L'Ashti és influencer, els seus vídeos sobre ecoestoïcisme ho peten després que la reducció de la jornada laboral de 4 dies fes aflorar la seva creativitat

Arnau Montserrat

Quin impacte haurà tingut la crisi del 2027 en les persones i l'entorn?
 

En el text ‘Practiquem fins aconseguir-ho. Així estem el 2034’, Arnau Montserrat ho analitza a través de vuit personatges il·lustrats per Aida I. de Prada de Pol·len Edicions.

L’Ashti és influencer; una de les prosumidores estrella d’alguns productes habituals al mercat social, com les cistelles ecològiques o les copes menstruals. Els seus vídeos sobre ecoestoicisme ho peten. I és que la reducció planificada dels sectors més destructius de l’economia iniciada el 29 va llançar algunes tendències culturals de nínxol a les grans lligues. Ara ja és mainstream tenir aquesta relació que en diuen ecoestoica amb la carn i els làctics industrials, el fast-fashion o els viatges en avió. No queda clar si és l’ou o la gallina, però el cas és que el consum ha baixat tant com la producció. Ningú sap com evolucionarà la cosa, però almenys ara mateix ja no es consideren sectors econòmics a l’alça, ni tan sols al Sud-est asiàtic. 

L’Ashti sap perfectament que el que està vivint hauria estat molt més difícil, qui sap si impossible, sense la reducció generalitzada de la jornada de treball. A ella almenys la setmana se li ha dilatat, literalment. I en aquest espai ha aflorat la rauxa creativa, acompanyada d’una inesperada quota de fama de baixa intensitat. I com que una cosa porta a l’altre, se li han obert les portes de tota mena de mitjans de comunicació. Els seus preferits: les cooperatives de periodistes, multiplicades a la calor de la Llei dels 3 Terços del 31.

Ella ha seguit treballant al menjador ecològic de l’escola bressol del seu barri perifèric, però ara li queda més temps per gravar, fer esport i el que més li agrada, mandrejar a la sobretaula amb els seus amics i sa mare, que encara s’està recuperant d’un greu accident i agraeix aquests moments com l’aire que respira. I amb el temps s’ha fixat en un benefici afegit: el rellotge intern se li ha posat a lloc. Què diferent fer festes de dia i dormir a la nit! Pel que sembla, al tenir més espai a l’agenda ja no li fa falta allargar els dies en detriment del cos.

La reducció de la jornada de treball es va començar a aplicar oficialment amb la pandemia del 27. Una pandèmia global que ja ningú nega, originada per la mutació d’un bacteri a una macrogranja de porcs de Teruel. En tot cas, i tal com havia passat amb el teletreball després del confinament del 2020, la cosa ha arribat per quedar-se. Al vídeo d’aquesta setmana, l’Ashti i els seus avatars expliquen l’evolució de tot plegat. Té clar que el fil conductor ha de girar al voltant de la mesura estrella: la setmana laboral de quatre dies, que s’està implementant a escala gairebé global. I és que l’èxit dels Divendres Regeneratius va ser tan evident als primers països en aplicar-ho que, malgrat totes les resistències, aviat els polítics van entendre que si volien guanyar eleccions aquest era el camí.

Un dels temes preferits dels seus microdocs coreografiats és la verificació científica dels avantatges d’aquesta pausa dels divendres. Cada setmana surt un nou estudi. La foto general que se’n desprèn és clara: la regeneració es nota als cossos de les persones treballadores en la mateixa mesura que en els ecosistemes. Gràcies al Divendres Regeneratiu per fi s’està complint el 7,6 de reducció anual en l’emissió de GEH que l’IPCC havia estat exigint fins quedar-se afònic. I encara que de cap manera arribem a temps per estabilitzar la temperatura del planeta a 1,5 ºC, almenys ha canviat la tendència. I si, ens hem pulit gairebé tot el pressupost de carboni al llarg de la dècada dels 20, però algunes mesures ambicioses en biocaptura estan donant una mica més d’esperança. Qui sap, potser el canvi recent del cicle solar ens ajudi. La cosa anirà d’un pel.

És evident que necessitem cultivar la “consciència d’espècie”. Alguns graciosos en diuen el 7G, que vindria a ser preocupar-se del teu melic tant com d’assegurar condicions de viabilitat vital per les següents 7 generacions. Però encara que l’Ashti ho intenta transmetre amb cada material que treu, la veritat és que ara mateix els seus pensaments estan ocupats amb el seu futur particular. Les massives migracions climàtiques han disparat tensions polítiquesmajúscules i les condicions d’habitabilitat a amples franges del planeta no pinten bé. Però això ha forçat un Jubileu dels Deutes Global, el que està permetent a alguns països dedicar més recursos a l’adaptació. D’aquí que ella i els seus cosins de Berlin s’estiguin plantejant seriosament passar una bona temporada al Kurdistan del seus avis, avui regió autònoma. Però ai, el cor i el cap no s’acaben de posar d’acord. No és fàcil deixar la comoditat del pis de lloguer on viu, a l’Eixample esquerra, expropiat en el seu moment a un casatinent. A la regulació general dels preus s’hi suma què és un projecte de co-habitatge, així que el preu resulta assumible. Però qui sap, malgrat el que opinen les corporacions digitals, la comoditat no ho és tot. L’admiració per la seva àvia, màrtir guerrillera, és un fil invisible que l’estira més del que s’atraveix a reconèixer. El futur segueix obert.