Bellvitge (i II)

L’Hospital és una cara de Bellvitge; l’altra és la barriada. Passejant, parlant, comprant, preguntant, impregnant-me del seu ambient, aquest espai, amb els anys, ha passat a formar part del decorat d’instants de proximitat de la meva vida.

Als diferents bars i cafeteries, mentre demanes un entrepà, un cafè o una aigua, sonen les mateixes televisions: T5 i A3. S’hi escolten debats encesos contra una part del seu territori inqüestionablement indissoluble. Aquestes cadenes fan sang d’una realitat o, millor dit, de la seva realitat. Qui més crida es creu que té més raó. Mentre esmorzo o faig el cafè a Bellvitge consumeixo involuntàriament la teleporqueria de l’enfrontament, de la crispació i del sang i fetge que tira dards enverinats contra una part, se suposa, de la seva ciutadania i del seu territori. Digne de ser estudiat a fons, tot plegat.

Es tracta d’una barriada popular on, com a mínim als bars i cafeteries, els clients consumeixen matí, tarda i nit la brutícia carronyera informativa sense haver-la demanat. I sense necessitar-la. Consumeixen l’espectacle del poc suc, d’anar a buscar la confrontació barata i la crispació, peti qui peti, on no n’hi ha. Després, en aquestes mateixes barriades populars, sorgeixen focus importants de radicalitat traduïda en votants de la ultradreta. Un fenomen també digne de ser estudiat.

Alguna cosa, o moltes, s’han fet malament si no hem estat capaços de construir un sol poble, com deia en Paco Candel. Aquestes barriades populars, durant els anys de la dictadura, van ser pioneres en moltes lluites socials, veïnals, en reivindicacions populars, en classes de català en la clandestinitat... I, al cap d’una generació o dues, ens trobem dues societats que viuen paral·lelament l’una de l’altra. I potser el que s’hauria de fer és integrar-nos-hi, bellugar-nos-hi, parlar-hi, intercanviar-nos per poder-nos entendre profundament, més i millor.