L'esforç per comprar un habitatge s'allarga 2 anys

Aquesta és una de les principals constatacions de l'Informe sobre l'esforç familiar en l'adquisició d'un habitatge presentat per Caixa Catalunya, mesurat en termes del nombre d’anys necessaris per adquirir un habitatge estàndard. Així, l'estudi descriu a través del nombre d’anys les rendes del treball necessàries i netes d’impostos, per acumular el cost mitjà de la compra d’un habitatge de menys de 2 anys i 100 m2. La conclusió és que a l'Estat espanyol ha augmentat des de 4,4 anys de mitjana el 2000 a 6,4 el 2005. Un creixement de l’esforç de la família per sobre el 44%. Aquest increment deriva, lògicament, d’un augment nominal en la renda familiar neta que prové de fonts del treball al voltant del 30% davant l’increment, molt més intens, del 80% del preu de l’habitatge. Una segona conclusió destacada d’aquest treball mostraria com aquest esforç presenta diferències relatives, segons nivell de renda, molt notables. Així, el 2005, les llars més pobres necessitaven més de 16 anys de renda familiar per a la compra d’un habitatge de 100 m2 de menys de 2 anys, davant dels 3,1 anys de les més riques. En tercer lloc, el valor mitjà espanyol de 6,4 anys reflecteix, també, diferències entre CC.AA. molt notables, de forma que a Castella-Lleó, Castella-La Manxa, Galícia i Extremadura es podia adquirir un habitatge de 100 m2 amb l’esforç equivalent a uns 3-4 anys d’ingressos nets derivats del treball, mentre que a Madrid en calien pràcticament 3 vegades més, amb un total d’anys necessaris ubicats entre 8 i 9. Aquest aspecte mereix ser destacat, ja que el que es postula és que les diferències de renda familiar neta entre CC.AA. són molt menors que les existents en els preus dels habitatges. Un quart bloc de conclusions avancen en termes no d’esforç teòric (nombre d’anys potencialment necessaris per adquirir un habitatge) sinó en l’efectiu, és a dir, en la capacitat real per a una llar d’un decil determinat de fer front als pagaments que comporta un crèdit hipotecari, demandat per a la compra de l’habitatge. Les simulacions efectuades mostren que, amb una hipoteca del 75% del valor, aproximadament només un 50% de les llars espanyoles podien comprar un habitatge mitjà de 100 m2 i de menys de 2 anys d’antiguitat el 2005, percentatge que es redueix al 30-40% si la hipoteca equival al 100%. Uns valors tan elevats de famílies ubicades fora del mercat immobiliari són clarament contradictoris amb la forta empenta dels darrers anys. Perquè el que ha succeït és que, davant l’augment de l’esforç, les llars han reaccionat demandant habitatges de menor superfície i el sistema financer ho ha fet també modificant les condicions de finançament, per tal de facilitar l’accés a l’habitatge a llars que, en altres situacions, estarien excloses. Així, si l’habitatge fos de 60 m2, només quedarien fora del mercat un 20% de les famílies, mentre que si la dimensió s’eleva a 80 m2, un 40% romandria fora de les seves capacitats l’adquisició, mentre que l’allargament del crèdit de 20 a 30 anys amplia fins al 60% el total de llars amb possibilitats d’adquisició d’un habitatge de 100 m2. A més, i amb un crèdit del 100% i 20 anys d’amortització per a la compra d’un pis de 100 m2, a Madrid només les llars més riques podien permetre’s aquesta compra mentre que a Extremadura el 60% de les llars amb ocupats podrien finançar-la. Altrament, si amb un crèdit a 20 anys i 75% de l’import total només un 20% de les llars no poden pagar un habitatge de 60 m2, quan es passa a una hipoteca a 40 anys pràcticament totes les famílies podrien fer-hi front, i ampliant la superfície a 100 m2, la reducció també es produeix, encara que un 30% de les llars no podrien finançar un habitatge d’aquestes característiques amb hipoteques a 40 anys. Finalment, una moderada elevació dels tipus d’interès té efectes moderats sobre aquestes distribucions, de manera que elevar-lo des del 4 al 4,5% fa augmentar de menys d’un 10% el total de llars que no poden accedir a la compra d’un habitatge.