Anàlisi: Luis Rubiales podria ser el teu cap, per la politòloga Adriana Llena Places

Redacció

L’escàndol per l’agressió de Luis Rubiales a la jugadora de futbol de la selecció espanyola Jennifer Hermoso, entre altres mostres més que evidents de masclisme, abús de poder i pràctiques mafioses per part del ex-president de la RFEF i el seu entorn, ens evoquen al mateix a la majoria de nosaltres: totes coneixem un Rubiales. Luis Rubiales podria ser el teu cap i el de totes nosaltres perquè de Rubiales hi ha moltíssims a tot arreu i especialment en llocs de poder. Per començar els diferents testimonis de jugadores explicant el tractament que havien rebut per l’ex-entrenador Ignacio Quereda o els aplaudiments durant el discurs infame del ex-president de la RFEF demostren que, en el món del futbol professional, aquest no és un cas aïllat. Existeix un clima d’impunitat i encobriment que normalitza i permet aquests abusos de poder amb un component sexual i masclista. Anirien caient com un dòmino si miréssim als clubs, al futbol base o a altres esports. Tampoc, i aquí és on ens interpel·la a totes, són un cas aïllat del món del futbol. Com deia Alèxia Putelles a la roda de premsa en què explicaven com havien viscut tota la situació, el futbol és un reflex de la societat.

De Rubiales hi ha molts i així ens ho indiquen les dades; una de cada cinc dones que ha patit assetjament sexual ha estat a la feina. Parlem, però d’una forma de violència masclista molt difícil de denunciar i, per tant, com en totes les violències estructurals, segurament més habitual del que indiquen les denúncies. Insinuacions sexuals, preguntes íntimes, agressions i abusos en l’entorn laboral són el pa de cada dia per a moltes dones. Això en un entorn on són fàcils els xantatges i amenaces davant la por de perdre la feina, de l’assenyalament dels companys o de la reiteració d’aquestes conductes en un espai del qual no és fàcil escapar. Si davant d’una agressió, com la patida per Jenny Hermoso, gravada per mitjans de tot el món, s’han volgut negar els fets, culpabilitzar-la a ella o jutjar la seva manera de viure’ls, podem imaginar què passa quan no hi ha càmeres davant.

Tenim una agressió televisada en un esdeveniment important i unes declaracions i actuacions posteriors que deixen poc marge de dubte. Tot i això, bona part de la premsa de l’Estat s’ha llançat a buscar “cabecillas” instigadores entre les jugadores, Rubiales les ha acusat de falses feministes i les seves reivindicacions han estat titllades de rebequeries de nenes. Parlem de persones amb un reconeixement social, que guanyen títols i que comencen a gaudir d’una certa popularitat i recursos econòmics. La sensació però de les jugadores és que se les ha jutjat, volent dividir-les i ridiculitzar-les i s’ha minimitzat els seus malestars i reivindicacions. Què no passarà doncs en entorns amb menys reconeixement i altaveu i més precarietat? Què no passarà en altres entorns de treball masculinitzats, a les dones sense papers o a les que treballen sense contracte?

Les jugadores de futbol professional tenien aquest altaveu i més possibilitats, però han volgut estar a l'altura de la responsabilitat que tenien, com elles mateixes han dit, per no establir precedents. La seva situació relativament més privilegiada era una oportunitat per deixar de tolerar discriminacions i abusos i de moment l’han aprofitat. Recollim doncs una lliçó de com obrir escletxes pels canvis, malgrat que sapiguem que són petits passos per uns canvis que han de ser estructurals en la nostra societat. Acció col·lectiva, organització sindical i solidaritat entre elles. I feminisme. Sense el feminisme segurament no estaríem ni parlant de tot això i elles són també un reflex d’una societat en què sí, algunes coses han canviat.

Per Adriana Llena Places, politòloga i comunicadora vinculada als moviments populars