Escriure un territori: Eva Baltasar i Marta Carnicero dialoguen sobre l’espai en les novel·les

Laia Coronado Nadal

Espais durs d’habitar, per motius tan diversos com que has de dormir al carrer o que és on van violar com a botí de guerra. A partir de les seves novel·les (qui dorm al carrer és la protagonista d’Ocàs i fascinació; Matrioixques tracta de les violacions durant la guerra de Bòsnia). Eva Baltasar i Marta Carnicero van conversar en un vermut literari al voltant de les preguntes de la periodista Pilar Argudo per parlar del territori en les novel·les i van acabar tractant també la relació entre escriptura i vida.

La imatge d’un creuer de nit a Xile a l’illa de Chiloé va desencallar l’escriptura de Boulder per a Eva Baltasar, que ja havia escrit i descartat la novel·la sencera dues vegades. Islàndia hi és omnipresent a través del personatge de la Samsa, que “encarna l’illa d’Islàndia” segons Baltasar, i també en l’escenari. L’escriptora confessa que mai hi havia estat, i que va escollir l’illa pels paisatges, “m’atrau que no hi ha res gregari: ni tan sols boscos, tot són horitzons que a mi em permeten respirar”.

Vilina Vlas és avui en dia un hotel amb spa. Durant la guerra de Bòsnia, va ser un camp de tortura i violacions on pràcticament 200 dones i nenes van ser torturades, violades i moltes es van acabar suïcidant. La gent que s’hi allotja dorm als mateixos llits on dones van patir tot això. No hi ha ni tan sols cap placa ni reconeixement. És un dels espais on es basa Matrioxques, de Marta Carnicero.

Són dos dels territoris o espais que van tractar les autores en una conversa organitzada per Twist Editors que va tenir lloc a la llibreria cooperativa La Carbonera; en un vermut que es va acabar aixoplugant a l’interior de la llibreria. El marc de l’acte és el cicle ‘Dona, paraula, territori’, un projecte que són “deu diàlegs que tindran lloc a diferents indrets dels Països Catalans. Vint escriptores posaran en comú la seva relació amb el territori”.

Marta Carnicero és enginyera industrial –el seu pare li va dir que fes el que volgués després de tenir una feina a què dedicar-se— ha escrit tres novel·les: El cel segons Google (La Magrana, 2016), Coníferes (Quaderns Crema, 2020), Matrioixques (Quaderns Crema, 2022). Eva Baltasar, per la seva banda, mai s’ha volgut “casar amb cap feina” després d’haver estudiat Pedagogia. Ha escrit onze poemaris, deu dels quals han estat premiats, i el tríptic Permagel (Club Editor, 2018), Boulder (Club Editor, 2020) i Mamut (Club Editor, 2022) també multipremiat (destaca el Booker Prize, del que Boulder va ser finalista). Una tríada de novel·les que han estat sovint etiquetades per la temàtica de la maternitat, on l’autora coincideix però considera que la incomoditat en podria ser un altre fil conductor. Fa just pocs dies ha publicat, també a Club Editor, Ocàs i fascinació, sobre precarietat i intempèrie al cor de la ciutat.

La complicitat entre dues escriptores que són bones amigues també va marcar la conversa, entre rialles i amb secrets revelats. Baltasar selecciona molt els llibres que té, fins al punt que Carnicero li va dedicar un exemplar de Matrioixques “a la biblioteca de Cardedeu”, on sovint acaba donant els llibres. Però just aquest, se l’ha quedat.

Les uneix una prosa depurada, que Baltasar relaciona directament amb el seu bagatge com a poeta “és el que m’ha format com a escriptora” i que per a Carnicero és l’obsessió d’un treball artesanal, “vaig escurçant paràgrafs com quan vas reduint una salsa”.

Els territoris se situen en oposicions com camp i ciutat. En aquest eix tant Carnicero com Baltasar s’hi situen fàcilment: l’autora d’El cel segons Google és una “persona completament urbanita” a qui la beca de l’Edith House li va permetre estar-se en un territori desconegut com va ser una casa aïllada, d’on va sortir Coníferes. En canvi, Baltasar explica que va anar a viure amb la seva filla de dos anys en una casa molt aïllada dels Pirineus, “més precària que la de Mamut: la realitat va superar la ficció”. Per a totes dues autores, doncs, els paisatges on han viscut han influït directament els de les novel·les.

Però amb un matís clar: asseguren que no és el paisatge el que els determina com serà la novel·la, sinó al revés. “La novel·la és la que et demana l’espai”, diu Carnicero. De la mateixa manera, Baltasar explica que les seves protagonistes beuen d’experiències que ella ha viscut, però que la novel·la, en canvi, no es contamina de la seva vida quotidiana, “quan l’estic escrivint, la novel·la per a mi és un món a part”. Apunta que, en tot cas “la realitat es contamina de la novel·la: quan escrivia Boulder vaig començar a fumar i beure molt, com la protagonista”.

No només van tractar els territoris de la ficció sinó també els que envolten les escriptores. Si Virginia Woolf deia que cal una cambra pròpia perquè una dona pugui escriure, ni Carnicero ni Baltasar en tenen. Totes dues expliquen que escriuen en un racó del menjador, entre obligacions familiars i laborals (viure només de l’escriptura en català no és precisament fàcil per més premis literaris guanyats). Carnicero fins i tot va escriure una novel·la mentre les seves filles veien Harry Potter a tot volum a escassos metres, i Baltasar confessa que algun cop s’ha oblidat de recollir les filles mentre escrivia.