El bo i millor de la nostra tradició

Al nostre país hi ha una tradició associativa molt significativa. Les associacions veïnals, el cooperativisme, els casals i ateneus o les plataformes populars són hereves d’aquesta tradició d’organització des de baix que ha caracteritzat el nostre poble, com a mínim, des de la industrialització. Sense cap gran pretensió, ja que no sóc més que una aficionada a la història, podem apuntar algunes qüestions per emmarcar aquest fet. La resposta a les condicions de vida nefastes imposades amb la industrialització és el caldo de cultiu on aquesta dinàmica d’organització popular creixerà i arribarà fins als nostres dies. Alguns autors apunten també a la manca d’un estat propi com una de les causes d’aquesta tendència al territori català.

Malgrat totes les dècades de dura repressió i suspensió de drets que van travessar, el seu llegat va sobreviure prou com perquè avui dia el nostre territori continuï sent tan ric en associacionisme. I no podem acabar de situar-nos en el context, sense dubte, sense parlar del moviment obrer organitzat entre el segle XIX i principis del segle XX, qui impulsa unes dinàmiques col·lectives de lluita davant de la misèria creixent del capitalisme, que resulta imprescindible per entendre la gran participació social organitzada. 

Ara bé, la tradició associativa ha anat canviant amb el temps. En part, s’ha vist afectada per una menor organització popular i una major consciència i identitat individualista pròpia del neoliberalisme. Si mirem els ateneus obrers de mitjans dels segles XIX i XX, que van esdevenir una autèntica font d’iniciatives diverses en clau autoorganitzada i popular, podem veure alguns elements interessants per a la reflexió:

Primer, els ateneus obrers sorgeixen després que haguessin aparegut altres ateneus, per part de les classes benestants, com a eina pròpia de la classe treballadora per fer front a la situació que vivien. Si el seu alliberament només podia ser obra de les seves pròpies mans, calien ateneus fets per i per a la classe treballadora. 

Segon, aquests tenien com a objectiu cobrir necessitats col·lectives del conjunt de la classe treballadora. La primera, emmirallats en les idees racionalistes, era la formació. Si l’estat no donava formació als obrers, ho farien per ells mateixos (i en molt menor mesura, per elles mateixes). 

Tercer, malgrat que van formar-se amb una clara vocació instructiva, el seu vincle amb l’entorn (mitjançant els socis, la participació, i el fet que molts dels seus membres destacats estiguessin organitzats en altres lluites populars, des del republicanisme catalanista fins a l’anarcosindicalisme), feia que es poguessin adaptar a les necessitats conjuntes, de manera que s’anaven desenvolupant nous projectes d’acord amb aquestes necessitats. Així doncs, es creaven cooperatives d’oficis, associacions culturals i excursionistes, mutualitats com a forma de caixes de resistència... L’ateneu era la palanca per generar eines col·lectives segons interessos i necessitats col·lectives. Per posar un exemple, durant les vagues de principis de segle XX, el suport econòmic organitzat des dels ateneus va ser imprescindible per moltes famílies obreres que van patir una gran repressió pel seu compromís amb els drets de les treballadores.

Quart, i per últim, podem destacar que un dels elements principals que fan possible el lligam amb l’entorn social on s'emmarquen els ateneus, i la seva adaptabilitat per tal de potenciar un associacionisme que respon a les necessitats col·lectives de les treballadores, és que és obra de la mateixa gent treballadora associada i vinculada entre sí. Que no hi ha una separació entre les organitzacions socials i polítiques, culturals o cooperatives. I que el seu objectiu clar és canviar la situació que s’havia anat generant a les ciutats catalanes, sabent que no hi haurà, com dèiem, altre alliberament que el que vingui de les nostres pròpies mans.