Coneixement, diàleg i aposta política: les peticions de l’economia social i solidària cap als ajuntaments

Marta Rosique Saltor

La relació de les entitats de l’economia social i solidària (ESS) amb les administracions locals varia en funció de cada municipi, però arreu de Catalunya existeixen unes necessitats, oportunitats i problemàtiques que es repeteixen en més d’una ocasió. La falta de coneixement,  d’aposta política, de formació de l’equip tècnic o de desenvolupament legal i reglamentari dificulten en molts casos que l’administració local doni resposta a les necessitats del seu municipi de la mà de l’economia social i solidària. Representants de la Xarxa d’Economia Solidària (XES), la Nau Bostik, Eixarcolant, Som Comunitats i Som Turisme han compartit en declaracions a Jornal.cat algunes peticions per la Xarxa de Municipis per l’Economia Social i Solidària (XMESS) i pels municipis que encara no en formen part.

El monogràfic compta amb el suport de:

D’entrada, un dels elements que s’assenyalen des del sector és la falta de coneixement sobre l’economia social i solidària i sobre el cooperativisme per part d’algunes administracions locals. Segons Xandra Troyano, de la cooperativa Som Turisme, amb seu a Figueres, aquesta és una realitat que es troben sobretot fora de Barcelona i rodalia: “Es consideren les cooperatives agràries, però no altres tipus de cooperatives”. “És més una voluntat de la persona tècnica, que ho coneix i té interès, que no pas de línies polítiques; i això de vegades ens juga a la contra”, afegeix.

Perquè es conegui, el moviment de l’economia social i solidària considera que cal que hi hagi una aposta política. Com exposa Paula Llaurador, del Col·lectiu Eixarcolant, a les comarques del Camp, cal que hi hagi un departament específic, i això passa perquè hi hagi pressupost concret: “el pressupost hauria d’estar preestablert com a compromís de la XMESS”. “Tenir pressupost comporta tenir una persona tècnica que estigui treballant perquè es fomenti l’ESS al municipi”, afegeix.

A més, per donar a conèixer l’ESS, un dels elements en què totes les persones entrevistades coincideixen és que cal més formació. Per exemple, segons Mariona Soler de la Xarxa d’Economia Solidària, caldria “treballar amb l’escola de funció pública i amb el col·legi d’interventors” i, per arribar a la ciutadania, segons Llaurador, “s’hauria d’arribar a instituts, escoles i FPs”.

A part de la formació, des del sector també reivindiquen el rol de l’administració local en la promoció de l’economia social i solidària, i ho centren en tres àmbits: la coproducció de política pública, la contractació pública responsable i la col·laboració publicocomunitària.

Pel que fa a la coproducció, les entitats reivindiquen un “diàleg obert”, que varia en funció del municipi. Afirmen que en general les administracions no comparteixen amb l’economia social i solidària les necessitats a les quals cal donar resposta, sinó que acostuma a ser al revés: “les entitats detecten quines són les necessitats i reclamen”, expliquen des de la XES. A més, segons Eixarcolant, qui assumeix més aquest rol són els ateneus cooperatius, no els ajuntaments.

Per altra banda, la contractació pública responsable i les clàusules socials es consideren necessàries per incentivar el mercat social però insuficients. Per Llaurador, “s’hauria d’incorporar que siguin les entitats de l’economia social i solidària les que hi puguin optar en tant que entitats transformadores del sistema”. Per altra banda, per Troyano, a les comarques gironines “no es pensa en adaptar les licitacions a les cooperatives” i “no només no es premia sinó que de vegades ens va a la contra, perquè no es coneix”.

En tercer lloc, la col·laboració publicocomunitària, que s’explica a la secció de preguntes freqüents de Jornal.cat, es considera un tipus de relació poc posada en pràctica i, per tant, massa desconeguda encara. Es tracta d’un model que està més implementat a Barcelona que a la resta del país. Un dels exemples que trobem al respecte és el de la Nau Bostik, una fàbrica autogestionada des de fa deu anys i que participa de la Xarxa d’Espais Comunitaris (XEC). Segons el seu coordinador, Jorge Sánchez, cal que l’ajuntament “confiï amb el teixit veïnal per a recuperar béns comuns”, que “reconeixi la manera de fer, de gestió comunitària” i que “s’obri al teixit associatiu del barri”.

Una afirmació amb què coincideix Mariona Soler, que també afegeix que cal que la llei de l’economia social i solidària s’aprovi i que posteriorment es treballi un reglament sobre el Patrimoni Ciutadà, que hauria de fomentar aquest tipus de col·laboració arreu. Segons Soler, “a la ciutat de Barcelona es pot desenvolupar aquesta col·laboració amb un joc de lleis entre la d’ens locals, patrimoni i la Carta municipal, però falta una reglamentació que la contempli clarament; i fora de la ciutat de Barcelona, hi ha molta inseguretat jurídica”. “Falta reconèixer els béns comuns i l’impacte comunitari, com ha fet Itàlia”, conclou.

El context és diferent en funció del territori, però també en funció del sector. En el cas de les comunitats energètiques, per exemple, la contribució dels ajuntaments és diferent. Com explica Micaela Villaverda, de Som Comunitats i de la cooperativa ePlural, detecten que “sí que hi ha interès” en la transició energètica, però es troben amb dos models d’implicació local: “un liderat per l’ajuntament” i un altre en què “creen comunitats energètiques en si mateixes”. Aquest segon model és un exemple de com poden promoure l’economia social i solidària i, segons Villaverda, “haurien d’apostar per aquest segon model”. Això implica que els ajuntaments “aportin i captin recursos, facin una cessió d’ús de béns demanials i promoguin xarxes de calor, entre d’altres”.