Aplicacions escanejadores d’ingredients, només una moda o canvi de tendència nutricional?

Redacció

Moviments com el Realfooding, creat pel nutricionista Carlos Ríos i que ha posat en el punt de mira els aliments ultraprocessats, iniciatives com El Comidista (web de referència «capitanejada» per Mikel López Iturriaga) o la proliferació d'instagramers i influenciadors que comparteixen a les xarxes socials consells i pautes alimentàries evidencien que la nutrició saludable desperta com més va més interès social. 

“Vivim en una societat obsessionada amb el menjar; és quelcom que forma part de la nostra cultura, tant per bé (la gastronomia) com per mal (els trastorns o les males pràctiques derivats de l'alimentació inadequada)”, afirma Raquel Herrera, professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC.

“Al mateix temps, cada vegada estem més preocupats per gaudir de bona salut i per tenir prou informació sobre aquest tema. Això afavoreix que iniciatives com el Realfooding captin adeptes entre persones interessades per l'alimentació en general, l'esport i la salut, i també per altres qüestions específiques cada vegada més rellevants socialment, com la sostenibilitat i la sobirania alimentària. A això cal sumar-hi altres iniciatives com el foment del turisme gastronòmic: ja no es tracta només de menjar, sinó també de menjar bé (i presumir-ne)”, comenta Herrera.

Aquest interès també es reflecteix en la tendència, cada vegada més generalitzada, de «mirar amb lupa» la composició dels aliments i d'analitzar-ne les etiquetes a l'hora d'anar a comprar, un hàbit que, d'altra banda, fa anys que els experts recomanen adoptar.

A la recerca de traductors de l'etiquetatge

Per Eva Espona, consultora en nutrició i professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC, és cert que cada vegada la població està més conscienciada de la necessitat d'indagar les característiques dels aliments que consumeix, “però una altra cosa és que estigui preparada per a entendre o interpretar el que llegeix. I no parlo només d'entendre la taula d'anàlisi mitjana de nutrients, sinó també de saber interpretar aquesta informació amb la que aporta la llista d'ingredients, i també comprendre els tecnicismes i les sigles que apareixen”

La realitat és que, sovint, desxifrar els continguts de les etiquetes no resulta gens fàcil. Per a facilitar aquesta tasca, en alguns països es poden trobar als envasos opcions de logotips més senzills o etiquetatges nutricionals simplificats que s'han anat implantant en el marc de polítiques de salut pública.

Entre aquestes iniciatives destaca Nutriscore, un sistema d'avaluació dels aliments que atorga una valoració als aliments segons de què es componen i els classifica en cinc categories. «Aquest sistema és una realitat en països com França i Bèlgica. A l'Estat espanyol, de moment, té caràcter voluntari, però hi ha en marxa una campanya per a demanar a la Comissió Europea que sigui present obligatòriament en tots els estats membres.

Encara que amb algunes limitacions, Nutriscore té acreditació científica que dona suport al seu ús i ha estat creat amb una doble finalitat: ajudar el consumidor a triar aliments més saludables en el moment de comprar i estimular la indústria alimentària a millorar el perfil nutricional dels aliments que produeix, perquè tinguin una millor classificació», comenta Eva Espona, per a qui la implantació d'aquest sistema hauria d'anar acompanyada d'una campanya educativa adreçada a la població de manera que aquesta eina sigui tan útil com sigui possible, tal com es va fer a França.

Fer la compra en “mode escàner”

Així mateix, i amb la mateixa intenció facilitadora, van proliferant les aplicacions dissenyades per a, després d'escanejar el codi de barres del producte en qüestió amb la càmera del mòbil, oferir una anàlisi de la seva composició. «Hi ha gran varietat d'aquestes aplicacions que fan servir criteris diferents. En algunes s'ofereix una puntuació només segons la nota nutricional de Nutriscore o el grau de processament de l'aliment. Alguna barreja diferents criteris, per exemple, segons la nota nutricional de Nutriscore, si hi ha presència o absència d'additius i si el producte té etiqueta eco o no», explica Laura Esquius, experta en nutrició i professora dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC.

Segons un estudi recent elaborat per l'Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), les tres aplicacions d'aquest tipus més populars al nostre país són El CoCo, Yuka i MyRealFood. Totes tenen milers d'usuaris i s'han popularitzat en molt poc temps. Per a Eva Espona, «en general es tracta de bones eines que poden ajudar a fer una compra més convenient. Un altre avantatge important és que poden afavorir que la indústria alimentària millori la composició nutricional dels seus productes. No obstant això, per si soles, no tenen la mateixa efectivitat si abans el consumidor no té clar quin ha de ser el patró d'una alimentació saludable. A més, cap no és perfecta i, de vegades, hi ha algunes incongruències»

Segons el “veredicte” emès per l'OCU, la informació que proporcionen aquestes aplicacions és incompleta, cosa que pot donar lloc a valoracions errònies. “Per això és important conèixer-les per a triar la més adequada a les nostres necessitats o interessos segons el sistema o el criteri de classificació dels aliments que fan servir (saber si tenen acreditació científica, les limitacions que presenten i si mesuren el que ens interessa), i després, ser capaços d'entendre els resultats que ofereixen”, opina Eva Espona. 

Per Laura Esquius, aquestes aplicacions afavoreixen que cada vegada més persones es preocupin pels hàbits alimentaris i, d'aquesta manera, coneguin quins aliments és millor consumir. “També faciliten la presa de decisions nutricionals en el dia a dia i a l'hora de triar entre dos productes semblants”, afirma.

Pel que fa als contres, “a més de l'existència de diferents criteris d'avaluació entre les diferents aplicacions, destacaria que, en alguns casos, la informació pot estar desactualitzada, i també es poden donar valoracions poc exactes a causa de les diferències entre la informació que proporciona l'aplicació i la composició real del producte”, explica Esquius.

Màrqueting o punt d'inflexió en els hàbits dietètics?

La qüestió és si, a la pràctica, tant aquestes aplicacions com la resta de les iniciatives desenvolupades en el context actual d'alimentació sana serveixen realment per a modificar els hàbits nutricionals o es tracta d'una moda puntual o simples estratègies de màrqueting.

“Són totes dues coses”, apunta Raquel Herrera. “Moltes d'aquestes iniciatives intenten atraure l'usuari preocupat (de vegades, en excés) per menjar de manera saludable per, d'aquesta manera, retenir-lo en l'òrbita dels productes que comercialitzen (cursos, consultoria, col·laboracions amb determinades marques, etc.)”

A més, pot ser que no siguin efectives per a tots els consumidors: “S'ha de tenir en compte que sense una organització i polítiques sistemàtiques (de supermercats, empreses d'alimentació, governs i mercats municipals) que afavoreixin el consumidor en matèria de preus i disponibilitat de producte i horaris, sense oblidar els interessos dels agricultors i altres productors, les aplicacions i altres productes que hi van associats poden quedar limitats a grups amb poder adquisitiu alt, que no representen el gruix de la població”, considera Herrera.

Tot i que reconeix el potencial paper motivador d'aquestes eines per a adoptar un estil d'alimentació més saludable, Herrera afirma que hi ha diverses limitacions que impedeixen treure'n tot el partit: “Des de la falta de temps, de motivació o l'excés de càrregues professionals fins a les dificultats per a poder valorar a mitjà i llarg termini els avantatges d'invertir més temps i diners en aliments frescos i saludables”, comenta. Laura Esquius opina sobre això que «el que importa realment és fer una alimentació basada en aliments locals, amb productes de temporada i de proximitat, i aquests aliments, la major part de les vegades, no porten codi de barres».