Biaixos

A Don’t even think about it!, George Marshall ens informa de diversos biaixos que treballen per a que puguem ignorar l’escalfament global. Un, segons el professor Dan Kahan de Yale, és que, en general, obtenim informació de la gent en la qual confiem, o d’aquells mitjans de comunicació amb els quals compartim els valors. En un gran nombre de casos, aquesta drecera informativa és molt efectiva i funciona molt bé. Però en certs assumptes, tals com l’escalfament global, la informació es contamina amb contingut social addicional, i esdevé un identificador de pertinença a un cert grup social. Així, les actituds envers l’escalfament global són una part d’una matriu més gran de valors, actituds polítiques i estils de vida, i Kahan afirma que això permet que, a partir de la postura d’una persona sobre l’escalfament global, hom pugui predir amb una certa precisió qui és, com viu i d’on rep la seva informació.

Un altre biaix és l’efecte espectador: quanta més gent creiem que és conscient d’un problema, més predisposats estem a ignorar el nostre criteri i esperar a veure què fan els altres. Què fan i què diuen, però també, què no fan i què no diuen. Tenim l’instint d’alinear-nos amb la norma social, que neix de la necessitat evolutiva de voler formar part del grup i la seva protecció, i evitar l’exclusió social. Així, quan les nostres opinions (escalfament global) xoquen amb les del nostre grup (no donar-li importància), hem de triar entre afrontar un risc incert i distant, amb el ben concret i immediat d’exclusió del grup. I, normalment, triem afrontar el primer. Per tal de minimitzar aquesta mena de tries, intentem envoltar-nos de gent que pensa com nosaltres. I com que ningú discrepa per tal de no ser exclòs, es creen “falsos consensos”, a on ens sembla que tothom està d’acord, quan potser només hi ha una minoria i la resta són silencis. Aquests mecanismes tendeixen a crear societats molt polaritzades al voltant de temes políticament clau (avortament, independència,...)

Paul Kahneman, premi Nobel, considera que hi ha tres raons principals per les quals no ens mobilitzem de forma decisiva: com que el risc no és immediat ni concret, no crida la nostra atenció; ens obliga a fer reduccions concretes i immediates al nostre nivell de vida, per tal d’evitar pèrdues molt més importants, però incertes i en un futur llunyà, i som molt refractaris a aquesta mena de tractes; i, finalment, sembla una qüestió encara en discussió. Segons Kahneman, prenem les decisions no de forma racional, sospesant tots els pros i contres, sinó utilitzant dreceres basades en les nostres experiències, que ell anomena biaixos cognitius. Un d’aquests biaixos és el d’allunyar mentalment els perills, ço que fa que perdin intensitat: en el temps (sempre a un futur distant); en la distància (a altres llocs) i en la proximitat col·lectiva (a altres que no conec o a generacions futures). Un altre és el biaix optimista: “A mi m’anirà millor que a la resta” (He begut però no tindré cap accident; altres fumadors tenen més risc d’un càncer de pulmó), que fa que percebem el nostre risc com a més reduït.

George Loewenstein, professor de Psicologia a la Universitat Carnegie Mellon, creu que l’anticipació de pèrdues futures és molt motivant, però que la resposta primordial serà la de reduir la nostra ansietat, encara que això representi evitar el problema. Això es combina amb el desig dels polítics de situar l’horitzó de l’escalfament global el més lluny possible, per tal d’estalviar-se decisions impopulars. Si l’horitzó és incert, el podem posar a on vulguem i, gens sorprenentment, ho fem de forma que elimini la necessitat d’actuar.

Article publicat a El Punt Avui, el 8 de gener del 2019.