguint de prop el procés electoral del país, considero que una de les raons d'aquesta situació podria radicar en la pròpia actitud contradictòria del ciutadà del carrer. Per una banda desprèn pessimisme però alhora s'aferra a l'esperança que creix davant de la disminució d’episodis de violència. Els efectes tràgics relacionats amb la guerrilla van minvant gràcies al control exhaustiu del govern. Com esborrar l’estigma de tants anys? De moment, assolint que el colombià cregui en el seu propi país sense deixar que els impediments i la mala fama que té a l’exterior, els afecti per tirar endavant! Sandra Canudas Consultora i escriptora de viatges. www.consultoriaviajes.com