No n'hi ha prou amb dir no

Naomi Klein, coneguda escriptora i activista canadenca, va escriure No n'hi ha prou amb dir no (Empúries, 2017), sota l'impacte emocional de la victòria de Trump a les eleccions americanes del 2016. Klein descriu l'estat d'estupefacció que vàrem viure tants i tants, en descobrir com un personatge alhora tan ridícul i execrable com en Trump, havia sigut elegit president dels Estats Units. La tesi de Klein és que, per aberrant que sigui el fet, no es tracta d'un accident, sinó de la continuació i culminació d'un estat de l'ordre de les coses, d'un estat del món, que precisament conduïa a un resultat com aquest, o similar.

Klein comenta com ens trobem a un món en plena crisi climàtica, però alhora també a un món a on els immigrants se'ls deixa morir al mar o al desert perquè siguin invisibles; on les minories ètniques són marginalitzades i vexades; on les dones són víctimes de discriminació i violència; on moltes feines són cada cop més precàries i més mal pagades; i on les diferències de riquesa entre els més rics i els més pobres són cada cop més escandaloses. Amb aquest estat de coses, Klein no creu que sigui lícit intentar establir una prioritat entre aquestes crisis (quina és més important): totes són importants i totes s'han de resoldre. Amb una diferència: que la crisi climàtica té un component d'irreversibilitat. Si no la resolem a temps, anirem travessant diversos llindars, cadascun del qual farà la situació pitjor i, eventualment, irreversible. Traspassats segons quins llindars, la humanitat ja no tindrà la capacitat de poder deturar-la.

Però per a Klein això l'únic que fa és fer més urgent la necessitat d'una resposta. I aquesta resposta no pot ser només a alguna d'aquestes crisis, sinó a totes a l'hora, malgrat que cadascuna d'elles individualment sigui dificilíssima de resoldre. I aquesta resposta no pot ser només a força de dir “no” a les diferents circumstàncies, polítiques i actors que afavoreixen i fomenten aquestes crisis. No és possible bastir una resposta enèrgica i engrescadora a les crisis només a força de dir “no”. Indubtablement, cal continuar dient “no”, i oposant-se a totes aquestes polítiques injustes, però, per sobre d'això, i en paral·lel, perquè sigui prou engrescador, perquè sigui prou mobilitzador, cal poder dir “sí” a un relat alternatiu, a una proposta integral de com volem que sigui, i cap a on volem que vagi, la nostra societat.

Klein explica com al Canadà, la presa de consciència d'aquest estat de coses, va dur a múltiples col·lectius activistes, tots ells en diferents fronts, i tots ells combatent crisis diverses, a establir un diàleg per tal de trobar aquesta visió, aquest relat, alternatiu, al voltant del qual es pugui articular una resposta coordinada a totes aquestes crisis. El resultat va ser ‘The Leap Manifest’ (que traduiríem com Manifest ‘El Llançament’), document a on s'explicita a on es vol anar com a societat. El podeu trobar en castellà aquí. Aquest Manifest està fet per al Canadà, i per això, a banda de principis cardinals extrapolables a qualsevol altre país del món, conté accions i propostes específiques per a la societat canadenca. Però altres països del món l'han utilitzat com a punt de partida, per a adaptar-lo i fer el seu propi manifest. Jo no tinc constància que això hagi passat a Catalunya.

N.T.: Es podria haver pensat en traduir el nom del Manifest en català com “El Salt”. Però en aquest context no tan sols no seria l'accepció més adequada de l'anglès “leap” sinó que, endemés, queda perillosament a prop de ser llegit com “Fer el Salt”. I malgrat que potser un tal títol tindria al nostre país una acollida molt més vigorosa, entusiasta i multitudinària, no tindria res a veure amb el missatge i la reflexió que ens proposa Klein.