Lucía Camón de la plataforma Pueblos en Arte, Rodrigo Cuevas i Mireya Delgado de l’associació La Benéfica de Piloña i María Eugenia Cordero del Museo Barda del Desierto van participar en l’intercanvi d’experiències de la jornada ‘Cultura arrelada i transformadora’ organitzada per l’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central i el Konvent de Berga. Després de l’activitat, que tractava d’estratègies culturals de dinamització rural, vam fer una entrevista, juntament amb la rapera rural Bewis de la Rosa, que va actuar al vespre.
Tenint en compte les experiències dels vostres projectes i la temàtica de la jornada on ens trobem, com creieu que la gent dels pobles es pot sentir transformadora?
Lucía Camón: Per nosaltres, la transformació té molt a veure amb passar-s’ho bé. La gent vol venir i participar, veure que en les diverses activitats ve més gent al poble, amb bon rotllo i receptivitat, i que aquestes persones no només venen a visitar el cosí o a estiuejar. Per exemple, l’any passat va venir a tocar Colectivo Panamera i, durant el concert, els hi cantaven boleros a les senyores, que reien i es posaven vermelles. Aquestes vivències, i aquesta alegria, és transformadora.
Rodrigo Cuevas: A vegades, als pobles passa que quan es perd la confiança, fa mandra relacionar-se amb algunes persones, però a les festes tothom es barreja i la convivència torna a fer l’estima.
Bewis de la Rosa: A més, en el cas de la gent gran, quan escoltes el que tenen per dir, és com si t’expliquessin un conte. Històricament, en pro de la modernitat, s’ha anul·lat el valor que tenen aquests coneixements. El fet d’escoltar les persones grans i els seus sabers és un exercici de confiança que et fa sentir part d’alguna cosa més gran, d’un espai compartit que també és transformador.
Com és de valuós l’espai i les persones que l’habiten?
Lucía Camón.: Interactuar amb el paisatge és interactuar amb la seva gent. Jo, quan preparo algun acte, vaig al bar i els demano a les senyores a quina hora i a quin lloc els va millor per fer-ho. Els hi demano si vindran, perquè si no, també ho podem canviar d’hora o de lloc. Llavors, em responen que a aquella hora millor que no, perquè tindran els nets a casa, que és millor abans o després. D’aquesta manera, tenint-les en compte, se senten responsables d’allò que passa i és més fàcil que hi participin.
Bewis de la Rosa: Fins ara, he fet un parell de concerts al meu poble, Villamayor de Santiago. Les meves cançons parlen de coses del poble, tenen referències que la gent local pot captar, com ara els formatges o el mercat del dijous… Sí que l’àlbum és un projecte individualista, però ve del comú. Per exemple, hi ha una cançó que és una jota i es diu ‘Los labradores’. Jo, quan era petita, l’escoltava des de casa, mentre em pentinava podia sentir com la cantaven a la plaça. En aquesta cançó, hem col·laborat amb la Inma, que sempre l’ha cantada al poble i ho fa de meravella. Ho vam cantar juntes per Sant Isidre, dins d’unes jornades de rogacions que organitzen els agricultors. Va ser un moment de col·laboració ben especial.
A La Benéfica, quins reptes teniu després d’haver fet la folixa d’inauguració del teatre restaurat?
Mireya Delgado: El repte principal que tenim és que el veïnat senti que és un lloc que li pertany, i això implica deixar enrere l’ego de voler programar coses molt guais i pensar més en la gent que ho veurà.
Rodrigo Cuevas: En el cas de La Señora Fiesta, el que ens ha passat els darrers anys és que ha anat venint cada vegada més gent de fora, normalment gent que viu a la ciutat i està atenta a comprar les entrades molt ràpid, i llavors no queden entrades per les persones locals. Sí que en reservem algunes i les venem al bar, però aquest equilibri entre gent local i gent de fora és tot un repte.
I la resta, quins reptes teniu entre mans?
Lucía Camón: Per mi, el repte actual és que, en art i cultura, el fet públic i el fet comunitari comencin a conviure d’una manera més real. No pot ser que a un poble de cent habitants una cosa vagi per un cantó i l’altra per un altre. A més, és necessària la creació d’espais per a la cultura. Fa uns mesos vam fer una obra de teatre al poble del costat, a una escola que té un petit escenari. El vam transformar en un teatre real, amb una catifa vermella, una qualitat d’àudio meravellosa i un teló. A l’escola mai l’havien utilitzat així i es van sorprendre. Aquest saber escènic que tenim és genial poder-lo compartir i que tothom el gaudeixi.
María Eugenia Cordero: Per nosaltres, un repte que hem intentat entomar ha estat la distància simbòlica del poble fins a l’escola, que només està a quatre quadres. Tothom la veia molt lluny, perquè havia de travessar el pont. En realitat, les distàncies patagòniques són molt més grans, aquestes quatre quadres no són res. Tot això és un exercici d’acabar arribant, ja que no passa res si l’escola no està situada a la plaça del poble. Llavors, amb el temps, la gent local va començar a creuar el pont i adonar-se que l’escola forma part del seu territori.
Bewis, al teu àlbum Amor más que nunca reflexiones sobre la relació de l’amor i el consum.
Bewis de la Rosa: Sí. El projecte té onze temes sobre l’amor i el món rural amb una mirada de consum. Tenint en compte com et relaciones amb els teus afectes i amb l’entorn. Moltes vegades, l’oblit de l’arrel i la sobreexplotació de la terra conformen una ferida generacional que ens porta a vincular-nos des de la carència. Es tracta de reflexionar-hi per poder transformar el nostre mode de consum, ja que quan l’amor és el punt de partida, tot el que ve al darrere es transforma. A més, la performativitat que forma part de les cançons compta amb una estètica basada en una mirada tradicional castellana i amb com aquesta tradició es pot revisar i quedar-nos amb el que ens interessa: el decreixement, la reparació. El mateix àlbum és un no-vinil tomaquer, perquè on hi hauria d’haver el disc hi ha unes llavors que es poden plantar, que activen el que les cançons promouen.
Pots llegir l’article sencer a Setembre
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari