El cohousing sènior s'estableix a Osona per poder envellir en comunitat

ACN

Una desena de persones d’entre 50 i 70 anys han creat una comunitat a Gurb (Osona) per conviure juntes durant l’etapa de la jubilació i poder envellir en comunitat. Es tracta de l'anomenat 'cohousing sènior', un model d'habitatge col·laboratiu molt estès als països nòrdics. Hi conviuran tres parelles i quatre persones solteres, algunes d’elles exprofessionals del sector de les cures. 

“L’experiència que tenim fins ara de compartir caps de setmana i vacances és molt bona”, apunta Núria Serarols, membre del grup. “No tenim massa conflictes, i si algun cop hi ha discrepàncies se'n parlarà i ja està”, afegeix, tot i sent conscient que conviure és un estadi diferent al que alguns han compartit fins ara. L'entrada a la casa no l'han plantejat que sigui de cop, sinó que serà gradual. “Aquests anys que falten per estar tots junts aquí ens serviran d'experiència, i anirem veient on poden sorgir dificultats, que intentarem anar arreglant”. 

Serarols explica que en el seu cas, poder envellir en comunitat, era una inquietud que tenia des de feia molt de temps. "Veia els meus avis i pensava si m'agradaria viure d'aquella manera quan em fes gran, ho veia com una vellesa pobra", assenyala. "En comptes d'anar a espetegar en una residència o que hagués de dependre dels fills, jo tenia ganes de viure una vellesa d'una manera diferent. Una vellesa que sigui rica, plena i ben viva", afegeix.

La més gran del grup, Dolors Soriano, qui està jubilada i durant molts anys va estar al capdavant de la unitat de cardiologia pediàtrica d'un hospital de tercer nivell apunta que “el primer que vaig sentir quan em vaig jubilar és que la vida era temps i que ara la començava a viure”. En el seu cas, a partir d'aquell moment va deixar de viure la vida “pels altres” per dedicar-se a ella mateixa. Explica que entoma aquest moment vital com una etapa “de llibertat, explosió, plenitud i de poder estar en contacte amb la natura”. Admet que els anys que ha conviscut per feina amb la incertesa de veure com evolucionen els infants amb cardiopaties congènites, ha fet que ara no es preocupi massa pel futur.

Entre els homes i les dones del grup hi ha diversos perfils del sector de les cures. A banda de la metgessa, també hi ha nutricionistes o una farmacèutica. “Volem continuar sentint-nos vius i lliures per decidir què volem menjar, quines medicines prendre i com volem estar”, destaca la Lluïsa Gimeno. A més, amb la confiança compartida que, si es posen malalts, la comunitat els cuidarà.

La casa Casanova d’en Riera, una masia del segle XVIII, és propietat d’una de les persones membres de la comunitat que, a canvi d'una inversió inicial compartida i d'una carència del lloguer durant uns anys per les inversions en les obres que cal fer, compartirà projecte de vida. La casa disposa de vuit habitacions i la idea és anar-la arreglant. Un dels llocs que han prioritzat a les obres és la sala de ioga, però també n'han previst una per a tocar música i una altra per pintar.

Aquest és un model d’habitatge col·laboratiu que en els darrers anys, amb influència dels països nòrdics, ha començat a fer-se visible a Catalunya.