El tsunami de la fam

La impossibilitat per accedir als aliments ha empès al carrer, aquests últims mesos, a milers de persones als països del Sud. Manifestacions, vagues i protestes s'han repetit de punta a punta del planeta. A Bangla Desh el preu de l'arròs es va duplicar l'últim any, a Haití el cost dels aliments va augmentar més d'un 40% i el mateix percentatge va pujar a Egipte. La mateixa dinàmica s'ha viscut a Costa d'Ivori, Bolívia, Indonèsia, Mèxic, Filipines, Pakistan, Moçambic, Perú, Iemen, Etiòpia... La llista podria continuar. Aquestes "revoltes de la fam" ens recorden a les que van tenir lloc entre els anys 80 i 90 als països del Sud contra les polítiques d'ajust estructural imposades pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. En aquest període es van comptabilitzar més de cinquanta alçaments que van deixar milers de morts a l'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. La causa, una vegada més, l'augment dels preus dels aliments bàsics, del transport, de l'habitatge... que van agreujar les condicions de vida de la majoria de les poblacions d'aquests països i va dificultar encara més la seva lluita per la supervivència quotidiana. La història es repeteix i les polítiques neoliberals continuen deixant el seu pas a milions de famolencs. Però el problema avui no és la falta d'aliments: la producció de cereals a nivell mundial s'ha triplicat des dels anys seixanta i les reserves continuen estant molt per sobre de la demanda. De fet, la producció agrícola mai no havia estat tan abundant. Aleshores, quin és el problema? La dificultat està en la impossibilitat, per part dels pobres del Sud, de pagar els preus establerts. Es tracta, per tant, d'un problema d'accés als aliments. Els cereals bàsics són aquells que han sofert un augment més espectacular l'últim any: un 70%. Entre aquests destaca el cas del blat, la soja, els olis vegetals i l'arròs. El cost del blat, per exemple, ha arribat a sumar un 130% més que fa un any i l'arròs un 100%. Evidentment són les capes més pobres de la població dels països del Sud, especialment aquells que van abandonar el camp i que avui poblen massivament les ciutats, els qui estan patint les greus conseqüències d'aquest augment dels preus dels aliments bàsics. Una crisi que no és conjuntural sinó que és resultat d'un sistema agroalimentari privatitzat, enfocat al mercat internacional i supeditat a l'afany de lucre. Diverses són les raons que han fet esclatar aquesta crisi alimentària mundial: l'augment de les importacions de cereals per part de països fins fa poc autosuficients com l'Índia, la Xina o el Vietnam; la destrucció de collites a causa de les sequeres i d’altres fenòmens meteorològics en països productors com Bangla Desh, la Xina i Austràlia; l'augment del consum de carn per part de noves classes mitges a l’Amèrica Llatina i a l’Àsia amb el consegüent creixement de la demanda; la pujada del preu del petroli que ha repercutit directament o indirectament en una agricultura dependent del mateix; les noves tendències de producció de "petroli verd" o agrocombustibles; les creixents inversions especulatives en cereals després del crack dels mercats puntcom i immobiliaris. Tots aquests elements han influït, en menor o major mesura, en un sistema agroproductiu que avantposa els interessos econòmics privats a les necessitats alimentàries de les persones. En aquest fràgil equilibri, les lleis del mercat han acabat per desequilibrar la balança. Especular amb el menjar Però, com s'han establert els preus actuals? El preu de les matèries primeres com la soja, el blat de moro i el blat, entre d'altres, ve determinat per la seva cotització a les borses de valors com la de Chicago, la més important. Els operadors venen i compren al "mercat de futurs", en funció de les previsions de l'oferta i la demanda. Es tracta, per tant, d'operacions especulatives. En la mesura que altres sectors com el d'Internet o l'immobiliari han entrat en crisi, aquestes inversions s'han derivat als mercats de cereals. Avui es calcula que almenys un 55% de la inversió financera en el sector agrícola respon a interessos especulatius i aquesta té una vinculació directa amb l'augment i la volatilitat dels preus. Multinacionals com Cargill i Bunge, així com el govern dels Estats Units, exerceixen un fort control sobre la producció i la comercialització d'aquestes matèries primeres, determinant el seu preu final. Una dinàmica recurrent a tota la cadena productiva, sent les grans multinacionals qui monopolitzen cada un d'aquests trams les màximes beneficiàries de la crisi actual. Les principals companyies de llavors, Monsanto, DuPont i Syngenta han reconegut un augment creixent dels seus guanys i el mateix han fet les principals indústries de fertilitzants químics com Mosaic Corporation (propietat de Cargill) o Potash Corp. Les empreses més grans processadores d'aliments com Nestlé o Unilever també anuncien una alça en els seus beneficis, tot i que per sota de les que controlen els primers trams de la cadena. De la mateixa manera que les grans distribuïdores d'aliments com Wal-Mart, Tesco o Carrefour, els reis dels supermercats, afirmen continuar augmentant els seus guanys. Inseguretat alimentària En la mesura que l'agricultura s'ha mercantilizat, prioritzant la producció per a l'exportació en lloc del proveïment local o abandonant sistemes de cultiu tradicionals en nom d'una agricultura industrial i "drogodependent" (amb l'ús de pesticides i químics), ens hem vist abocats a una creixent inseguretat alimentària, on les nostres necessitats alimentàries han quedat a les mans de multinacionals de l'agroindústria. Les polítiques neoliberals aplicades sistemàticament des dels anys 70 han contribuït, sense cap dubte, a aquesta situació. El cas d'Haití és revelador. Fa trenta anys, aquest país produïa tot l'arròs que necessitava per alimentar la seva població, però a mitjans dels 80, front a una necessitat de fons (quan el dictador haitià Jean Claude "Baby Doc" Duvalier va abandonar el país buidant les seves arques), es va haver d'endeutar amb el Fons Monetari Internacional. Començava així una espiral de "dominació" que sumiria el país en la més profunda de les dependències polítiques i econòmiques respecte a les institucions financeres internacionals i, en especial, en relació amb els Estats Units. Per obtenir aquests préstecs, Haití es va veure obligat a aplicar una sèrie de polítiques d'ajust estructural com la liberalització comercial i la reducció dels aranzels que protegien la producció d'alguns dels seus cultius, com per exemple l'arròs. Aquesta obertura va permetre l'entrada indiscriminada d'arròs subvencionat dels Estats Units que es venia molt per sota del preu a que els agricultors locals podien produir-lo. Un fet que va enfonsar en la misèria els productors locals que, davant la impossibilitat de poder competir amb aquest arròs, van abandonar els seus camps i el seu cultiu. Avui, Haití s'ha convertit en un dels principals importadors d'arròs dels Estats Units. Però el cas d'Haití és extrapolable a molts d’altres països del Sud, on l'aplicació sistemàtica de les polítiques neoliberals en aquests trenta anys ha sumit les seves poblacions en una pobresa que mina la salut i escurça la vida de la gent. La liberalització comercial a ultrança a través de les negociacions a l'Organització Mundial del Comerç i els acords de lliure comerç, les polítiques d'ajust estructural, el pagament del deute extern, la privatització dels serveis i els béns públics han estat algunes de les mesures que ha estat aplicant el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional en el transcurs d'aquestes últimes dècades. Aquestes polítiques han generalitzat una creixent privatització de l'agricultura i de l'alimentació, així com d'altres sectors. Una dinàmica que, encara que mostra la seva cara més cruenta al Sud, també s'ha imposat als països del Nord amb una agricultura altament deslocalitzada i industrial. Davant les conseqüències d'aquest model és indispensable començar a aplicar ja els principis de la sobirania alimentària. Les alternatives són damunt de la taula, només cal voluntat política per aplicar-les i, evidentment, lluitar per aconseguir imposar-les. Esther Vivas Responsable de sensibilització de la Xarxa de Consum Solidari