A principis del mes de febrer, l’ Institut de l’ecoedició de Catalunya feia públiques unes dades interessants: l’any 2019, on a Catalunya es van imprimir 128 milions d’exemplars de llibres, l’impacte ambiental del sector editorial va ser de 60.928 tones de CO2.
Això és molt o poc? Arrodonim-ho: 61.000. Tones són moltes, però anem a comparar-ho amb dades d’altres impactes. Per exemple: cada jet privat té una mitjana anual d’emissions de 3.376,64 tones. És a dir que, en un any, 19 jets privats emeten el mateix CO2 que tot el sector editorial català l'any 2019. Segons dades de l’Institute for European Environmental Policy, Oxfam i el Ministerio de Consumo, publicades a El Salto en la seva edició en paper d’hivern del 2023, cada kilòmetre recorregut en avió genera 285 grams de CO2 per passatger, 104 grams si el kilòmetre es fa en cotxe, o 64 grams si es fa en autobús. (Per cert, en bicicleta són 0 grams de CO2). El pont aeri Barcelona-Madrid, amb dos milions i mig de passatgers per any i amb una mitjana de 29 vols diaris, emet 5.888 vegades més CO2 que tota la indústria editorial catalana.
El mes de febrer, acabava amb la visita del filòsof italià Roberto Casati, de qui a Pol·len edicions acabem de publicar l’edició catalana d’Elogi del Paper. Contra el colonialisme digital. «No estic en contra d’allò digital», ens deia, «sinó del colonialisme digital, aquella ideologia que té com a tesi fonamental la idea de que si alguna cosa es pot fer en digital, s’ha de fer en digital, encara que no tingui cap sentit fer-ho». Casati proposa, en canvi, negociar al pas al digital cas per cas, que no és altra cosa que una invitació a pensar. En un interessant debat a la Biblioteca Central de Terrassa organitzat per l’Ateneu Cooperatiu del Vallès Occidental (per cert, les biblioteques públiques, més que mai, un Palau del Poble), sorgia també el debat de l’impacte ambiental de la digitalització.
Anem a portar-hi dades:
Que Google funcioni, suposa unes emissions de 500 kg de CO2 cada segon. L’impacte de tot el sector editorial català l’any 2019, és el mateix que genera Google en un mes i mig. Un estudi fet per la Universitat de Bristol estimava que el 2016 el visionat de vídeos de Youtube va produir 11,13 milions de tones de CO2, l’equivalent a les produïdes per una ciutat com Frankfurt o com Glasgow.
Al llibre En flames. La defensa (encesa) del Green New Deal, Naomi Klein explica que tot i que la majoria de les formes d’art són baixes en emissions de carboni, tenen un paper cabdal en el que anomenem transició ecològica justa o transició ecosocial. En el seu moment, diu Klein, «el New Deal de Roosvelt va conduir a un renaixement de l’art finançat amb fons públics, amb artistes de tota mena participant directament en les transformacions de l’època».
És una conclusió que s’assembla a les que plantejava el CONCA en el seu Informe sobre lideratge ambiental en el sector cultural i creatiu català(any 2019), o algunes de les línies que traça l’ICEC en el seu Pla C*. Cultura pel Clima. No és habitual que el sector i l’administració ens trobem tant alineats en una tasca tant important, i cal aprofitar-ho.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari